“Podríem venir de sobte una nit”. D’aquesta manera, el president turc Recep Tayyip Erdogan va llançar sense pèls en la llengua una clara amenaça a Grècia. Aquest obert advertiment del president turc, així com les seves referències a la guerra de 1922 estan espantant a molts a Europa. El diari sensacionalista alemany Bild va publicar un titular dient que Erdogan amenaça a Grècia amb la guerra. El diari francès Liberation el descriu com el desencadenament d’un trauma per als grecs, transmès d’una generació a una altra.
També va haver-hi una reacció a nivell diplomàtic. La Unió Europea va demanar una desescalada. El ministre d’Afers exteriors grec, Nikos Dendias, va fer una angoixant crida a la Unió Europea, l’OTAN i les Nacions Unides per a convèncer als aliats d’Atenes que frenin la postura agressiva de Turquia. En cas contrari, "correm el risc d’assistir a una situació similar a la que s’està produint en una altra part del nostre continent".
El fons de la disputa
Turquia i Grècia són rivals històrics i discrepen en una sèrie de qüestions actuals que van des dels sobrevols de caces turcs, que Grècia qualifica com a violació del seu espai aeri, l’estatus de les illes de la Mar Egea, les fronteres marítimes, els recursos d’hidrocarburs al Mediterrani, Xipre i els refugiats que travessen les seves fronteres. Dins d’aquests, la disputa per les aigües i illes té un caràcter irreconciliable per a tots dos estats.
És que la militarització per part de Grècia de les illes de l’Egeu i l’arxipèlag del Dodecaneso -algunes de les quals es troben a més de mil metres de la costa de l’Anatolia turca- suposa una amenaça potencialment exacerbada per a la seguretat nacional d’Ankara, ja que a mitjà termini l’agressiva postura grega pot impedir de fet l’accés de Turquia a la mar i posar en dificultats a la marina turca en la costa de l’Egeu. Més greu encara, la incapacitat dels turcs de controlar les seves mars d’origen (Egeu oriental i Mediterrani nord-oriental) no fan totalment creïble la intenció d’Ankara de projectar una influència decisiva no sols en el Mediterrani oriental i central, sinó també més enllà del canal de Suez.
L’amenaça a poques milles nàutiques de les seves costes per una entitat de molt menor pes geopolític, com és el cas de Grècia, és un “furóncol molest” per a les ambicions geopolítiques de Turquia. A causa dels interessos vitals que estan en joc per als uns i els altres, el conflicte és un joc de suma zero on Grècia no pot permetre’s fer concessions, Turquia no pot renunciar a les seves pretensions. Això ho fa no sols possible, sinó probable. A mitjà termini, potser és inevitable.
Els càlculs d’Ankara, els temors d’Atenes
La creixent impetuositat de Turquia és una reacció a les provocacions cada vegada més freqüents de Grècia. Des de la militarització de les illes de l’Egeu pròximes a la costa d’Anatolia, en violació del Tractat de Lausana de 1923, a innombrables actes hostils d’Atenes. El més recent va ser el cegament per part dels sistemes de defensa aeri S-300 grecs instal·lats a Creta, de cinc avions F-16 turcs que realitzaven una missió de reconeixement de l’OTAN en el Mediterrani oriental.
Grècia està terroritzada per l’espectacular ascens geopolític de Turquia. De la capacitat d’Ankara per a exercir un paper principal en múltiples escenaris, per a imposar-se com un actor indispensable per als Estats Units i més enllà en un nombre cada vegada major de conflictes. Des d’Àsia Central fins a Líbia al Sahel, des del Caucas i els Balcans fins a Ucraïna.
La realitat és que Turquia s’ha convertit en un actor important en la geopolítica. Així, la guerra d’Ucraïna va demostrar al món el paper mediador de Turquia com a únic país de l’OTAN que segueix en converses amb Vladimir Putin. Erdogan va aconseguir organitzar el pas segur dels vaixells de gra ucraïnesos per la Mar Negra. Turquia també s’ofereix a mediar a Líbia, on han esclatat nous combats entre grups rivals. Prepara una operació militar a Síria per a assegurar els seus interessos. I continua tenint la clau per a acceptar a Suècia i Finlàndia en l’OTAN.
Una altra pota important és la indústria de defensa de Turquia, que s’està convertint cada vegada més en un seriós exportador. Actualment, Turquia és un dels principals desenvolupadors i productors d’avions no tripulats. El seu model Bayraktar TB2 va ser utilitzat pels ucraïnesos en els primers dies de combat amb gran èxit. L’èxit dels drons i el seu gran protagonisme durant la guerra d’Ucraïna van crear una nova demanda. Actualment, 24 països ja han contractat aquest model. Tot un èxit.
La por de Grècia és que Turquia podria invertir el capital geopolític acumulat en la revisió de l’estatus de l’Egeu, obligant els estatunidencs a acceptar i a legitimar més o menys (in)formalment un repartiment diferent del conjunt d’illes. Ankara, per part seva, sembla convençuda que té un marge d’acció molt més ampli que en el passat recent i confia que Washington no recorrerà a mesures punitives dràstiques a causa del paper indispensable que exerceix en els diferents escenaris mencionats.
Eventualment, en cas que les tensions turc-gregues es converteixin en un conflicte, Turquia preveu que aquest tingui un caràcter limitat i circumscrit, ja que l’objectiu de Turquia és protegir els seus drets en l’Egeu, no fer la guerra a Atenes. Qualsevol demostració de força (un bloqueig naval?) seria funcional per a obligar el veí a comprometre’s, fins i tot sense disparar un tir. Grècia és molt conscient d’això, la qual cosa explica les constants provocacions mútues. Els grecs pretenen induir als turcs a fer el pas en fals, posar-se nerviosos i disparar el primer tir. Una circumstància que els permetria obtenir el suport incondicional dels estatunidencs i europeus, arraconant a Turquia.
Un conflicte reaccionari de tots dos bàndols
El que fa encara més inestable la situació a l’Egeu és la relativa feblesa política de tots dos governs i el consegüent intent d’exasperar els sentiments nacionalistes de les seves respectives opinions públiques. També la creença mútua que tenen la paella pel mànec. Els turcs perceben clarament la centralitat geopolítica i el poder militar que han aconseguit en els últims anys. Els grecs confien en el ple suport militar de França i Israel i en la interposició dels Estats Units al seu favor. Un error de càlcul que podria resultar fatal.
AL 1996, tots dos països van estar a la vora d’anar a la guerra, qüestió que va ser evitada en gran part per la intervenció estatunidenca que va frustrar l’escalada, però fonamentalment pel fet que cap dels dos països volia realment anar a la guerra. Avui, els sentiments que prevalen a Ankara i Atenes semblen bastant diferents. En cas d’un conflicte circumscrit a les illes de l’Egeu, el més probable és que Washington es pronunciï, imposi sancions a Turquia (encara que sigui Grècia la que provoqui el conflicte), però difícilment intervindrà físicament entre els dos contendents.
Respecte a França, l’acord aconseguit amb Grècia al setembre de 2021 compromet a París a defensar a Atenes en cas d’atac d’un tercer país. No obstant això, és bastant improbable que els francesos vagin més enllà del subministrament d’armament als grecs i entrin en guerra amb Turquia, ja que això ampliaria el conflicte a tot el Mediterrani oriental i al nord d’Àfrica, on França ja ha arribat a apreciar el poder militar turc (en el conflicte de Líbia).
Per part seva, en relació a Israel, encara que Atenes i Jerusalem han desenvolupat una profunda relació en l’àmbit energètic, és totalment improbable que Israel intervingui directament al costat de Grècia en cas de conflicte: els israelians són perfectament conscients de què no disposen dels recursos necessaris per a dur a terme la doble contenció de Turquia i l’Iran, i de la decisiva contribució que pot fer Ankara per a frenar l’amenaça existencial que significa per a l’estat sionista la República Islàmica.
En l’immediat, és bastant improbable que turcs i grecs caiguin en els paranys de l’altre. Però la trajectòria cada vegada més preocupant que ha assumit l’enfrontament entre Ankara i Atenes augmenta exponencialment la probabilitat que la situació se’n vagi de les mans. Una mostra més de les forces i contradiccions obertament reaccionàries que sorgeixen de les entranyes podrides del sistema capitalista imperialista en el vell continent. És cada vegada més urgent que la classe obrera dels diferents països d’Europa enfronti aquesta tendència a la guerra, començant per la lluita decidida contra el rearmament dels seus respectius imperialismes.
