Fa uns dies sortia a El País un article sobre “convertir als teus companys de treball en col·legues”, que sembla inofensiu i de “bon rotllo” però no ho és en absolut. El fonamentalisme capitalista amb rostre amable ha estat una dels senyals d’identitat dels articles de El País sobre treball o precarietat que l’han elevat a la categoria de meme i rentada de cervell. La romantització de la pobresa que fa aquest periòdic en els últims anys continua vigent: no és no poder independitzar-te, és coliving, no és no poder sortir, és nesting, no és buscar menjar en els contenidors, és friganisme, no és precarietat, és que a la joventut li agrada viure així.

En el cas d’aquest article de la secció de Moda no és haver de fingir que et sembla genial el teu superior dins i fora del treball, és obviar els mecanismes d’explotació capitalista i fondre’s en una abraçada amb els teus col·legues i caps, tots remant a una i sent felices (perquè un estudi diu que es produeix més).

Sí, el propi article diu que “l’estudi de Gallup assegura que els empleats feliços estan el doble de temps centrats en el seu treball, tenen un 65% més d’energia, esperen romandre en el seu lloc de treball quatre vegades més temps i estan també quatre vegades més satisfets amb la seva vida que els empleats que no són feliços”. Sona a felicitat, energia i satisfacció, però en realitat, el que pretén és normalitzar ser amic o amiga del teu cap i equiparar-lo a la resta de la plantilla.

“L’amistat en el treball m’ha ajudat en el desenvolupament i creixement”, diu Maider (directora d’una consultora amb 38 anys). Per a la classe treballadora que no dirigeix una consultora o no té una columna a El País, el contingut de l’article pot sonar a publicitat d’ETT sobre proactivitat i hàbits emprenedors per a després encadenar contractes precaris.

El propi article nomena “La Gran Resignació” als Estats Units (no són ni capaces d’anomenar-la “La Gran Renúncia”, que seria la seva traducció real) com una epidèmia d’esgotament, proposant fer-te amic del teu cap i tenir amistats en el treball com la solució. A més, planteja si és possible ser amic del teu cap per acabar concloent que sí, almenys des del punt de vista de la cap.

De fet, comenta que “si tenim en compte que passem un terç de la nostra vida treballant (segons Sodexo) i que compartirem amb els nostres col·legues més hores que amb la nostra pròpia família (unes 2.000 a l’any, xifra Gallup), més ens valdria tenir un amic al costat”. Si sona com una amenaça és perquè ho és. Més ens valdria, no només tenir amistats al costat en el treball, sinó també organitzar-los, convertir-los en camarades i lluitar, per exemple, per la reducció de la jornada sense minvament salarial per combatre la desocupació, treballar menys i poder veure’ns més. Potser queda una mica esquerranós per a El País això.

No és la primera vegada que l’autora de l’article Amaia Odriozola escriu sobre relacions laborals, sinó que apel·la a l’assertivitat i a la renúncia laboral com a solució a la teva “insatisfacció” en el teu lloc de treball. Carregant constantment sobre els propis treballadors la responsabilitat de les seves nefastes condicions laborals, siguin les que siguin. Aquesta lògica porta a pensar que si acceptes un treball per la necessitat de menjar has de resignar-te a mantenir les teves males condicions laborals o renunciar, sense ensenyar-te l’opció mes avantatjosa, la que la patronal no vol que sàpigues, organitzar-te amb els teus companys de treball.

Una de les millors pel·lícules del 2021 “El buen patrón” ens ensenya com la plantilla de la fàbrica de pesos no era realment “una gran família” com deia l’amo de l’empresa, encarnat per Javier Bardem, quan les coses no li anaven bé. És una tàctica comuna a l’estat espanyol, sobretot en les petites empreses, perquè els treballadors creguin que poden aconseguir millors condicions laborals apel·lant a la voluntat del cap, en comptes d’utilitzant als sindicats com a eina.

Et pot interessar: El buen patrón: mesquina moral burgesa en estat pur

El temps per conèixer bé als qui treballen amb tu escasseja. No només es que s’ha estès el teletreball, sinó que és habitual que el ritme t’impedeixi parlar amb qui tens al costat cada dia, que segurament estan sofrint les mateixes males condicions laborals que tu. A més, està la vigilància i la posició que la teva companyia implanti la tirania del bon-rollisme per assegurar-se que tens una relació d’amor a l’empresa que et fa produir feliç (i més), quelcom que manipula les relacions entre la plantilla per la por de perdre el treball. I això, tal com diu l’article (a la seva manera) succeeix també fora del centre de treball. Perquè sí, els nostres caps ens controlen més enllà de la jornada laboral.

Aquest article ens explica que “navegar per la dinàmica cap-amic és molt diferent avui al que era fa 15 anys. Abans de l’existència dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials les persones sabien molt menys sobre la vida privada dels altres i col·laboraven principalment en l’horari d’oficina quan els col·legues estaven disponibles en persona”. Els informes polítics i morals de la policia i l’església amb els quals comptava la patronal de la generació dels nostres avis a l’hora de contractar o acomiadar ja no són el que eren, ara cal provar l’entusiasme amb l’empresa, el cap i el seu ideari de maneres més subtils.

No vagis a fer amics al treball!, ves al treball a fer camarades i a convertir als teus companys en sindicalistes combatius. Està demostrat per la història de les lluites de treballadors que solament es poden millorar les condicions laborals quan hi ha unitat d’acció a la plantilla. Quan existeix aquesta força material i moral per detenir la producció és quan els amos de l’empresa tenen veritable por de la força que potencialment tenim. A quants dels teus companys de treball els pots convèncer d’organitzar un sindicat o una vaga?

Fent un exercici d’imaginació, qui és més necessari per a l’empresa, el teu cap o la plantilla? Si el teu cap falta una setmana al treball l’empresa pot continuar funcionant sense problemes, mentre que això no pot ocórrer si la plantilla para en massa. La història del moviment obrer ens ensenya que si en el teu treball la plantilla lluita unida per millors condicions laborals és més possible que millori la seva situació. Però el teletreball, la patronal, la repressió sindical, la justícia burgesa i les burocràcies sindicals i polítiques estan atacant la nostra economia familiar, la nostra salut i el nostre treball.

Som potencialment una gran força contra la pròpia empresa. Som els que traiem el treball endavant, els que fem que l’empresa tingui beneficis. Som nosaltres els que podeu parar-ho tot. En definitiva, és la classe treballadora la que produeix la riquesa, no el teu cap, qui vigila que tinguis el mateix discurs que aquest tipus d’articles de El País.

En un moment en el que la inflació es menja el sou, no només es tracta del que tu, els teus col·legues del treball o fins i tot la teva secció sindical faci, sinó de lluitar perquè tant els sindicats majoritaris com l’esquerra sindical posi dempeus i coordini assemblees en tots els centres de treball per preparar una gran vaga general en tot l’Estat i un pla de lluita davant el nou atac a les condicions de vida de la classe treballadora.

Tal vegada és una cosa diferent del que proposen en les columnes de El País, però sempre diuen que cal innovar.

També pots llegir: Cinc mesures per enfrontar la inflació i que la crisi la paguin els capitalistes