Aquest diumenge Ana Pastor va entrevistar a Alberto Garzón en el programa L’Objectiu respecte a les eleccions dels EUA, la victòria de Biden i com això podia afectar les relacions diplomàtiques bilaterals amb l’Estat espanyol. Les respostes del “ministre comunista” no tenen pèrdua.

Pastor li va preguntar sobre la renovació dels convenis militars amb els EUA el mes vinent de maig, la qual cosa implica que la potència imperialista continuï tenint bases militars a les ciutats andaluses de Rota i Morón. La resposta de Garzón, lluny de la que ha estat una posició històrica de rebuig per part d’IU i el PCE, no sols no va denunciar la presència militar estatunidenca i la permanència de l’Estat espanyol en l’OTAN, sinó que va justificar les bases pels llocs de treball que generen.

Alberto #Garzón no denuncia las #BasesMilitares de #EEUU en Rota y Morón: "todavía es muy precipitado para hablar"...

"La entrada de un socialista en un gobierno burgués no lo transforma en un gobierno socialista, pero en cambio un socialista se transforma en ministro burgués” pic.twitter.com/AwPQmKVISv

— Jaime Castán (@JaimeCastanCRT) November 10, 2020

“El primer que hem de dir, i ho dic com a andalús, és que tota la regió, tota la zona, està molt a costa del que significa la base i, des del punt de vista laboral aquí hi ha una gran quantitat d’ocupacions i això és el primer que s’ha de preservar”, va assegurar el ministre.

Ni una sola denúncia a l’imperialisme nord-americà, cap posicionament en contra de les bases, tan sols respostes buides. “És molt precipitat per a parlar” va dir Garzón, quan la condemna a unes bases estratègiques des de les quals els EUA organitza les seves criminals operacions militars en el nord d’Àfrica i Orient Pròxim, hauria de ser rotunda.

Centrar la resposta en la importància dels llocs de treball que generen les bases és una justificació llisa i plana, perquè no fa falta ser molt creatiu parell pensar mil alternatives i polítiques socials i d’ocupació que permetin generar ocupacions genuïnes a la regió on es troben les bases abans que continuar albergant aquests veritables dispositius estratègics per als crims de guerra de l’OTAN.

Sobre l’elecció del candidat demòcrata John *Biden en les eleccions estatunidenques, el balanç polític de Garzón també sembla més propi d’un quadre del PSOE: "La gent compromesa amb la llibertat ha votat massivament al candidat demòcrata que representa a un espai molt divers, que aixeca esperances a tot el món perquè suposa una cosa diferent a Trump".

Un discurs socialdemòcrata senzill, ple de frases buides del patrimoni liberal com que la "democràcia està en perill" per a justificar el “mal menor” i legitimar a Biden, un milionari racista, candidat de Wall Street i de l’imperialisme bel·licista. Una lògica a la qual lamentablement se supedita bona part de l’ “esquerra” i que és del tot inacceptable.

El "ministerialisme” de Garzón

Les respostes de Garzón reflecteixen fins a on pot arribar el nivell de subordinació d’IU i el PCE al PSOE i a posicions d’“ordre” i “responsabilitat d’Estat” amb la condició d’ocupar un ministeri en el Govern. Encara que en el cas de Garzón ni tan sols a canvi d’un ministeri, més aviat d’un “ministeri de poca importància", com és el de Consum, incapaç si més no d’enfrontar amb contundència la xacra de la ludopatia i a la patronal del Joc. Aquests dies fins i tot es posaven la medalla per les restriccions a la publicitat de les apostes i casinos, una mesura del tot insuficient, quan hem vist els salons de joc oberts per onsevulla en situació d’emergència sanitària i mentre molts altres establiments tancaven.

IU i el PCE han tingut històricament una retòrica discursiva contra les bases militars i l’OTAN. Però ser conseqüents en aquesta qüestió antiimperialista central (contra l’imperialisme nord-americà i l’espanyol) suposaria anar molt més enllà de la “política de gestos” que han tingut en els últims anys. Però això de Garzón és un salt qualitatiu. La integració és tal que els ministres d’IU i Podemos s’han transformat en veritables defensors de l’agenda del capitalisme imperialista espanyol.

El mateix Iglesias va realitzar aquests dies un viatge institucional a Bolívia per a participar de l’assumpció de Luis Arce, ni més ni menys que amb el Rei. Un “gest” l’única fi del qual pot ser mantenir bones relacions diplomàtiques amb el país andí…. Perquè les multinacionals espanyoles puguin continuar explotant i espoliant el país de manera privilegiada.

L’ingrés de ministres socialistes (o comunistes, o de les organitzacions obreres) als governs burgesos, s’ha denominat en la tradició del marxisme revolucionari com “ministerialisme”. Totes les experiències històriques de “ministerialisme” en el moviment socialista internacional han acabat en el mateix: adaptació política a les democràcies burgeses i renúncies aberrants al programa. La transformació de la socialdemocràcia europea en “social liberalisme” des de la dècada dels 70 i els 80, així com la transfiguració dels partits comunistes estalinistes en eurocomunistes, són exemple clar d’aquest procés que arriba fins a l’actualitat i al sorgiment de formacions com Podemos. Com va escriure Rosa Luxemburg fa més d’un segle: “La naturalesa d’un govern burgès no ve determinada pel caràcter personal dels seus membres, sinó per la seva funció orgànica en la societat burgesa. El govern de l’Estat modern és essencialment una organització de dominació de classe, la funció regular de la qual és una de les condicions d’existència per a l’Estat de classe. Amb l’entrada d’un socialista en el govern, la dominació de classe continua existint, el govern burgès no es transforma en un govern socialista, però en canvi un socialista es transforma en un ministre burgès.”

Et pot interessar: Unidas Podemos, un trosset al cel de l’Estat capitalista espanyol

Les i els militants del PCE i Izquierda Unida haurien de preguntar-se com és possible continuar parlant de “comunisme” mentre els seus dirigents, com Alberto Garzón o Yolanda Díaz són ministres o ministres d’un govern neoliberal i imperialista amb el PSOE. De l’ “OTAN d’entrada no” del PSOE de Felipe González dels anys 80, al “OTAN sí” de Podemos, arribem al “doncs bo, encara és molt precipitat per a parlar” de Garzón.