Quan l’anunciada segona onada de la pandèmia exigia més personal sanitari, més rastrejadors, més mestres, especialment en aquells barris on els serveis públics han sigut delmats després de dècades de política neoliberals,el que ha ofert el Govern de la Comunitat són més policies, multes i checkpoints. I no ho oblidem, ajudes als toros i als capellans de l’Església Catòlica.

I aquesta política reaccionària, erràtica i improvisada, ha estat avalada pel Govern “més progressista de la història”. No sols avalada, sostinguda. Perquè la condició perquè pugui ser aplicada amb algun grau d’eficàcia, en termes repressius clar, és el desplegament de policies nacionals, guàrdies civils i militars que Pedro Sánchez va oferir a la presidenta de Madrid mentre aquesta bramava contra els pobres, immigrants i okupes. Des d’aquest dilluns veurem aquesta veritable força d’ocupació als carrers.

La manifestació de la impostura

Fa pocs dies a CCOO Madrid, FRAVM, Izquierda Unida, Más Madrid, Podemos, PSOE-M i UGT Madrid, van subscriure una declaració sobre la situació del Covid-19 a la Comunitat de Madrid. En aquesta convocaven a una manifestació el diumenge 27, que finalment no serà tal, sinó algunes accions simbòliques descentralitzades en diferents zones de Madrid.

El document carrega les tintes, amb múltiples raons, contra el govern d’Ayuso per la seva desastrosa gestió de la situació sanitària. Però ho fa defensant obertament la gestió del Govern central, que va ser igualment desastrosa. A nivell nacional el Govern PSOE-UP no va invertir el necessari per a enfortir el sistema sanitari, ni va expropiar un sol hospital privat ni un sol habitatge en mà dels bancs, ni va pujar els impostos a les grans fortunes. Al contrari, tota la seva política va estar al servei de rescatar als capitalistes, promovent la fusió de CaixaBank i Bankia, anunciant una contrareforma de les pensions antiobrera i fins i tot mostrant la seva intenció de congelar els salaris de treballadors públics. Però, a més, en el cas de Madrid, va permetre per especulació política que la situació arribés al nivell crític que estem.

Si això ja és indignant, encara més ho és que el document rebutgi les “mesures restrictives” imposades per Ayuso als veïnatges de 37 zones de Madrid “pel seu clar tint segregador”. Però els qui els signen són integrants del propi Govern que ha avalat les mesures i ha reforçat l’aparell repressiu per a implementar-les!

L’extraordinària capacitat de doble discurs del Govern no deixa de sorprendre. Potser una mica menys en el cas del PSOE, que ha fet una gran escola des de la Transició a aquesta part. Però sí en el cas de Podemos i Izquierda Unida (seguits per Más Madrid), la impostura dels quals és infinita. Mentrestant, Irene Montero apareix en la portada de la pijísima Vanity Fair de la manera més frívola fent gala del seu conservadorisme en les relacions de parella.

Però no oblidem l’altre actor del document, que parlant clar és el més important: la burocràcia sindical. CCOO i UGT, desapareguts sense combat entre reunions amb la CEOE, apareixen per a signar una convocatòria de la qual l’objectiu últim és apuntalar un possible recanvi burgès en el govern de la Comunitat de Madrid: l’operació Gabilondo.

Corretges de transmissió del capital

En l’últim article escrit per León Trotsky abans de ser assassinat per un agent estalinista a Coyoacán, fet del qual acaben de complir-se 80 anys, el revolucionari rus sosté que “Hi ha una característica comuna en el desenvolupament, o per a ser més exactes, en la degeneració de les modernes organitzacions sindicals de tot el món; el seu acostament i la seva integració al poder estatal. Aquest procés és igualment característic dels sindicats neutrals, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes. Aquest sol fet demostra que la tendència a integrar-se a l’Estat no és pròpia de tal o tal altra doctrina, sinó que prové de les condicions socials comunes per a tots els sindicats.” I continua: “En els seus discursos, els buròcrates obrers fan tot el possible, per a intentar demostrar-li a l’Estat ‘democràtic’ fins a quin punt són indispensables i dignes de confiança en temps de pau i, més especialment, en temps de guerra.” [1]

Aquesta característica s’ha desenvolupat en els nostres dies fins a un nivell inusitat, donant un significat encara més profund a la màxima marxista que considera a les burocràcies sindicals com a "corretges de transmissió" dels interessos del capital en el si del moviment obrer.

Els capitalistes i els seus partits han avançat extraordinàriament en el seu objectiu de subordinar a la classe treballadora mitjançant la burocratització de les seves organitzacions i la seva integració a l’Estat. Aquesta realitat inobjectable és el que explica l’actitud de passivitat i conformisme de les organitzacions sindicals davant la veritable tragèdia que ve sofrint la classe treballadora des de l’inici de la pandèmia.

Amb això ens referim no sols a les direccions dels sindicats anomenats “majoritaris” -un apel·latiu cada vegada menys merescut-, que en virtut de la seva subordinació a l’Estat s’han dedicat exclusivament a pactar algunes engrunes amb les patronals i el Govern, garantint al mateix temps la “pau social”. També ens referim a la “esquerra sindical”. Perquè la contracara de la contenció, la domesticació i la traïció oberta de CCOO i UGT, és el conformisme, la falta d’ambició, la rutina burocràtica (ja ni tan sols “de la tàctica”, sinó més aviat del repòs).

Enfront de la pandèmia totes les organitzacions sindicals es van rendir de l’una o l’altra manera a la gestió de l’Estat. Els sindicats es van paralitzar, els locals es van tancar, els comunicats es van transformar en “corretges de transmissió” de les mesures adoptades pels governs. Així no hi ha sortida.

La classe obrera no és una víctima

La pandèmia ha posat en relleu el nivell de sobreexplotació, degradació i maltractament que sofreix la nostra classe. L’indignant cas d’una treballadora que va denunciar a les xarxes socials que els seus patrons no li deixaven usar el bany perquè era de Vallecas, és només una mínima mostra del que viu la classe treballadora tots els dies.

Davant aquesta situació descarnada, és comú que es consideri a la classe treballadora, als pobres i desposseïts, com els més febles, els més vulnerables, els que necessiten d’assistència. A vegades aquesta consideració es fa amb bones intencions, en un sentit caritatiu. Però la majoria de les vegades és una política conscient que mina l’autoconfiança de la classe treballadora, perquè esperem que ens resolguin les coses des de dalt: ja sigui des del Govern, les ONGs o els bons oficis dels buròcrates sindicals.

Aquesta infantilització de la classe treballadora, despullant-la de tot potencial transformador, dipositant tota esperança en l’acció de l’Estat capitalista -una herència del populisme burgès i la vella socialdemocràcia-, és part de l’ADN del neorreformisme.

Tal i com vam escriure fa temps, si va haver-hi una característica fonamental en Podemos des del seu sorgiment -i això aplica igualment a Izquierda Unida- va ser el seu excessiu optimisme en les possibilitats de democratitzar les institucions de l’Estat capitalista, el qual era directament proporcional al seu pessimisme en relació al potencial revolucionari de la classe treballadora i la lluita de classes.

Aquest menyspreu pessimista per l’autoorganització de les masses i el seu poder social és el que Podemos,Izquierda Unida i Más Madrid han transformat en una ideologia conformista i conservadora, que situa a la classe obrera com una víctima a la qual cal assistir -en el millor dels casos-, mentre diposita una confiança cega en el rol de l’Estat i la "casta" política (inclosos la nova casta d’esquerra).

Però no som víctimes. Som l’única classe creadora i productora de la societat. L’única classe que pel lloc que ocupa en la manera de producció capitalista i per la seva pròpia història revolucionària, té la potencialitat de dirigir al conjunt de les masses oprimides contra el poder capitalista dominant i construir una societat nova.

Aquesta ubicació objectiva, evidentment, no s’expressa automàticament en el pla subjectiu. Sinó no estaríem en la situació que estem. Per a postular-se novament com a “classe hegemònica”, la classe treballadora necessita un programa i una ideologia que trenqui amb el conformisme i la desmoralització, que deixi de dipositar la confiança -una vegada i una altra defraudada- en els representants polítics d’una classe enemiga.

Si la nostra classe es posa en moviment per un programa en defensa dels seus interessos, el seu poder social, avui molt superior fins i tot a aquell amb el qual va comptar en el segle passat, és imparable. Dit d’una manera menys abstracta i sobre el terreny: si se li imposa des de baix a les burocràcies sindicals una Vaga General a tot Madrid per lluitar per un pla d’emergència en defensa de la nostra salut i la de les nostres famílies, els “guetos” d’Ayuso no durarien ni un telenotícies.

Per a això cal recuperar les nostres organitzacions per la lluita i, sobretot, la confiança en les nostres pròpies forces.

[1] Els sindicats en l’època de la decadència imperialista, agost del 1940. A León Trotsky, [Els sindicats i les tasques dels revolucionaris->https://ceip.org.ar/Los-sindicatos-y-las-tareas-de-los-revolucionarios, Edicions IPS-*CEIP. p. 126.