Comença el curs acadèmic 2020-2021 amb diferents vagues educatives convocades pels sindicats. El personal docent i no docent comença les seves mobilitzacions aquestes setmanes, excepte en l’àmbit universitari. De la mateixa manera, el Sindicat d’Estudiants (SE) ha convocat vaga estudiantil estatal en els instituts els pròxims dies 16, 17 i 18 setembre. Des de Contracorriente, com a joventut estudiant i precària organitzada, ens sumem i donem suport a aquestes convocatòries de vaga que poden ser el punt de partida per a un nou cicle de mobilitzacions en l’ensenyament.
Les vagues són la resposta a la precària i perillosa tornada a les aules, a causa de la falta de mitjans i de personal docent i no docent. La presencialitat manca de condicions higienico-sanitàries i laborals apropiades, sense respectar-se les ràtios d’alumnat i les distàncies de seguretat. Ja s’estan imposant quarantenes, però sense llicències pagades que permetrien a les famílies no perdre ingressos per tenir a casa als nens i nenes. Enfront d’aquesta crisi sanitària i social històrica del capitalisme, no podem negociar amb la dignitat de la nostra salut i educació.
Cap confiança ni suport al Govern "més progressista de la història”
De nou, com en la crisi anterior, el PSOE està al capdavant del Govern, però ara la crisi social i econòmica del capitalisme està agreujada per un context de pandèmia internacional. Les conseqüències també són conegudes i no es fan esperar, amb un augment de la desocupació, de la precarietat i de la misèria encara contingut en tota la seva dimensió per la injecció d’un rescat a la banca i les empreses fins i tot major que el de la crisi anterior. El deute públic ja és estratosfèric i les receptes també ens són conegudes: nous ajustos i retallades socials. Ja s’escolta el soroll d’un ajust a les pensions o d’ajustos al funcionariat, i amb la sanitat i l’educació cada vegada més sumides en la precarietat, fins i tot en plena emergència sanitària.
No obstant això, la gran novetat respecte a la crisi anterior és la presència d’Unidas Podemos en el Govern, l’últim pas de la integració d’Iglesias i Garzón al govern, subordinats completament al PSOE. D’aquesta manera, una part important de l’esquerra ha caigut en una política inadmissible de suport al Govern -quan no formen directament part d’ell- i de contenció de les mobilitzacions. És el cas de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE), és a dir, les joventuts del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i dels seus “ministres comunistes” Alberto Garzón i Yolanda Díaz. Una lògica de subordinació a aquest Govern social-liberal que s’estén a més a Estudiants en Moviment, com a organització estudiantil impulsada per la pròpia UJCE.
Les companyes i companys que militem a Contracorrent volem aixecar una joventut anticapitalista i revolucionària, per la qual cosa ens oposem frontalment a un Govern que res ha d’oferir-nos, per molt que se li vulgui blanquejar des del partit d’Iglesias i Garzón, en un gest que l’única cosa que fa és cedir l’espai polític a una extrema dreta radicalitzada que no deixa d’avançar. Tenim clar que tota conquesta arribarà per la nostra lluita contra els capitalistes i els seus governs de torn, i només per la nostra lluita.
Cap a un pla de lluita general i anticapitalista en l’educació
Les diferents convocatòries de vaga en l’educació, si bé són importants, apareixen descoordinades, encara com a protestes formals que denuncien a les administracions una volta a les aules que és del tot intolerable. Creiem necessari desenvolupar aquestes mobilitzacions perquè siguin el més àmplies possibles, albergant a tota la comunitat educativa, incloent les universitats, i amb la participació de totes les organitzacions estudiantils, sindicals i polítiques. Perquè la gravetat dels problemes socials als quals ens enfrontem no es resoldrà amb petites negociacions o concessions per a sortir del pas.
Cal avançar cap a un pla de lluita general amb un programa anticapitalista que vagi més enllà de l’immediat i conjuntural i amb total independència política dels governs capitalistes de torn, per molt “progressistes” que s’autodenominin. Només així podrem tirar a baix dècades d’agenda neoliberal i imposar impostos extraordinaris a les grans fortunes i capitals, per a garantir el finançament d’un pla d’emergència sanitari i educatiu.
És hora de posar fi a anys d’improvisacions i d’instal·lacions temporals que han acabat sent permanents i que, ara, en plena pandèmia volen tornar a pal·liar amb noves improvisacions i amb el recurs desesperat a mitjans telemàtics que no generen més que bretxes digitals. Són necessàries estructures permanents i personal docent i no docent amb contractes també permanents. Així com acabar amb els privilegis de les escoles privades i concertades, a través de la intervenció de tots els recursos dels seus col·legis, instituts i universitats, i la seva incorporació en una única xarxa pública educativa.
Una educació totalment pública, laica i gratuïta en tots els seus nivells sota control democràtic de docents i personal no docent, famílies i estudiants. Hem de combatre la forma vertical i burocràtica en què són dirigits els centres d’ensenyament i que explica la situació a la qual hem arribat. En els col·legis i instituts la política ve dictada pels governs autonòmics a les direccions, imposada a les representacions dels centres i als consells escolars. De la mateixa manera, en les universitats els rectorats i els governs autonòmics són els que marquen la política enfront d’una majoria de personal docent i no docent, però sobretot d’estudiants, que a penes tenen representació i molt menys vot.
Apostem per aixecar en els centres comitès d’estudiants, famílies i treballadors, docents i no docents, per a debatre i implementar les mesures sanitàries necessàries i garantir la qualitat del sistema educatiu, així com per a fer realitat reivindicacions educatives històriques. I no sols reivindicacions educatives i de prevenció, sinó també i especialment reivindicacions socials, com a llicències pagades immediates per als pares i mares de nens i nenes que hagin de guardar quarantenes, o la reducció de la jornada laboral, sense reducció salarial, per a permetre la conciliació familiar i repartir les hores de treball erradicant la desocupació.
Estudiants, famílies, treballadors i treballadores hem d’aixecar la mateixa trinxera a través de xarxes d’assemblees en escoles, instituts i facultats, amb formes creatives d’autoorganització. Posicions des d’on enfrontar la insostenible situació de les aules, però també per a donar resposta al racisme institucional, evitar el desnonament d’una família, el tancament d’una fàbrica o donar suport a la lluita de les netejadores d’un hospital.
Una política així va més enllà de les lògiques que limiten el moviment estudiantil a reivindicacions estrictament educatives i sindicals que afecten només les estudiants, i que tant defensen el Front d’Estudiants o Estudiants en Moviment. Perquè per a aixecar des de la joventut una alternativa anticapitalista i revolucionària és necessari superar aquest estret sindicalisme estudiantil, així com la fallida política d’Unides Podem en la seva submissió al PSOE i a aquesta Monarquia corrupta nascuda en 1978.
Si comencem a pensar les mobilitzacions a l’educació des d’aquesta política, aquestes poden transcendir les pròpies aules i estendre’s pels barris de les ciutats, la qual cosa podria ser clau per a trencar la divisió que imposen els grans aparells sindicals, per a enfrontar l’auge de l’extrema dreta i per a combatre els més de quaranta anys de neoliberalisme que portem damunt. La lluita estudiantil i de la joventut, al costat de professors i professores i a la resta de la classe obrera, ha demostrat històricament aquest potencial. Perquè no sols és una pandèmia, és el capitalisme.
De nou, la convocatòria del SEés burocràtica i unilateral
Finalment, encara que considerem importants les mobilitzacions, no podem deixar passar per alt la forma en què l’ES ha realitzat la convocatòria de vaga estudiantil, novament, de manera burocràtica i unilateral. En la seva lògica de llançar convocatòries al calendari que no tenen perspectiva de desenvolupar-se cap a cap lloc, tan sols com a mesura de pressió als governs de torn, sense fer eix ni tenir política a estendre formes i espais d’autoorganització entre les estudiants i sense comptar amb la resta la resta de les organitzacions, la qual cosa impedeix la discussió democràtica de la vaga i les seves demandes.
Seguint la línia que hem defensat, no guardem cap esperança en el “Govern més progressista de la història”. No obstant això, la pròpia Coral Latorre, secretària general de l’ES, deia en una entrevista en referència a Pablo Iglesias: “és el moment de demostrar de quin costat s’està. Si s’està al costat dels estudiants o si s’està al costat dels qui no han fet res en els últims 5 mesos”. Com si no ho hagués demostrat ja! No sols Unides Podemos està governant amb “els qui no han fet res en els últims 5 mesos”, sinó amb els que no han fet res en els últims quaranta anys més que social-liberalisme i aplicar l’agenda neoliberal.
Aquesta esperança a pressionar al Govern a través d’Unides Podemos, fa que l’ES dirigeixi les seves crítiques contra el Ministeri d’Educació d’Isabel Celáa i els governs d’Ayuso a Madrid i del “trifachito”, mentre guarda silenci respecte a la responsabilitat política d’Unides Podemos. De la mateixa manera que guarda silenci davant la situació de les universitats, on ja va haver-hi protestes al final del curs anterior, per la terrible gestió del Ministeri d’Universitats de Manuel Castells. De fet, les universitats estan fora de la convocatòria de l’ES, una altra vegada, la qual cosa no fa més que augmentar la bretxa entre ensenyaments mitjans i universitàries.
Des de Contracorrent sempre hem secundat i donem suport a les convocatòries de l’ES molt críticament, tant per les formes com pels continguts, perquè entenem que les mobilitzacions són necessàries, encara que insuficients i per al que fa que falta tenir una altra política. I perquè considerem que cridar sistemàticament al boicot, com fan organitzacions com a Estudiants en Moviment o el Front d’Estudiants, no aporta res més que més sectarisme.
Per això ens sumem a la vaga, però amb un programa de lluita independent del Govern social liberal, per una educació per als treballadors i les classes populars i no per a les grans empreses.
