El passat 10 de febrer, el simbòlic Panteó de la Universitat de la Sorbona a París va ser escenari d’un important acte juvenil i antiracista en suport a la pre-candidatura presidencial d’Anasse Kazib. Allí van prendre la paraula representants de col·lectius antiracistes com Assa Traoré del Comitè Justícia i Veritat per Adama Traoré [1], col·lectius antifeixistes, associacions juvenils i estudiantils. Anasse Kazib és dirigent ferroviari i fill d’immigrants marroquins, i juntament amb centenars de militants de Révolution Permanent està en campanya per a presentar una candidatura anticapitalista i socialista en les eleccions presidencials franceses. Les restriccions antidemocràtiques de la llei electoral ho fan molt difícil, ja que exigeixen que es presentin 500 signatures d’alcaldes electes que “apadrinin” la candidatura. La seva candidatura li ha valgut el rebuig de l’establishment, que òbviament s’oposa al fet que un obrer d’origen migrant es presenti a les eleccions presidencials.
La seva presència a La Sorbona havia estat blanc de l’atac de grups de la ultradreta francesa, els qui en els dies previs van omplir el predi amb cartells amb consignes racistes contra Anasse Kazib, acusant-lo de ser 100% “wokista” i 0% francès. Wokisme és un terme que sorgeix originalment als campus universitaris nord-americans a partir de la consigna de grups antiracistes “Stay angry, stay awoke” (Estigues enutjat, estigues despert). Però que ha estat utilitzat per la ultradreta per a insultar als grups antiracistes, feministes o LGTBI. Per aquest motiu, Anasse comença el seu discurs amb una apel·lació irònica en aquest sentit.
L’acte enfront de la Sorbona va concitar la unitat de diferents grups antiracistes de França que veuen en la candidatura d’Anasse una cosa nova en el panorama polític de l’esquerra gal·la, adaptada històricament al racisme institucional de l’Estat imperialista francès. En aquests mesos, des del llançament de la campanya, s’han reunit milers de persones en actes en desenes de ciutats franceses. I encara que els grans mitjans de comunicació eviten esmentar la seva candidatura, Anasse Kazib i Révolution Permanent estan sembrant amb aquesta campanya bases més extenses per al sorgiment d’una esquerra anticapitalista i revolucionària a França.
Reproduïm a continuació fragments del discurs d’Anasse Kazib enfront de la Sorbona.
*****
Hola wokistes! Més enllà de la meva candidatura, tota una nova generació s’està despertant avui, tota una nova generació que s’està aixecant des de fa 5 anys. En aquesta assemblea, crec que hi ha alguns que, com jo, van començar a interessar-se per la política en l’època de la Llei El Khomry [llei de reforma laboral]. Vaig pensar que, en 2012, el millor era parar a Nicolas Sarkozy votant a François Hollande en la segona volta. [...] El vot útil, amics! Ens diuen que cal votar a l’esquerra institucional, que cal unir-se amb ella per bloquejar-li el camí a la dreta... però mai vaig estar en vaga tant de temps a la meva vida com contra el Partit Socialista. Aquesta esquerra institucional no es cansa de trair les expectatives de la classe treballadora, tant que, al final, la classe treballadora, els joves, que moltes vegades van portar al poder a aquestes aliances “d’esquerra”, van acabar dient-se: “La política no és per a nosaltres, no ens interessa, no votarem, etc.”. Es parla de despolitització, però la realitat és que la nostra generació sempre ha estat ultrapolititzada.
Et pot interessar: Acte d’Anasse Kazib a la Sorbona: gran assistència i derrota de la ultradreta amb la unitat antiracista
La primera vegada que vaig acudir a una universitat va ser per Assa Traoré per a una trobada anomenada “Fem front” en 2016, Adama Traoré acabava de morir 3 mesos abans. Va ser la primera vegada que Assa va parlar en públic, record el diferent que ella parlava en aquest moment. Tots guanyem confiança, ens vam fer valer, comencem a entendre que, com diu Assa, ens havíem convertit en “soldades malgrat nosaltres mateixos”. Comencem a veure que la gent es veia reflectida en els nostres discursos, que hi havia gent que volia interessar-se per la política. És un orgull veure tot el camí que hem recorregut junts. Aquests joves es van convertir en polítics en 2016. Jo també vaig estar al costat d’aquests joves i aquests joves van estar al nostre costat, com a treballadors, en 2018 durant les mobilitzacions estudiantils contra l’ingrés restrictiu a les universitats. Va ser un orgull veure aquestes manifestacions de joves i treballadors i això és el que temen avui. Tenen por d’aquesta aliança. Perquè si hi ha un còctel explosiu per a la lluita de classes, és quan els treballadors es posen al costat dels joves. Aquest és el còctel que no suporten. Però des de fa 5 anys hem decidit fer aquest còctel encara més fort, per a no limitar-lo només a la joventut i a la classe treballadora. Decidim incloure en aquesta mescla als barris obrers, al Comitè Adama, als col·lectius de famílies de víctimes de la violència policial, a tots els que lluiten pel clima, a tots els que lluiten contra la violència sexista i sexual contra les dones, als quals lluiten per l’autodeterminació de les persones LGBT, als quals lluiten pels indocumentats, pels migrants, i aquest és el pitjor còctel per a ells.
I aquest còctel explosiu, a través de la meva candidatura, volem modestament tirar-los-hi en cara en aquestes eleccions presidencials. Volem fer un gran embolic perquè ens té por, els meus amics. No es tracta només de la candidatura d’Anasse Kazib, sinó que, com va dir Taha Bouhafs [2], la pregunta és: “Té un àrab avui dia dret a estar en política?” Perquè aquesta és la qüestió central: “Quan ets un jove d’un barri obrer, tens dret a ser polític?”
Com va dir Sasha [3] abans, tot el que està succeint no és pur atzar. L’extrema dreta té gairebé un 35% d’intenció de vot presa de conjunt… en realitat, francament, els que fan la “llei de separatisme” [llei islamófoba que restringeix els drets democràtics], la “llei de seguretat global” [llei que atorga majors atribucions repressives i amplia la seva impunitat policial], els que els han tret els ulls a les armilles grogues, que han colpejat als joves en els barris populars, els que ens parlen de posar quotes per als migrants... en realitat, tots porten la mateixa ideologia dominant, que consisteix a oprimir i explotar encara més a les grans majories. I si el to d’aquests sectors avui s’endureix, si avui estan tan enfadats, és perquè és una resposta reaccionària a aquests cinc anys de lluita.
Vaig començar parlant de la lluita contra la Llei El Khomry perquè per a nosaltres va ser, diguem, l’any zero d’aquesta nova ona de mobilització. Però amics, tots van poder veure la lluita contra la reforma dels ferrocarrils, posant en peus aquestes assemblees generals massives a Rennes, a Mirail, a París, sí, a Tolbiac, etcètera. Tothom ho va poder veure, no soc jo el que ho diu, sinó un editor burgès que es diu Yves Thréard, cap de redacció del diari Le Figaro. Va dir que les Armilles Grogues va ser el moviment més subversiu de la Cinquena República. Si els editorialistes burgesos es veuen obligats a reconèixer que el moviment de les Armilles Grogues va ser el moviment més subversiu de la Cinquena República, això demostra que quan som capaces de lluitar, d’organitzar-nos, fem que la burgesia, en el camp de davant, tingui por.
Et pot interessar: Anasse Kazib, el malson de l’extrema dreta a França
És clar que necessitem que tots aquests fronts que estan lluitant de manera dispersa comencin a lluitar junts, aquest és el missatge que volem enviar. Que hem despertat durant aquests cinc anys i hem d’estar orgullosos d’aquesta joventut, de totes aquestes dones i homes que van lluitar contra la violència sexista i sexual denunciant no sols el patriarcat sinó també el sistema capitalista. De totes aquestes persones que van sortir, més de 80 mil, contra la islamofòbia, després dels atemptats en la mesquita de Baiona, en aquesta famosa marxa contra la islamofòbia; totes aquestes persones que van sortir a marxar contra la “llei de seguretat global” en un moment donat.
No deixa de ser curiós que en 5 anys hi hagi hagut tantes mobilitzacions, tantes vagues, tantes lluites, però quan encenem la televisió només hi hagi racistes que ens mostren el clima del racisme diàriament, que ens parlen de civilització, d’això, de l’altre i d’això de més enllà, i que al final, l’esquerra que no avança, és aquesta esquerra institucional que tots han entès que, en realitat, no serveix per a res. Amb la meva candidatura, som els únics que portem amb orgull aquest missatge. No sols amb un programa radical, perquè hi ha uns altres que el tenen. Portem la idea que hi ha tota una nova generació que també és aquí aquesta nit i que està decidida a lluitar pel seu futur, que vol un canvi real. El periòdic La Croix va publicar una enquesta entre 8.000 estudiants: el 22% dels enquestats pensava que era necessària una revolució per a canviar les coses. No hi ha ni tan sols necessitat de ser revolucionari o ser marxista avui dia per a veure-ho, només cal obrir internet Twitter, Facebook, Instagram, etc. Hi ha informes tots els dies en els periòdics que ens expliquen que les 500 famílies més riques de França han augmentat la seva riquesa més del 30%, que hi ha cinc multimilionaris que posseeixen tant com el 40% més pobre.
Hem d’enviar-los un missatge en aquesta elecció presidencial, però no sols en aquesta elecció presidencial, que és gràcies a nosaltres que tenen la seva riquesa. No pot ser que un de cada dos francesos diu que aquest hivern no es pot calefactar correctament. Vaig escoltar un home que deia que a la seva casa hi havia 5 graus i que escalfava una única habitació perquè costa més de 800 euros mantenir la casa calefactada. Quina classe de món és aquest que hem decidit acceptar! Que la gent que treballa no té ni per a escalfar les seves barraques on viuen amb els seus fills i que s’ha convertit en una cosa normal viure en una casa on fa 5 graus i que la gent viva amb la salut trencada.
Tenim a tot el sistema en contra i el veiem perquè els alcaldes reben pressions perquè no donar-nos les signatures que necessitem per a poder presentar la nostra candidatura. Un alcalde que va ser ultra-amable després va deixar un missatge dient “El sento, senyor, hauré de retirar la meva promesa de patrocini perquè he rebut pressions i tinc por de perdre les subvencions”. L’última vegada, a Normandia, un alcalde ens va dir que el poble vota a Le Pen perquè ha estat traït i les fàbriques han tancat i la gent s’està radicalitzant cada vegada més cap a l’extrema dreta. Et fan entendre amb aquestes paraules que no tenen cap desacord a apadrinar-te, però que la pressió del sistema, que fa que el seu nom no sigui anònim, fa que no puguin apadrinar-te, i això és només una part del que podria explicar-los de tots aquests sis mesos de cerca de signatures. Fins al Banc de França es nega a obrir-nos el compte per a la campanya electoral, malgrat estar legalment obligat a fer-ho.
En sis mesos no he tingut una sola entrevista de televisió, ni una sola entrevista de ràdio, ni tan sols 30 segons. L’única vegada que em van convidar va ser a la fi de setembre quan havia rebut amenaces de mort i van parlar dos minuts de les amenaces de l’extrema dreta, i un quart d’hora sobre la bandera francesa. La bandera dels militants revolucionaris és la bandera vermella. Arlette Laguiller sempre va fer actes amb la bandera vermella, Nathalie Artaud, que es presenta per tercera vegada com a candidata presidencial sempre va usar la bandera vermella, també Poutou o Besancenot. Però quan un es diu Anasse Kazib, no està permès ser àrab i comunista revolucionari, i els mitjans de comunicació han decidit fer-nos invisibles.
Fotos d’alguns dels actes per la candidatura d’Anasse, que van incloure ciutats com París, Tolosa, Bordeus, Marsella, Montpeller, St Denis i Mulhouse, entre altres.
S’imaginen poder parlar de les desigualtats socials i racials, de la violència policial, del racisme, dels sense papers, que acaben en campaments dels centres de retenció, etc.? Si poguéssim començar a dirigir-nos a aquests joves i dir-los que, per exemple, estem a favor d’una renda per a tots els estudiants de 1800 euros perquè no hagin de treballar molt per poder viure, i tenir allotjament. Ens diran: com es pot pagar? Però, clar, els capitalistes diuen que no es pot finançar, perquè no volen ni augmentar un euro els sous. Els molesta de fet tot el que es pot plantejar contra el que ells fan diàriament, parlar del transport gratuït per a tots i totes, denunciar que parlen de transició ecològica mentre estan contaminant i massacrant pobles sencers a Uganda, a Àfrica, i en altres llocs. No hi ha transició ecològica sense lluita de classes, però tampoc hi ha transició ecològica sense internacionalisme. Els convido que mirin la situació de Mali. No desenvoluparé el que està passant allí, però diuen que és absolutament necessari que s’arregli la situació, perquè hi ha mines a Níger que pertanyen a França. Consideren que Àfrica és un subsol on hi ha recursos que els pertanyen, i van i s’emporten el que volen, i després quan hi ha negres i àrabs que moren al Mediterrani, que moren al Canal de la Mànega perquè porten anys i anys demanant una visa, diuen “vostès són massa, són l’enemic interior, vagin-se d’aquí amb els seus fills, no els volem, però sí que volem continuar explotant-los i saquejant les riqueses dels seus països”.
Et pot interessar: Anasse Kazib: "Volem encarnar una tradició que no tingui por de parlar de comunisme ni de revolució"
Estic orgullós, com dic sovint, de ser net de fusellers marroquins. El meu avi tenia una descàrrega d’obús incrustada en el maluc i tenia dolors immensos a l’esquena. El meu pare sempre deia que el meu avi i els seus companys van lluitar no per la pàtria, no per la bandera blava, blanca i vermella, van lluitar perquè volien salvar als éssers humans de la barbàrie i del nazisme. Van venir per a això i es van anar amb ferides de guerra i sense res en les butxaques. I el meu pare, que va venir en els anys setanta a treballar en les mines, en la metal·lúrgia, m’explicava que els tractaven com en els temps de l’esclavitud. Els fills d’aquesta generació avui som conductors d’autobús, treballem en el subterrani, en les refineries i fàbriques, en el ferrocarril, en la indústria alimentària i som part d’aquesta classe obrera que avui al costat dels oprimits, amb les persones que viuen la violència sexista i sexual, amb tots els que han decidit aixecar-se en tota Europa, estem del costat dels quals se sacrifiquen per un món millor, i això els molesta profundament i per això estem aquí.
És esperable, amics, és per totes aquestes raons que som invisibles, no jo, la nostra paraula, aquesta paraula de lluita de classes, aquesta paraula combativa. Vull discutir també amb el que està lluitant i pensa: “votaré per Le Pen o Zemmour perquè estic fart, perquè vull que paguin, perquè estic fart de l’esquerra i de la dreta”. A aquesta persona vull dir-li que el sou mensual de Zemmour és 62 mil euros, que té 9 milions d’euros per a començar la seva campanya. Encara no han començat a recaptar, però ja té 9 milions d’euros, i bo, quan aquest treballador que pensava votar a Zemmour entengui que aquest és un burgès que vol fer més rics als rics i que el vol explotar encara més, dirà “Anasse Kazib és el meu camarada, és aquí amb nosaltres, vol ajudar-me així que hagués preferit posar un papereta en l’urna per a Anasse perquè ell parla amb la veu dels de baix” i és aquest missatge el que volen evitar que s’escolti.
Et pot interessar: Què fer? La lluita per una organització revolucionària a França
No m’importa que el meu nom passi a la història, vull que nosaltres passem a la història, vull que diguem que per primera vegada en les nostres vides, hem permès una candidatura que s’assembla a nosaltres, que porta les nostres veus, que porta les nostres lluites, que defensa i denúncia el que vivim cada dia. Que aquesta candidatura pugui ser aquí, sigui com sigui el percentatge que obtinguem.
I acabaré amb aquesta frase “És només el començament, companys” com els nostres majors solien dir Continuarem la lluita!
Et pot interessar: “Els espanta que expliqui fins a l’últim treballador que estem tots en el mateix infern capitalista”
NOTES AL PEU
[1] Adama Traoré va ser assassinat per la racista policia francesa el 19 de juliol de 2016.
[2] Taha Bouhafs es un periodista i militant antiracista.
[3] Sasha Yaroplskaya, fundadora de YX media i activista transfeminista
