Pel que sembla, la idea de la pel·lícula va sorgir durant el rodatge del seu anterior treball, "1898. Els Últims de Filipines" a Canàries, quan va entrar en contacte amb la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), i va conèixer la història dels nens que va desenvolupar en el guió de "Adu", encara que la seva trama no es limita a l’odissea que sofreixen en el seu recorregut per el continent africà fins als límits del "paradís" europeu, sinó que vol abastar, amb un enfocament ampli, diferents angles del problema migratori, en contraposar la desgràcia social i econòmica d’Àfrica amb la realitat d’aquest món que es troba més enllà de la frontera que desitgen creuar costi el que costi.

Una realitat vista a través d’un policia de Melilla i d’un espanyol que treballa en una reserva d’elefants a Camerun, que rep la visita d’una filla adolescent bastant desorientada i que reflecteix bastant bé les enormes diferències entre una mentalitat producte del "confort" de la societat de consum, i la duresa de les condicions de vida de persones que només han conegut la misèria i el maltractament produït per l’explotació d’aquells països que els tanquen les seves portes i dels quals sali una "ajuda humanitària" no sols insuficient, sinó també hipòcrita.

El protector dels elefants (Luis Tosar) no pot mantenir el seu treball, en ser incapaç d’enfrontar-se al conflicte que implica triar entre la vida dels animals i les necessitats primàries de la gent, mentre la seva filla pren el sol en la piscina de l’hotel. El policia no té menors preocupacions, quan mor un emigrant congolès en un forcejament mentre intentava saltar la tanca de Melilla, la qual cosa ocasiona una recerca que posa en evidència els terribles prejudicis que subjeuen en les mentalitats més reaccionàries sobre la immigració. I, mentrestant, un nen fuig al costat de la seva germana major del seu poblat a Camerun després de la mort de la seva mare a les mans de paramilitars, aconseguint colar-se al tren d’aterratge d’un avió que creuen que vola a París. En el trajecte, mor la germana i el nen salta només a la pista d’aterratge de l’aeroport de Dakar. És allí on coneix al jove somali, que, com ell, va iniciar un altre periple des del seu país lluitant per sobreviure. Junts intentaran buscar la manera d’arribar a aquesta frontera mítica a Melilla, on confluiran les vides de tots. Una barrera en la qual s’amunteguen milers d’il·lusions perdudes, i que només s’obre a alguns privilegiats. Un límit que s’allarga pel món i separa la vida de la mort tant a Melilla com a Lampedusa, a l’Egeu, en el riu Gran o en illes del Pacífic com Nauru, convertides en camps de concentració per a intentar frenar la cada vegada major "amenaça" d’un món que hem deshumanitzat i espoliat fins a la medul·la en nom del "progrés".

La pel·lícula exposa de manera crua no sols la lluita per la vida dels africans, sinó un problema afegit tant o més greu que aquest (ja que impedeix abordar-lo de manera objectiva), que consisteix en la internalització del prejudici, la ignorància i el racisme en la mentalitat occidental en general. Suposo que una petita lliçó d’història no ens vindrà malament per a comprendre per què fan falta aquest tipus de pel·lícules, a fi de fer públic de la seva àrea de confort almenys per una estona a aquells que van viure els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial (els famosos temps de la "Belle Epoque" i la seva pau bismarckiana) ja van ser inoculats amb el virus de la superioritat racial, mentre el colonialisme els servia en safata tots els plaers de la societat de consum que ja es començava a desenvolupar. Durant molt de temps l’Imperi Britànic va portar a les escoles, als llibres de text, la seva visió de l’expansió colonial com una missió civilitzadora per la qual s’induïa a la idea que el que es feia no era més que portar el progrés a les colònies (recordem el famós poema de Rudyard Kipling, "La Càrrega de l’Home Blanc"). Quan, després de la guerra del 14, tot aquesta construcció ideològica comença a esquerdar-se, en obrir-se la mentalitat europea a idees més alliberadores a causa del col·lapse dels grans imperis, la revolució soviètica, el desenvolupament de drets a les dones, i, sobretot, a la crisi econòmica, totes aquestes idees racistes que sostenien el colonialisme van passar al feixisme que avui campa pels seus respectes en aquesta nova crisi, en un intent de salvar al sistema de les conseqüències del vell imperialisme, que, com a bufetades de realitat, ens retorna la mateixa brutalitat d’antany.

Els antics imperis, avui més devaluats, veuen com les seves accions reboten en la seva pròpia estructura interna, i lluiten per no reconèixer els seus crims, no sols del temps en què es van veure obligats a descolonitzar, després d’anys de dures repressions, sinó d’un present en el qual l’explotació humana i material continua a nivells terribles. Les matances d’Algèria per exemple van ser un tema tabú a França durant molts anys. Ara, les conseqüències d’aquest conflicte es projecten en el seu propi interior, i estan aconseguint que es revisi la història de tot allò, així com ocorre a Gran Bretanya, que el seu inspirador de la política imperialista, Cecil Rhodes, veia absolutament necessari mantenir el control colonial mitjançant la imposició de la superioritat racial i cultural per a evitar i derivar els conflictes interns a les regions dominades.

Aquesta idea s’ha mantingut en el temps, i avui, en ple neocolonialisme, veiem com, malgrat els processos d’independència d’aquestes regions, les antigues metròpolis continuen manejant les seves economies i manipulant els seus governs a través de grans corporacions multinacionals, que provoquen la corrupció i l’estancament del seu desenvolupament, amb la pobresa i l’emigració conseqüents. És complicat que els pobles europeus aconseguim reconèixer la nostra responsabilitat en tota aquesta violència, a causa de la ignorància i els prejudicis a què em referia abans, ja que el nacionalisme, que continua sent la base ideològica que forma la base estructural dels nostres Estats, ho impedeix.

La mateixa idea de nació que incita a l’extermini de l’enemic en la guerra, i que va servir com a justificació de l’Holocaust, és la que igualment determina la desigualtat entre ciutadans amb drets i estrangers indesitjables, als quals es deshumanitza fins a arribar a convertir-los en mers números en una estadística de morts accidentals. Morts sense nom, desapareguts en la mar o víctimes de la violència repressiva. Per això no és estrany comparar aquesta situació amb la dels milers de morts sense nom que fins avui ocupen les fosses comunes de la nostra Guerra Civil i la repressió posterior, perquè són l’enemic vençut i deshumanitzat, el comunista, l’homosexual, la dona que es va sortir del seu paper assignat, el negre que espera fins a la mort després de la tanca de Melilla o és apallissat i maltractat per neonazis. Aquesta és la crua realitat. Per això és necessari reivindicar els seus noms i la seva lluita, educant i reconstruint la seva història. Només així podrem deslliurar-nos de la misèria mental que ens impedeix veure el món tal qual és, i, per això, pel·lícules com "Adu" són imprescindibles.