Els EUA lidera el top cinc de països que més inverteixen en Defensa seguit de la Xina, l’Índia, el Regne Unit i Rússia. Entre tots representen el 62% de la despesa mundial destinada a aquesta matèria. A finals de l’any passat, el Congrés estatunidenc va aprovar destinar 816.700 milions de dòlars per al Pentàgon i altres 30.300 milions relacionats amb la vigilància d’infraestructures crítiques a través de Seguretat Nacional. Així, el govern de Biden supera fins i tot la seva proposta inicial.
A més, l’ajuda militar destinada a Ucraïna és una altra de les vies per les quals l’imperialisme yankee manté el seu pols amb Rússia. Als prop de 50.000 milions de dòlars destinats al llarg de 2022 cal sumar els 3.100 extra anunciats al començament d’enguany.
Alemanya tampoc es queda enrere i trenca amb un consens històric per a sumar-se a la carrera bel·licista. El govern alemany dedica 100.000 milions de dòlars per a un fons especial en Defensa i superarà el 2% del PIB. Per part seva, el Japó ha incrementat la seva despesa en més d’un 50% per als pròxims. França se situa a la mateixa línia amb la previsió d’augment de la despesa militar que superarà el 35% per a representar un total de 400.000 milions d’euros entre el 2024 i el 2030. A la vegada, el Regne Unit es proposa duplicar la partida pressupostària militar fins a sobrepassar els 100.000 milions a finals de la dècada.
En aquest marc, el govern del PSOE i Unidas Podemos, com a garant dels interessos de l’imperialisme espanyol, també s’ha sumat a aquesta escalada. Els últims Pressupostos Generals de l’Estat incloïen un augment històric de la despesa militar, que es va veure incrementant en un 26%. A tot això, cal afegir-li l’enviament de tancs a Ucraïna i les sancions econòmiques a Rússia o els acords amb el Marroc perquè blindi la frontera com a part de la política imperialista duta a terme pel govern “progressista”.
Mentrestant, els qui es freguen les mans són la indústria militar i les multinacionals dels països imperialistes, perquè saben bé que el rearmament dels seus respectius Estats és a favor de mantenir el seu espoli al voltant de globus. Però mentre les grans empreses fan beneficis rècords, la classe treballadora i els sectors populars són els qui paguem les conseqüències.
El poble ucraïnès sofreix una reaccionària invasió per a veure com el seu futur es dirimeix entre la subordinació a l’OTAN o el règim de Putin; el poble rus ofegat per sancions i obligat a anar a una guerra en defensa de l’oligarquia nacional; la classe treballadora a França veu a Macron augmentar el pressupost militar al mateix temps que augmenta l’edat de jubilació amb la nova reforma de les pensions; els treballadors i treballadores dels serveis públics al Regne Unit surten a lluitar contra la pèrdua dels seus salaris per la inflació enfrontant una repressiva llei anti-vagues; el sector sanitari cremat a l’Estat Espanyol després d’anys d’infrafinançament per part dels diferents governs mentre la burocràcia sindical serveix de corretja de transmissió del PSOE i Unidas Podemos negant-se a desfermar la lluita contra la pèrdua de salaris.
Enfront de la il·lusió d’una sortida negociada entre els mateixos que ens han portat fins aquí, hem de confiar en les forces de la classe treballadora. Aquestes que s’expressen en les vagues del Regne Unit, França, Alemanya o l’Estat Espanyol. Per això, fa falta unir la lluita contra l’empobriment de la nostra classe i el combat contra el nostre propi imperialisme sense deixar de rebutjar la invasió de Putin. Davant les noves crisis i guerres a les quals prometen portar-nos, el camí es troba en la solidaritat internacionalista de la classe treballadora i els pobles en lluita contra les seves burgesies nacionals.
