Si alguna cosa demostra que les fams i la inseguretat alimentària són provocades per l’home i no per capritxos de la naturalesa i el clima, és l’actual crisi alimentària, que està posant a milions de persones a tot el món a la vora de la inanició.

La guerra entre Rússia i Ucraïna ha posat de relleu el desastre mundial del subministrament d’aliments, però s’estava gestant molt abans de la guerra. La cadena de subministrament d’aliments ha estat cada vegada més global. La Gran Recessió de 2008 va començar a interrompre aquesta cadena, basada en empreses multinacionals d’aliments que controlen el subministrament dels agricultors de tot el món. Aquestes empreses dirigien la demanda, generaven l’oferta de fertilitzants i dominaven gran part de la terra cultivable. Quan va colpejar la Gran Recessió, van perdre beneficis, per la qual cosa van reduir la inversió i van augmentar la pressió sobre els productors d’aliments al ’Sud Global’.

Les esquerdes en aquests pilars del subministrament d’aliments van estar acompanyades per l’augment dels preus del petroli, la demanda explosiva de biocombustibles a base de blat de moro, els alts costos de transport, l’especulació en els mercats financers, les baixes reserves de cereals, les severes alteracions climàtiques en alguns dels principals productors de grans i l’augment de les polítiques comercials proteccionistes. Aquest va ser el "clima" alimentari en la llarga depressió fins a 2019, abans que ocorregués la pandèmia.

La crisi alimentària posterior a la Gran Recessió va durar relativament poc, però va ser seguida per una altra explosió dels preus dels aliments en 2011-12. Finalment, el ’boom de les matèries primeres’ va acabar i els preus dels aliments es van mantenir relativament estables durant un temps. Però la crisi de la pandèmia va provocar una nova crisi quan la cadena de subministrament global va col·lapsar, els costos de transport es van disparar i el subministrament de fertilitzants es va esgotar. L’índex de preus dels cereals mostra que els preus van aconseguir el seu nivell de 2008 en 2021.

El món no s’ha recuperat de les conseqüències de la pandèmia de COVID-19, la pitjor crisi econòmica des de la Segona Guerra Mundial. I això quan moltes economies enfronten grans càrregues de deute en relació amb l’ingrés nacional. Àfrica és la regió més vulnerable. El nord d’Àfrica és un gran importador net de blat, la major part del qual prové de Rússia i Ucraïna, per la qual cosa enfronta una crisi alimentària particularment aguda. L’Àfrica subsahariana és predominantment rural, però les seves creixents poblacions urbanes són relativament pobres i és més probable que consumeixin cereals importats. Els agricultors de moltes parts d’Àfrica lluiten per accedir als fertilitzants, fins i tot a preus inflats, a causa de problemes de transport i canvi de divises. Els costos exorbitantment alts erosionen els beneficis dels agricultors i podrien reduir els incentius per augmentar la producció, la qual cosa esmorteiria els beneficis d’uns preus més alts dels aliments per a la reducció de la pobresa.

Els països ja afectats per conflictes i el canvi climàtic són excepcionalment vulnerables. Iemen, devastat per la guerra, depèn en gran manera dels cereals importats. El nord d’Etiòpia és una de les regions més pobres de la Terra i enfronta un conflicte continu i una crisi humanitària. I Madagascar va ser assotada per successives tempestes tropicals i ciclons al gener i febrer, deixant el seu sistema alimentari trencat. A l’Afganistan, les taxes de mortalitat infantil s’estan disparant a causa del col·lapse de l’economia i els serveis bàsics de salut. El PIB de Myanmar es va contreure un 18% després del cop militar de febrer de 2021.

La guerra entre Rússia i Ucraïna va exacerbar aquest desastre de preus i seguretat alimentària. Rússia i Ucraïna representen més del 30% de les exportacions mundials de cereals, Rússia per si sola proporciona el 13% dels fertilitzants mundials i l’11% de les exportacions de petroli, i Ucraïna subministra la meitat de l’oli de gira-sol del món. Sumat tot això, té un gran impacte en l’oferta del sistema alimentari mundial, i una guerra prolongada a Ucraïna i el creixent aïllament de l’economia de Rússia podrien mantenir alts els preus dels aliments, el combustible i els fertilitzants durant anys.

La invasió russa d’Ucraïna ha empès l’índex mundial de preus dels aliments a un màxim històric. La invasió ha paralitzat els ports de la Mar Negra d’Ucraïna, molt actius abans, i va deixar els camps de cultiu sense atendre, al mateix temps que ha restringit la capacitat d’exportació de Rússia. La pandèmia continua complicant les cadenes de subministrament, mentre que el canvi climàtic amenaça la producció en moltes de les regions agrícoles del món, amb més sequeres, inundacions, calor i incendis forestals.

Milions estan sent empesos a la fam segons el Programa Mundial d’Aliments. Els considerats ’desnodrits’ van augmentar en 118 milions de persones en 2020 després de romandre pràcticament sense canvis durant diversos anys. Les estimacions actuals situen aquest número en uns 100 milions més.

Els nivells de fam aguda (la quantitat de persones que no poden satisfer les seves necessitats de consum d’aliments a curt termini) van augmentar en gairebé 40 milions l’any passat. La guerra sempre ha estat el principal impulsor de la fam extrema i ara la guerra entre Rússia i Ucraïna augmenta el risc de fam per a molts milions més.

Segons la directora gerent del FMI, Kristalina Georgieva per a diversos països "aquesta crisi alimentària se suma a la crisi del deute. Des de 2015, la proporció de països de baixos ingressos que es troben en situació de sobre endeutament o prop d’ella s’ha duplicat, del 30 al 60%. Per a molts, la reestructuració del deute és una prioritat urgent... Sabem que la fam és el major problema solucionable del món. Davant una crisi imminent és el moment d’actuar amb decisió i resoldre-la”.

Però les principals solucions a aquest desastre són inadequades o utòpiques, o totes dues coses. La crida és a que els ’grans productors de cereals’ resolguin els colls d’ampolla logístics, alliberin existències i resisteixin la temptació d’imposar restriccions a l’exportació d’aliments. Les nacions productores de petroli haurien d’augmentar els subministraments de combustible per ajudar a reduir els costos de combustible, fertilitzants i transport. I els governs, les institucions internacionals i fins i tot el sector privat han d’oferir protecció social a través d’aliments o ajuda financera.

Cap d’aquestes propostes s’està aplicant. Les principals potències capitalistes estan fent molt poc per ajudar a aquests països pobres amb milions de famolencs i desnodrits. A fials del mes passat, la Comissió Europea va anunciar un paquet d’ajuda de 1.500 milions d’euros, juntament amb mesures addicionals, per fer costat als agricultors de la UE i protegir la seguretat alimentària del bloc. Els líders del Grup del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides i l’Organització Mundial del Comerç van demanar una acció coordinada urgent per abordar la seguretat alimentària. Belles paraules, però sense acció.

Una veritable ajuda seria cancel·lar els deutes dels països pobres. Però tot el que han ofert l’FMI i les principals potències és una suspensió del servei del deute: els deutes romanen, però els reemborsaments poden retardar-se. Fins i tot aquest ’alleujament’ és patètic. En total, durant els últims dos anys, els governs del G20 han suspès només $10.3 mil milions. Només en el primer any de la pandèmia, els països de baixos ingressos van acumular una càrrega de deute de $860 mil milions, segons el Banc Mundial.

L’altra ’solució’ de l’FMI va ser augmentar el volum dels Drets Especials de Gir (DEG), els diners internacionals, que s’utilitzarà per a ajuda addicional. L’FMI va injectar $ 650 mil milions d’ajuda a través del programa SDR. Però a causa del sistema de ’quotes’ per a la distribució de DEG, les quotes de DEG s’inclinen desproporcionadament cap als països rics: tota Àfrica va rebre menys DEG que el Bundesbank alemany!

Les condicions macroeconòmiques provoquen disturbis pels aliments. En un nou informe, titulat “Decreixent en temps de conflicte”, la UNCTAD detalla els escenaris que s’aveïnen. Sri Lanka, amb una crisi de deute que s’està gestant des de fa diversos anys, és un exemple útil de la dinàmica principal. Les remeses i les exportacions van col·lapsar durant la pandèmia, que també va interrompre l’important sector turístic. La desacceleració del creixement va erosionar el pressupost i va esgotar les reserves de divises, dificultant la importació de petroli i aliments. L’escassetat és aguda. Dos homes de setanta anys van morir mentre esperaven en la fila per a combustible, segons va informar Al Jazeera. Els preus de la llet van augmentar i els exàmens escolars es van cancel·lar a causa de l’escassetat de paper i tinta. Sri Lanka lluita per pagar els $45 mil milions en deute a llarg termini que deu, dels quals més de $7 mil milions vencen enguany, i podria unir-se als països que han fet fallida durant la pandèmia, inclosos Argentina i Líban, aquest últim molt dependent de les importacions de blat.

En lloc d’augmentar l’oferta, alliberar les existències d’aliments i intentar posar fi a la guerra a Ucraïna, els governs i els bancs centrals estan augmentant les taxes d’interès, la qual cosa augmentarà la càrrega del deute dels països pobres famolencs d’aliments. Com he explicat en articles anteriors, i la UNCTAD està d’acord, els augments de les taxes d’interès del banc central no fan res per a controlar la inflació creada per les interrupcions del subministrament, excepte per provocar una recessió global i una crisi de deute dels ’mercats emergents’.

L’augment de les protestes i l’agitació política preocupa més les principals potències que a les persones que moren de fam. Com va dir la Secretària del Tresor dels EUA, Janet Yellen: “La inflació està aconseguint els nivells més alts vists en dècades. Els preus marcadament més alts dels aliments i els fertilitzants exerceixen pressió sobre les llars a tot el món, especialment els més pobres. I sabem que les crisis alimentàries poden desencadenar malestar social”.

En la dècada de 1840, quan el capitalisme es va convertir en la manera de producció dominant a nivell mundial, Marx va parlar d’un “nou règim” de producció d’aliments industrial-capitalista, relacionat amb la derogació de les Lleis del Blat de moro i el triomf del lliure comerç després de 1846. Va associar aquest “nou règim” a la conversió de “grans extensions de terra cultivable a Gran Bretanya”, impulsada per la “reorganització” de la producció d’aliments a conseqüència dels desenvolupaments en la cria i gestió del bestiar, i per la rotació de cultius, juntament amb desenvolupaments relacionats en la química dels abonaments basats ​​en fem.

La producció d’aliments capitalista va augmentar dràsticament la productivitat de la producció d’aliments i la va convertir en una indústria global. A mitjan dècada de 1850, aquestes tendències ja eren evidents: prop del 25 per cent del blat que es consumia a Gran Bretanya era importat, el 60 per cent d’Alemanya, Rússia i els Estats Units. Però també va provocar crisis regulars i recurrents de producció i inversió que van crear una nova forma d’inseguretat alimentària. Ja no es podia atribuir la fam a la naturalesa i al clima, si és que alguna vegada es va poder. Ara és clarament el resultat de les desigualtats de la producció capitalista i l’organització social a escala global. I són els més pobres els que sofreixen. Karl Marx va escriure una vegada que la fam "matava als pobres diables solament".

I amb l’agricultura industrial va venir la cruel explotació i el maltractament dels animals tant com dels humans. Marx va descriure en un quadern inèdit com a“Repugnant!” l’alimentació en estables; un “sistema de presó cel·lular” per als animals. “Els animals neixen en aquestes presons i romanen allà fins que són morts. La pregunta és si aquest sistema relacionat amb un sistema de reproducció que fa créixer als animals d’una manera anormal en reduir els ossos per a transformar-los en mera carn i una gran quantitat de greix -mentre que abans (de 1848) els animals romanien actius pasturant en llibertat tant com fos possible-, provocarà en última instància una deterioració greu de la força vital?".

Aquesta és una crisi global i requereix una acció global, de la mateixa manera que la pandèmia i la crisi climàtica. Però tal coordinació global és impossible mentre la indústria alimentària mundial estigui controlada i sigui propietat d’uns pocs productors i distribuïdors d’aliments multinacionals i l’economia mundial es dirigeixi cap a una altra recessió.