Debats esquerra

CATALUNYA

A propòsit de l’últim llibre de Jordi Cuixart i una proposta diferent

“Aprenentatges i una proposta” és el títol de l’últim llibre del president d’Òmnium. Cuixart fa un repàs dels seus apunts de la presó i la seva avaluació del que va passar l’1O i com s’hauria de continuar la lluita.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

diumenge 12 de desembre de 2021| edició del dia

Dels llibres que han escrit els presos polítics catalans i alguns dirigents catalans sobiranistes, segurament els llibres de Jordi Cuixart haurien de causar més interès. No perquè les propostes de Jordi Cuixart representin cap avanç o novetat en la lluita del poble català per la seva autodeterminació. Sinó perquè va ser l’únic pres polític que va desafiar en el seu al·legat, al menys una mica, als ultra polititzats tribunals espanyols durant el judici. En lloc d’agenollar-se completament davant el poder judicial, va fer explícits un parell de qüestions en la seva fonamentació final.

Va ser l’únic dirigent català de l’1O en dir que no van fer cap delicte i va sostenir sense complexos el famós: “Ho tornarem a fer”. Cuixart va mantenir que “no tinc cap mena de penediment i que "tot el que he fet ho tornaré a fer, ja que “això és un judici polític”. Per tant, el judici no es podia enfrontar només “jurídicament”, sinó que s’havia de traçar una estratègia de mobilització al carrer des del minut ú, amb vagues de la classe treballadora com va ser al del 3O de 2017 i dels estudiants. Estratègia que no hi era l’octubre de 2017 i molt menys en els anys posteriors (ni abans). Ni l’Assemblea, ni Òmnium; i molt menys Junts per Catalunya, PDeCAT o Esquerra Republicana van dissenyar una estratègia de lluita als carrers i molt menys d’organitzar als treballadors i el poble, com es demostrarà més endavant.

Una altra qüestió que hi ha per destacar, va ser quan al seu al·legat va dir que “la meva prioritat com a president d’Òmnium Cultural no és sortir de la presó, encara que entenc que la presó és il·legítima perquè no soc culpable de cap delicte. La meva prioritat és continuar lluitant i treballant per avançar en la resolució del conflicte polític”. Res a veure amb les estratègies de defensa de la resta de presos polítics.

Tots podem recordar al “gran policia” Josep Lluís Trapero desvelar que tenia un pla per empresonar a Carles Puigdemont. I al seu conseller d’interior, Joaquim Forn, explicant que la policia sempre havia obeït les ordres de la Fiscalia i que des del departament d’Interior no es va fer "cap acció" en favor del referèndum. O Raül Romeva que parlant d’una aposta pel "diàleg multilateral". Per a Josep Rull, el 27O només va ser una declaració "política".

Segons les paraules d’en Jordi Cuixart, el referèndum de l’1O “ha estat un èxit extraordinari de la societat civil”. Però és precisament, el contrari del que diuen els “seus companys de viatge”. Amb aquests socis, només es pot dir que les paraules se les emporta el vent. Els antics consellers deien tot el que sigui per treure’s de sobre la “República catalana” i sortir de la presó. Però el poble català va tenir més de mil ferits i està patint una forta repressió. Quina unitat es pot fer per l’autodeterminació amb aquesta gent?

De totes formes, cap partit polític i cap organització social s’havia preparat per “tornar-ho a fer” (ni de la mateixa forma, ni de cap altra), ni per afrontar un judici polític mitjançant la mobilització política de la classe treballadora i el poble. Cap formació de les que van convocar el referèndum de l’1O es van preparar per fer efectiva la voluntat popular sorgida de l’1O. I amb les legislatures de Torra i Aragonès s’està tornant a la vella política autonomista de sempre.

L’autor va desgranant al llarg del llibre les seves vivències dins de la presó. Hi ha moltes anècdotes i circumstàncies que són molt interessants per llegir. Si bé el seu empresonament no ha estat tan dur com d’altres presos polítics històrics, com Jordi Cuixart reconeix, això no deixa de fer interessant la seva lectura i conèixer les seves reflexions.

També hi ha una altra part del llibre, amb la qual, el president d’Òmnium tracta de donar una breu explicació del que va passar aquell octubre de 2017 amb el referèndum, la “política” dels partits catalans i l’acció del poble català.

La capacitat de resistència dels treballadors i el poble catalans

En Jordi Cuixart es pregunta “quina capacitat de resistència estem disposats a mantenir nosaltres? Quanta més gent a presó?”. Però aquesta pregunta important és capciosa. El poble català ja havia respost a aquesta pregunta. Els dirigents que no van defensar la voluntat popular del referèndum de l’1O i que el 27O van sortir en desbandada del Palau van dir que ells són els que no tenen “capacitat de resistència”. Aquests dirigents van obeir l’estat espanyol i no van defensar la República catalana.

El poble català no cal que contesti aquestes preguntes de nou. Ja ho va fer durant els dies previs al referèndum; ja ho va fer l’1O prenent els centres electorals per defensar el dret a votació; i ja ho va fer amb la gran vaga del 3O. El poble català ho està fent patint molts empresonaments i persecucions de la “justícia” espanyola i les forces repressives de l’Estat i la Generalitat. El joves van patir la repressió dels Mossos d’Esquadra quan van sortir l’octubre de 2019 a protestar contra la sentència dels cent anys.

El 27O, es va declarar la República catalana sense conseqüències jurídiques com van dir els presos polítics catalans i a més en una sala secundària del Parlament. Aquell divendres al vespre va començar la sortida en massa. Cap ni un dels membres de l’Executiu de Carles Puigdemont va defensar la “seva declaració” amb el cos. Cap ni un va esperar la policia al seu lloc de “lluita”. I clar està, cap ni un va fer una crida a defensar la naixent República catalana. Una part va decidir anar a l’exili i l’altra anar a la cita judicial de l’Audiència Nacional.

Sobre aquests mesos de mobilitzacions i lluites de 2017, Jordi Cuixart diu que “no hi havia proposta estructurada de vagues, de boicot, de no-cooperació amb l’Estat”. Això és molt similar al que va dir l’exconsellera Clara Ponsatí: “anàvem de ‘farol’”. I similar a les “explicacions” de l’exconseller Mas-Colell quan va admetre que no havien preparat cap estructura d’estat. Es a dir, que Convergència-PDeCAT-JxCat i Esquerra Republicana no s’havien preparat i a més havien mentit al poble català. Havien mentit perquè estaven en el mig del poble mobilitzat per l’1O i de la repressió de l’Estat espanyol. I no van optar per defensar al poble. Però la falta d’ “una proposta estructurada” per fer efectiva la voluntat popular de l’1O era comú a l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i les forces sobiranistes.

Però no és un problema de “falta de preparació”, és un problema d’una estratègia completament impotent per fer efectiva la voluntat de l’1O. Esperaven que l’Estat espanyol s’avingués a negociar una república catalana (!!!) o potser pensaven “saltar un minut abans de que el cotxe caigui al precipici”. Aquesta estratègia política de negociar amb el reaccionari Règim del 78 explica perquè “no hi havia una proposta estructurada de vagues...” i la seva continuïtat la fa ara el govern d’ERC i JxCat continuant la línia política de Junqueras i Puigdemont.

Jordi Cuixart va trigar més de quatre anys (!!) en adonar-se que “no hi havia prevista la possibilitat de resistència no-violenta per mantenir i defensar el resultat de les urnes”. Però, i perquè no estava previst? perquè el “full de ruta” era “negociar” amb el Règim que estava reprimint al poble català i perseguint a tots aquells que volien organitzar l’1O, com va ser el propi Jordi Cuixart. Cap “resistència” (no-violenta o no) ha estat organitzada ja que des de Carles Puigdemont fins al mateix Cuixart volien negociar.

L’estratègia “de la llei a la llei” que reivindica Jordi Cuixart al seu llibre, és la que van portar a terme el Junts/PDeCAT i Esquerra Republicana amb el suport de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural. Precisament, per això no hi havia prevista cap resistència no-violenta. Aquests dirigents tenen més por del poble mobilitzat i organitzat que dels jutges franquistes de l’Estat espanyol.

La falta d’unitat de les forces sobiranistes

Cuixart esmenta en diverses parts del llibre "la manca d’estratègia compartida entre partits polítics" i es queixa de "la pueril desconfiança que els partits es tenen els uns als altres". Això no és una novetat, ha estat així sempre. I també, clar està, a partir de 2010-2012 quan el poble els va sorprendre sortint massivament al carrer i demanant autodeterminació i independència.

De fet, aquestes mobilitzacions van trobar als partits "sobiranistes" "tocant un altra música". La manifestació contra la retallada de l’Estatut de 2010 va trobar a Esquerra Republicana dins del Tripartit que ja començava a fer retallades. I la primera gran manifestació pel dret a decidir de 2012 va trobar a la ja desapareguda Convergència d’Artur Mas a Madrid demanant un pacte fiscal més favorable als seus interessos i donant classes de com retallar a l’educació i sanitat públiques.

En primer lloc s’ha de dir que tant l’espai convergent com Esquerra Republicana van sumar-se a posteriori i immersos en una gran crisi a les mobilitzacions del poble català. Esquerra s’havia enfonsat en les últimes eleccions i a Convergència i Unió la perseguien les causes de corrupció, el 3% i les seus embargades. Quina millor forma de sortir de la crisi que la "conversió independentista"? I tot això gràcies al "passaport" d’independentistes que l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural li havien fet (i encara continuen).

La falta d’unitat és podia constatar a cada pas que feien Convergència i ERC. No tant perquè tinguin formes diferents de tractar la mobilització del poble català, sino perquè totes dues volien manar, volien decidir sobre els pressupostos de la Generalitat. Convergència volia mantenir-se com sigui al Palau de la Generalitat i ERC era l’etern aspirant. Ells tenen per damunt del desig d’autodeterminació del poble català, la seva "vocació" de gestionar els diners de tots (i entregar-lo a les grans empreses catalanes i quedar-se amb les "despeses" de representació).

Precisament per això va ser molt difícil fer una llista comuna quan es va conformar la llista de "Junts pel Sí". Potser us en recordeu dels "independents" que l’encapçalaven: Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals. I un altre moment va ser la conformació d’aquest últim govern que va trigar gairebé dos mesos en formar-se. Perquè? Això no ho contesta Jordi Cuixart. En Cuixart demana que "quan es tracta d’afers de país" tots fem el mateix.

I en relació al dret d’autodeterminació del poble català, en general tenen un gran acord: pactar-lo amb l’Estat espanyol. Per això, Carles Puigdemont declara una república de vuit segons i una altra simbòlica. I per això, Esquerra Republicana fa de la taula de diàleg el seu gran instrument. Tenen més por del poble treballador mobilitzat que a les porres i la "justícia" de l’Estat espanyol.

La falsa estratègia de la no-violència

El llibre és un manifest a favor de l’“estratègia de la no-violència”. Al llarg del mateix es parla de la desobediència civil, lluita no-violenta i moltes expressions d’aquest tipus. Però les accions que es fan en el mig d’una lluita no són una estratègia. La reflecteixen d’alguna forma, clar que sí. Però l’estratègia són els objectius que es persegueixen amb les accions realitzades en el seu conjunt.

Aquesta “estratègia” de lluita “no violenta” va ser molt important entre els que lluitaven contra la guerra de Vietnam als Estats Units en els anys seixanta i setanta del segle passat. I, clar està que té moltíssims precedents, entre ells, la política de Mahatma Gandhi a la Índia unes dècades enrere.

Però resulta que els “pacifistes” que lluitaven per evitar la mort de més persones en aquella guerra, que no volia que els joves morissin a Vietnam per una causa que no era justa, van ser protagonistes de moltíssims enfrontaments amb les policies nordamericanes (i l’exèrcit), van batre el rècord mundial de molotovs llençats al carrer, etc. La desobediència civil del moviment de Martin L. King va trocar en les panteres negres i els negres que feien grups d’auto-defensa enfront la repressió policial contínua. O el moviment LGTBI que va aturar les agressions de les “forces de seguretat” en aquella famosa revolta d’Stonewall.

L’estratègia de Jordi Cuixart la va plantejar en el seu al·legat final. Ell va dir: “la desobediència civil, en tant i quan ha de ser no violenta perquè si és violenta ja no podria ser desobediència civil i no ataca a tot un ordenament jurídic, sinó a aquelles lleis que considera injustes”. Però, com pensa exercir el dret d’autodeterminació de Catalunya i eventualment la separació respecte de l’Estat espanyol sense “atacar a tot un ordenament jurídic”?

L’acció que proposa Cuixart és la de tornar a fer exactament el mateix que l’1O. Perquè si no vol atacar l’ordenament jurídic actual, es a dir el Règim del 78, no té més alternativa que la que va fer el tàndem Puigdemont/Junqueras. Suspendre la República catalana (la de 8 segons) per iniciar un diàleg que mai havia existit amb els poders espanyols. O fer una República sense efectes jurídics i no defensar-la.

Exercir el dret d’autodeterminació, ja és un fet que indica que el poble d’un territori es posiciona com a subjecte independent i decideix que fer amb el seu futur. És el cas dels objectius del poble català. Va organitzar, defensar i lluitar pel referèndum de l’1O amb diverses accions pacífiques amb l’objectiu de decidir per sí mateix què fer i això ja era un “acte independent”. I, clar està, és un primer pas per a “atacar a tot l’ordenament polític”.

Precisament per això, el PDeCAT, JxCat i ERC no van voler avançar més. Ells van comprovar que l’Estat espanyol no volia negociar, com els seus representants van dir moltíssimes vegades en els anys previs, i els dirigents republicans i convergents van retrocedir el més ràpidament possible. I després d’això el que fan, és la política autonomista de tota la vida. Al cap i a la fi, són deixebles de Jordi Pujol, Artur Mas i els Tripartits.

La burgesia catalana no va voler lluitar contra el Règim del 78, no va voler desobeir. La burgesia fa moltes dècades que no és una classe social revolucionària, privilegia els seus negocis abans que la lluita per a una “democràcia real i efectiva”. De fet és el sostenidor polític i econòmic de moltes dictadures, com per exemple fa el Regne d’Espanya amb el Marroc, Emirats àrabs, Qatar, etc. Que també son socis de negocis de grans empreses catalanes.

Els revolucionaris francesos van fer la constitució de l’any 1793 que deia en el seu article 35 “quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cadascuna de les seves parts, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Res a veure amb els poders de Madrid, res a veure amb la burgesia catalana i els seus representants i res a veure amb la falsa estratègia de la desobediència civil.

Cal una estratègica obrera i revolucionària per exercir l’autodeterminació

El poder des de Madrid no té cap interès en l’autodeterminació de cap territori, ja que viu del saqueig que el Règim del 78 fa als treballadors i els pobles de tot l’Estat. I per tant, no pot negociar, ni dialogar res referent a això. El Rei, la judicatura, el PP conjuntament a tota la dreta així ho han demostrat amb l’aplicació del 155 (amb el suport del PSOE i la passivitat de Podemos) i la repressió judicial-policial.

I el PSOE de Pedro Sánchez en el poder conjuntament amb Unidas-Podemos de Yolanda Díaz i Alberto Garzón, fa el teatre d’un diàleg però continua reprimint a l’independentisme català, atacant la cultura catalana i atacant al conjunt de la classe treballadora i els pobles (tan català como de la resta de l’Estat). No fa cap oferta concreta per tal de que el poble català es pugui autodeterminar perquè també es beneficia de l’opressió i explotació que el Règim del 78 fa dels treballadors i el poble.

Però la gran burgesia catalana tampoc vol la separació. Perquè tenen molts negocis en comú amb la burgesia espanyola i de la resta de l’estat. Per això, el 3O quan el Rei va donar suport a la repressió i a l’acció del govern de Rajoy, i quan la classe obrera va fer la vaga massiva, totes les grans empreses catalanes van canviar el seu domicili social immediatament (i encara moltes no han tornat).

L’única força social que pot garantir un referèndum realment vinculant, és la classe treballadora i el poble treballador que va fer la gran vaga del 3O i que va portar les urnes i va defensar els llocs de votacions de l’1O, encara que CCOO i UGT la van boicotejar. I per fer un referèndum així, cal vincular el seu resultat a la construcció d’una república dels treballadors que acabi amb l’atur, la precarietat, els salaris de misèria, l’opressió als joves i les dones, acabar amb els desnonaments. En síntesi, cal fer una república dels treballadors i el poble, una revolució.

Es pot veure com el govern “mes progressista de la història” envia tanquetes contra els treballadors del metall a Cadis. Sí volem lluitar per l’autodeterminació, haurem de lluitar contra “tot un ordenament polític” i per això haurem de mobilitzar i organitzar als treballadors i el poble amb objectius socials i democràtics. I el diàleg que s’ha de buscar no es amb els representants del Règim del 78, sinó amb els treballadors i els pobles de la resta de la península.

Precisament per tot això, cal lluitar per la perspectiva d’una federació lliure i voluntària de repúbliques de treballadors que permeti el desenvolupament cultural i nacional de cada poble i que al mateix temps organitzi les forces de totes les classes treballadores per a resoldre tots els problemes socials com l’atur, la precarietat, els salaris de misèria, la lluita contra la Covid i els greus problemes democràtics que hi ha a tot l’estat.




temes relacionats

Jordi Cuixart   /    Processisme   /    #SentenciaProces   /    Debats esquerra   /    Llibres   /    Catalunya   /    Crítica de llibres   /    Judici al Procés   /    Presos polítics catalans   /    Referèndum a Catalunya   /    Independència de Catalunya

Comentaris

Comentar