“És bastant cert, que en l’esfera de la vida quotidiana l’egoisme dels homes no té límits. Si en realitat volem transformar la vida, hem d’aprendre a mirar-la a través dels ulls de les dones.”
Si escoltéssim aquesta frase fora del context d’aquesta reflexió sobre el pensament de Lleó Trotsky, ens resultaria molt difícil endevinar qui la va pronunciar i en quines circumstàncies.
Des de fa un segle enrere, Trotsky ens parla amb un segle d’avançament.
Les seves paraules retornen com un ressò en les mobilitzacions de dones que van travessar el món, en els últims 8 de març; en les treballadores de “la primera línia” que van sostenir la reproducció social de la vida durant aquesta pandèmia i en les quals van sortir als carrers recentment des dels Estats Units fins al Líban…
Per a Trotsky, els drets civils conquerits per les dones amb la Revolució Russa de 1917 són una cosa elemental, encara que encara eren impensables en les democràcies capitalistes més avançades de l’època. Dret a tenir un document d’identitat, a votar i a ser votades, al divorci, a l’avortament segur realitzat als hospitals públics.
Però per al dirigent de l’Exèrcit Roig, és molt més fonamental que la revolució socialista creï les condicions materials necessàries per a la liquidació del treball de la llar perquè considera, com Lenin, Kollontai i altres bolxevics, que aquest treball converteix a les dones en “esclaves domèstiques” i, en els fets, els impedeix posseir els seus drets a l’educació, a la participació política, al treball, a l’accés a la cultura...
I no obstant això, quan diu que cal mirar la vida a través dels ulls de les dones, està plantejant que ni tan sols les més radicals transformacions materials resolen, en si mateixes, l’opressió. Que és necessari “un desig íntim i individual de cultura i progrés”, escriu ell, per a envestir conscientment contra els lligams del passat; contra aquesta subordinació que, de tan mil·lenària, s’ha fet imperceptible, s’ha naturalitzat i convertit en hàbits i costums.
Quan encara avui es ridiculitza al marxisme –fins i tot des de sectors feministes que es reivindiquen d’esquerra i progressistes- dient que es concep l’emancipació de les dones exclusivament com la seva incorporació al treball productiu, ve bé recordar aquestes paraules de Trotsky.
La caricatura de socialisme que va erigir l’estalinisme es va transformar, durant les dècades següents, en la versió oficial del marxisme. La revolució va ser traïda i, amb això, van caducar els més avançats drets de les dones.
Pitjor encara: es va consolidar el model de família patriarcal mentre l’alliberament femení es va representar, exclusivament, amb la participació massiva de les dones en la producció.
Però el més perniciós que va fer l’estalinisme no va ser, com digués la historiadora nord-americana Wendy Goldman, haver destruït la possibilitat d’un nou ordre social revolucionari. La tragèdia va ser que es continués presentant com l’hereu genuí de la visió socialista original i que les generacions següents aprenguessin a cridar a això “socialisme” i “alliberament.”
Els escrits de Trotsky troben ressò en el present on les dones constituïm, per primera vegada en la Història, més del 40% de la classe assalariada a nivell mundial, però som la immensa majoria en el sector més precaritzat, superexplotat i oprimit d’aquesta classe, mentre continuem sent objecte d’inusitada violència masclista, discriminacions i desigualtats en tots els àmbits de la vida.
No sols en la lluita pels nostres particulars drets, ni tampoc únicament en la lluita per la supervivència contra els atacs mortífers del capital contra la vida, sinó també en la lluita per un futur comunista, esperem que les dones ocupem les primeres files.
Perquè, lluny de tota victimització que ens condemna a la passivitat, estem convençudes que, com va escriure Trotsky fa gairebé cent anys, ““els qui lluiten més enèrgicament per coses noves, són els qui més han sofert a causa de les velles”.
