Durant les últimes setmanes a Barcelona i altres ciutats de Catalunya i l’Estat espanyol la joventut hem sortit amb força al carrer. Qué creieu que expresa aquesta onada de mobilitzacions?

Nosaltres fa uns mesos que vam posar sobre la taula un concepte que després crec que ha sigut encertat i és la idea del malestar, el malestar juvenil. Penso que hi ha un descontent generalitzat amb la situació que estem vivint, que és una cosa que arrosseguem des de fa molt, que són qüestions acumulatives. Una generació que sent adolescents vam viure la crisi del 2008 i que per tant les nostres perspectives de futur sempre han sigut molt menors a altres generacions. A més, la qüestió del procés a Catalunya també ha suposat un despertar col·lectiu per a molta gent jove, la repressió fins i tot que s’ha patit quan estàvem exercint formes de protesta dintre de la desobediència.

Tot això és un procés acumulatiu de politització d’unes generacions que està molt més polititzada que algunes generacions prèvies, però també de molta gent que pateix un descontent i una incomoditat amb el sistema però que moltes vegades no ho sabut polititzar o donar-li les arrels sistèmiques que té. En aquest sentit, la idea del malestar és una qüestió racional i alhora de tota la salut mental, tota una generació que viu una mica com en la desesperança i que tot i així està sent protagonista de mobilitzacions des de fa molt de temps.

Entre les seves causes hi ha el 40% d’atur juvenil, una incapacitat de marxar de casa per part de les joves, un increment de la violència masclista... Són tota una sèrie de coses que fan veure una idea molt perillosa pel capitalisme i és que la idea del progrés s’ha trencat, quelcom que dona lloc a aquest impàs on poden néixer els monstres, però també haver-hi un canvi perquè s’està veient més que mai quines són les contradiccions del propi model econòmic.

La resposta de molts mitjans de comunicació i el govern de la Generalitat aquí ha sigut iniciar una brutal campanya de criminalització contra la joventut i especialment contra la vostra organització. Quina resposta doneu a aquest atac?

El tema de la criminalització el portem arrossegant des de fa anys, fins i tot en èpoques bastant anteriors com el banc expropiat, amb alguns cartells que s’havien tret... Tot i així, a partir del 2017 amb la campanya de la clau i les accions contra el turisme comença a agafar una dimensió més mediàtica.

Durant aquests dies hem intentat explicar molt la idea que això va més enllà de nosaltres. Som una organització política amb una certa anomalia perquè sí que defensem políticament les coses que es fan, tant des del rerefons que compartim absolutament de per què estan passant aquests mobilitzacions com també de les eines que s’utilitzen. En aquest últim punt és sobretot on hi ha la criminalització.

No obstant, també hem dit que el relat dels partits, els empresaris, la policia i els mitjans de comunicació entorn el tema de la violència és interessat. Hi ha tot un interès de centrar el debat mediàtic en quines són les eines de lluita que s’estan utilitzant, la combativitat d’aquestes mobilitzacions i la violència sense entrar en a què respon aquesta violència. No es vol que hi hagi un debat sobre models, així que la criminalització és una forma d’intentar aïllar un cert grup de manifestants com els manifestants “dolents” que no utilitzen els mètodes legítims, però en el fons hi ha una voluntat de deslegitimar les idees i els objectius que es persegueixen, no només la metodologia.

La sorpresa que generen aquests disturbis és totalment impostada perquè: Quantes vegades a Barcelona hi ha hagut disturbis al llarg de la història? Quantes vegades hi ha disturbis arreu del món? És una forma habitual de protesta que s’ha donat sempre i que, per tant, el relat entorn a la violència i els objectius de criminalització són absolutament interessats per amagar el fons de la qüestió i per intentar senyalar un grup reduït, aïllant-lo de la resta.

La joventut hem sigut un dels sectors més castigats durant la pandèmia: atur, tancament d’universitats, culpabilització pels contagis, salut mental... Quina visió teniu de la gestió de la pandèmia per part del govern central i el de la Generalitat?

La gestió que han fet ambdós governs no dista massa una de l’altra. Inicialment hi havia un relat per part de la Generalitat respecte les competències i la necessitat de recuperar-les per aplicar polítiques diferents i al final s’ha vist com han aplicat les mateixes polítiques. Mesures restrictives quan no han tingut una altra manera de controlar-ho i no fer res per prevenir o pal·liar les conseqüències que tenia sobre la vida de la classe treballadora. Precisament, aquesta ha sigut la gent que s’ha vist més afectada per la situació, tant perquè depenen d’un salari d’empreses que han tancat o aplicat ERTOs, com pel fet de ser qui viu amb condicions de més precarietat.

Pel que fa als joves, penso que hi ha hagut una responsabilització sense entendre quina situació implica per una persona de 18 anys estar tancada dos mesos i mig a casa seva, sense saber en quines condicions viu, sense tenir en compte situacions familiars extremadament violentes per moltes joves, sense tenir en compte que és qui té més dificultats per poder socialitzar en les condicions actuals de tancament dels espais d’oci. Les persones responsables de la gestió, aquells que tenen el poder polític, han descentrat l’atenció i l’han dirigit cap responsabilitzar els joves que feien “botellón” o quedaven amb els seus amics. Resulta una manera d’escapar de les responsabilitat que tenen políticament, senyalant a un col·lectiu que sempre se l’ha titllat d’irresponsable i se l’ha intentat controlar o modelar, posant el focus en tractar els joves com si fossin un element que cal tutelar perquè no poden decidir per ells mateixos. De fet, això també està lligat amb la qüestió de les mobilitzacions i la percepció que es té dels joves.

Parlant de política, fa poc que la CUP ha entrat a la Mesa del Parlament i s’està negociant el seu suport al proper Govern de Pere Aragonés. Com veuríeu un recolzament parlamentari de la CUP a un nou govern d’ERC i Junts?

Nosaltres participem dels espais interns de decisió de la CUP perquè som una de les organitzacions que dona suport a la candidatura i per tant la nostra manera de incidir-hi és a través d’aquests espais i dels nostres vincles amb la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista que conformen la candidatura de la CUP.

No entendríem una entrada de la CUP al Govern amb ERC y JxCat, perquè entenem que en cap cas es donen les condicions en la legislatura que vindrà. Estarem en un moment de confrontació del carrer respecte les institucions, ja que viurem una situació de crisi molt gran i també deslegitimació per part d’aquest govern i partits que van prometre tota una sèrie de coses que la gent ha vist com no s’han materialitzat més enllà de simbolismes. Tot això fa difícil pensar que ens puguem posar d’acord sobre per a què ha de servir el Parlament que, si de cas, és per acompanyar totes aquestes reivindicacions socials i per fer aquells mínims canvis que la institució permet i que milloren la vida de la gent. Entenem que això té moltes limitacions i que segurament no permet revertir les condicions materials de la vida de la gent perquè això passa per un canvi de sistema.

Tot i així, és difícil compartir ara mateix l’aposta que estan fent aquests partits a més d’una distància político-ideològica important.

Davant d’aquesta nova crisi, quins són els reptes de l’esquerra anticapitalista independentista?

Hi ha tota una sèrie d’aprenentatges que s’han fet recentment i que ens ha de poder ser útils de cara el període pròxim. Respecte el paper de les institucions, el cas Podemos que va néixer després del 15-M per plantejar un “assalt al cel” a partir de la lluita institucional demostra com de fàcil és cooptar-lo i l’assalt al cel s’ha convertit en un govern amb el PSOE que no està fent polítiques d’esquerres ni transformadores ni socialdemòcrates.

Aquest és un primer aprenentatge de que cap opció política institucional serà capaç de culminar un procés de canvi i transformació absolut després d’un període socialment mobilitzat.

Tota l’esquerra anticapitalista tenim el repte de donar una resposta. Aquest moments turbulents i de canvi són complicats alhora que un terreny de camp adobat per l’extrema dreta, qui intenta generar enemistats dintre de la gent més colpejada amb discurs de que tot això és culpa d’aquells que venen i et treuen la feina, etc. Està clar que no representen a la classe treballadora, tot i que puguin tenir capacitat d’apel·lar a una part en determinats moments. Són representants dels rics i que allò que fan és absolutament interessat per sembrar la seva política de divisió i de força de xoc quan el capitalisme està inestable.

Per això nosaltres també tenim el repte d’oferir una alternativa que pugui ser il·lusionant i esperançadora que es vegi com una possibilitat real. Mostrar que les úniques opcions no són quedar-nos com estem o un canvi cap allò reaccionari, sinó que hi ha possibilitat d’un canvi cap allò revolucionari.

Segurament en els pròxims cinc anys no hi haurà una victòria final o coses similars, però sí que es donen les condicions per un procés d’acumulació de forces important, ja que vivim uns moviments populars i unes organitzacions polítiques que poc a poc estan més preparades i han tingut més capacitat d’anar organitzant-se. Si continuem en aquesta línia hi ha la possibilitat de generar un poder popular molt més fort que el que tenim ara mateix i ens permeti anar guanyant batalles.