Gènere i sexualitats

A 51 anys de Stonewall: és possible una societat igualitària avui?

A mig segle de la revolta de Stonewall, quan gais, lesbianes i trans van prendre els carrers aixecant la bandera de l'alliberament sexual, el món travessa una crisi de magnitud que planteja grans desafiaments per a conquistar una societat veritablement igualitària.

divendres 26 de juny| edició del dia

Avui es compleixen 51 anys de la revolta de Stonewall, quan trans, lesbianes i gais li van dir basta a la fustigació de les forces repressives i es van enfrontar al carrer amb la policia novaiorquesa donant-li una fita fundacional al moviment d’alliberament sexual.

La revolta de Stonewall va ser inspiració i alhora va inspirar múltiples successos en una època on estava més que latent la crítica a una societat on la desigualtat és la norma, retratats en les barricades del maig francès, en el Black Power exigint la igualtat per a les i els negres, així com el moviment internacional contra la guerra imperialista dels EUA a Vietnam. Llavors la llei estatunidenca prohibia portar dues o més prendas del sexe oposat, aquesta era l’excusa legal amb la que es volien emportar detingudes a totes les persones trans. Però aquesta ocasió va ser diferent, venien de diversos dies de razzies, la brega davant tanta persecució es va transformar en resistència a ser detinguts i la resistència va passar a ser una resposta decidida contra la policia. Ningú podia creure capaç a les i els LGBTs de posar dempeus barricades a Nova York, d’infondre-li por a la policia tancant a un grup dins del bar i continuar els enfrontaments durant diverses nits.

Fa un mes, l’assassinat de George Floyd va fer ressorgir el moviment Black Lives Matter (les vides negres importen) contra la brutalitat policial racista i el racisme en general, arribant a exigir que es desfinancïi la policia. En les protestes també es va escoltar Black Trans Lives Matter (les vides trans i negres també importen), incloent una mobilització al bar Stonewall reclamant contra l’assassinat de Tony McDade també a mans de la policia.

La gran novetat és que a la mobilització de la població negra i una joventut multiètnica, inclusivament després d’imatges de patrullers destrossats i manifestants desafiant la repressió, se li suma el suport de grans sectors de la població nord-americana travessats per una crisi molt profunda. La pandèmia del coronavirus ja porta gairebé 500 mil morts a tot el món, i la crisi econòmica i social promet una major pauperització de la vida per a les grans majories. S’estima que en 3 mesos es van perdre gairebé 300 milions de llocs de treball i 60 milions de persones van caure sota el llindar de pobresa extrema, sumant-se als 700 milions que previ a la pandèmia sobrevivien amb 2 dòlars per dia.

Tot això mostra un canvi significatiu en la principal potència imperialista, on fins al moment venia avançant una agenda conservadora, amb Trump al capdavant intentant que retrocedeixin drets conquistats i prenent com a propi un discurs racista, xenòbof i d’odi cap a LGBTs i dones. El qüestionament de les i els negres, té com a antecedent el sorgiment del moviment de dones a nivell internacional, reclamant drets elementals i també enfrontant el discurs dels sectors reaccionaris, que durant la pandèmia intenten atacar els programes de salut sexual i reproductiva, com succeeix amb les restriccions per a realitzar-se un avortament en múltiples estats dels EUA.

La profunditat del fenomen posa de manifest la crisi que travessa el règim nord-americà i el mateix Trump, que fins fa alguns mesos buscava encaminar-se còmodament cap a la reelecció presidencial. Alhora planteja una contradicció per al Partit Demòcrata, que aspira a capitalitzar la protesta aprofitant la proximitat de les eleccions i el seu pes en els moviments, però al mateix temps no pot donar una resposta de fons als reclams perquè és part indispensable de la democràcia imperialista. El propi sorgiment del moviment Black Lives Matter va ser durant l’era Obama, que es va guanyar el títol de ser el president que va deportar més immigrants en la història dels EUA: 2,5 milions de persones. La denúncia contra el racisme en el cor de l’imperialisme va rebotar en forma de solidaritat per tot el món, en molts països com el Brasil, França i Anglaterra també es van realitzar importants mobilitzacions.

L’impacte de la crisi

A tres mesos de la declaració de la pandèmia, es van exacerbar els problemes que sofreixen les grans majories producte de les desigualtats que es reprodueixen quotidianament en les democràcies capitalistes. Retallades en les hores de treball, baixes salarials, suspensions i acomiadaments es van tornar la norma com a resposta dels empresaris davant la crisi econòmica en gran quantitat de països. Hospitals colapsats, infermeres i doctors que no donen proveïment, i pacients crítics que ni tan sols tenen accés a un respirador, descriuen la realitat d’un sistema sanitari desfinanciat a nivell global i travessat per la set de lucre.

La discriminació i els discursos d’odi es reprodueixen en un context de crisi social generalitzada, que també va posar sobre la taula els problemes previs que travessen lesbianes, gais, bisexuals, trans i no binaries a tot el món. A Colòmbia Alejandra Monocuco, una dona trans que es prostituïa per a poder sobreviure, agonitzava sense poder respirar. Una ambulància arriba a casa seva i els paramèdics després d’assabentar-se que vivia amb VIH es van negar a continuar donant-li atenció mèdica, portar-la a l’hospital per a donar-li assistència respiratòria i testar-la per a cerciorar-se si tenia coronavirus. Alejandra va morir 40 minuts després de la partida de l’ambulància, així ho va denunciar la seva amiga amb la que vivia i organitzacions LGBT del país que van impulsar la campanya “Justícia per Alejandra”.

Les persones trans, sense accés a un habitatge, treballat, salut i educació, sofreixen les pitjors conseqüències. A la discriminació i marginació sistemàtiques se li van sumar els intents de desallotjament com es va veure a l’Argentina, més dificultats per a accedir a la salut, la falta d’ingressos producte de no tenir un treball estable i la recrudescència de l’assetjament policial com a part de les polítiques dels governs reforçant la repressió estatal.

A Corea del Sud on va ocórrer un rebrot de coronavirus en una zona de bars i locals per a LGBTs, l’homofòbia es va apropiar de les pantalles i els mitjans de comunicació en una croada contra els homosexuals. “Si em faig la prova, el més probable és que la meva companyia descobreixi que sóc gai, perdré el meu treball i enfrontaré una humiliació pública”, així declarava un gai que va estar en aquesta zona al moment del rebrot en un país on l’homofòbia continua tenint un pes aclaparador. Els mecanismes de control aplicats pel govern en aquest país van generar crítiques i preocupació en organismes de DDHH, van arribar a punt tal de rastrejar les targetes de crèdit dels qui van estar en aquesta zona.

Els governs ni tan sols vénen portant endavant relleus i producció d’estadístiques oficials per a donar compte de l’impacte de la crisi. Una enquesta realitzada per Human Right Campaign (Campanya pels Drets Humans) estima que als EUA a mitjan maig un 33% de LGBTQs havia sofert la reducció de les seves hores de treball, una xifra que era de 38% per a LGBTQs negres. Alhora, un 17% de LGBTQs va quedar aturat, la xifra ascendia a 22% per a les i els negres, mentre que per al total d’enquestats general el percentatge va ser d’un 13%.

Segons l’Institut Williamson, al 2017 als EUA la desocupació per a LGBTs era del 9%, mentre que per a la resta era del 5%. Una enquesta realitzada en 2019 per l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea en els 27 països de la unió, incloent també al Regne Unit, llançava que de gairebé 140 mil LGBTs majors de 15 anys que van respondre, un 37% tenia dificultats per a arribar a fi de mes, mentre un 17% havien tingut problemes d’allotjament. A aquestes dades, se li sumen les condicions de precarització laboral i de la vida en general que es van instal·lar amb força durant el neoliberalisme.

D’aquesta manera l’opressió per orientació sexual, identitat de gènere i de raça s’entrellacen de manera específica en les democràcies capitalistes i són funcionals en una societat que es basa en una desigualtat d’origen, que beneficia als grans empresaris, com es veu en els milers de milions que els governs van destinar directament per a salvar-los davant les mesures d’aïllament i la crisi. Una situació que colpeja encara amb més força als països dependents com es comença a veure amb l’impacte de la pandèmia i en l’economia a Amèrica Llatina, lligats als països imperialistes pels deutes externs. Mentre milions cauen en la pobresa i la desocupació, els grans amos del món gaudeixen dels seus privilegis i acreixen els seus beneficis, entre els que s’inclouen les corporacions “gayfriendly” com Amazon o JP Morgan. El mateix succeeix amb l’Església catòlica que manté intacte el seu patrimoni multimilionari, mentre sosté la seva guerra contra la ideologia de gènere.

De la crítica radical a la cooptació

De les barricades de Stonewall a l’actualitat ha passat molta aigua sota el pont. Com va succeir amb el feminisme i altres moviments contra l’opressió, sectors del moviment LGBT es van allunyar dels carrers i la crítica a les societats capitalistes que van saber cooptar i integrar aspectes i transformar-los en discursos dòcils de “tolerància i diversitat”. Així, alguns sectors del moviment LGBT van abandonar la lluita per l’alliberament sexual per a acceptar agendes amb alguns drets per a algunes persones, mentre la majoria s’enfronta quotidianament a l’opressió. La setmana passada Trump sofria un ensopec en la seva croada contra les persones LGBTs, la Cort Suprema dels EUA va reconèixer el dret a no sofrir un acomiadament discriminatori per orientació sexual o la identitat de gènere, la primera fallada d’aquesta institució a defensar expressament a les persones trans.

En múltiples llocs del món les mobilitzacions per l’orgull van arribar a reunir centenars i desenes de milers de persones, en gairebé 30 països es va aconseguir la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe i en desenes ara està permès el canvi registral de la identitat de gènere, una cosa impensada 50 anys enrere.

Et pot interessar: [Dones en la primera línia de la crisi sanitària i en el combat contra el capitalisme patriarcal i racista!
>https://esquerradiari.cat/Dones-en-la-primera-linia-de-la-crisi-sanitaria-i-en-el-combat-contra-el-capitalisme-patriarcal-i]

Segons l’“Informe Homofòbia d’Estat” publicat en 2019 per l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA per la seva sigla en anglès) en el 35% d’Estats de l’ONU (68 països), continua considerant-se il·legal un acte sexual consentit entre persones adultes del mateix sexe. En 34 Estats hi ha restriccions a la llibertat d’expressió relacionades a la sexualitat i els gèneres que tenen com a referent la llei “anti propaganda homosexual” impulsada per Putin a Rússia, on tenir un pin amb la bandera de l’orgull és motiu suficient per a ser detingut. La repressió estatal sistemàtica que tant van denunciar els activistes de Stonewall, segueix a l’ordre del dia en forma de lleis o contravencions.

Fa poques setmanes l’organització Transgender Europe denunciava en el seu informe del 2020 sobre drets trans de la zona d’Europa i Àsia Central que dels 41 països on hi ha reconeixement legal a la identitat de gènere, en 31 es requereix un diagnòstic de salut mental i en 13 el sotmetiment a una esterilització obligatòria per a poder modificar el seu document d’identitat. D’aquesta manera encara es manté la patologització en moltes legislacions i s’imposen condicions per a poder accedir al dret elemental a autopercibir el gènere. Una espècie de càstig per qüestionar l’ordre biològic dels gèneres que tant defensen sectors religiosos, de la ultradreta política i fins a un sector minoritari del feminisme que és transexcluyente (TERF).

La conquesta de drets en les últimes dècades, la presència en els mitjans i en les manifestacions de Black Lives Matter amb demandes pròpies de LGBTs, són un mèrit de la baralla contra l’opressió a través de la mobilització. Així ho va demostrar un sector del moviment de l’alliberament sexual que va persistir a obrir-se pas prenent els carrers, sense dipositar la seva confiança que les institucions de l’època donin resposta a les seves demandes, tal com es promou avui amb les agendes de la diversitat sexual dels estats i institucions com l’ONU o el Banc Mundial. Sense anar més lluny, recentment l’any passat l’ONU va deixar de considerar a la transsexualitat com un “trastorn mental”, aprovant l’última modificació de la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11).

En molts països aquesta “agenda LGBT” va ser utilitzada pels governs per a humanitzar a les democràcies capitalistes que, alhora, persegueixen i reprimeixen a diferents grups oprimits. No obstant això, si les democràcies capitalistes i les seves institucions internacionals van adoptar un discurs progressista “gai friendly”, va anar amb l’objectiu de digerir el moviment dels setanta esborrant de l’horitzó la seva crítica més radical al sistema capitalista i integrar-lo a la gran empresa neoliberal, un pla que va imposar la pèrdua de drets per al conjunt de la classe treballadora de la mà de la precarització laboral i privatitzacions. Això explica que avui, a 51 anys de Stonewall, havent-hi drets formals conquistes en una porció de països, només una minoria de persones LGBT puguin gaudir-los en la seva màxima esplendor, mentre la vida quotidiana de la gran majoria està travessada per la discriminació sistemàtica i la precarització de la vida en general. Així ho reflecteix més brutalment la sobrerepresentació de les persones trans en la pobresa, la precarietat i la violència institucional.

Per un veritable alliberament

Enfront del creixement de les alternatives de dreta que van començar a sorgir a partir de la crisi del 2008, les esquerres reformistes, representades per alguns governs llatinoamericans amb discursos “progressistes”, el Partit Demòcrata als EUA i els vells partits social-liberals d’Europa, promouen que ens resignem a acceptar polítiques neoliberals combinades amb mesures socials que són completament insuficients com a resposta davant la magnitud de la crisi mentre mantenen intactes els guanys dels empresaris. Per a això es recolzen en les institucions més reaccionàries dels seus Estats: la policia, el poder judicial i les jerarquies de les esglésies. Als EUA el “socialista” Bernie Sander va cridar a secundar com a candidat a la presidència a Joe Biden, qui fa poc declarava davant l’ona de protestes que calia ensenyar als policies a disparar-li a les persones a les cames en lloc del cor.

L’únic fre davant l’avanç d’aquests missatges d’odi el van protagonitzar la mobilització de les dones dels últims anys i avui les manifestacions antiracistes. Aquestes respostes en l’actual context de crisi, plantegen un nou escenari on pot reviure l’esperit combatiu de Stonewall, recuperant la seva crítica cap a un capitalisme que només promet més misèria i permetent la imaginació una societat completament diferent.

Mentre els Estats sostinguin la repressió policial contra les persones trans, i les esglésies reprodueixin el seu discurs d’odi biologicista, el dret a autopercibir la identitat de gènere serà constantment assetjat per la discriminació sistemàtica en la vida quotidiana. Mentre el capitalisme sostingui la mercantilització dels cossos, els plaers i el desig, l’orientació sexual i la sexualitat en general de les àmplies majories, estaran destinades a ser una prohibició, una norma, o fins i tot un tabú. Per aquestes raons es torna imprescindible lluitar per un horitzó revolucionari que es proposi transformar radicalment les bases socials d’aquest sistema d’explotació i opressió. Les mobilitzacions, les revoltes o les crisis per si mateixes no garanteixen la seva caiguda, per això és necessari preparar aquesta perspectiva des d’ara, posant en peus una organització política i internacional, de les i els oprimits lligats a la classe treballadora, que es proposi jugar un rol decisiu en els pròxims esdeveniments de la lluita de classes en la perspectiva de construir un nou món.

Així ho definia al setembre de 1969 amb la seva “primera declaració” del Front d’Alliberament Homosexual de Nova York en el seu periòdic “Come Out”: “som un grup revolucionari d’homes i dones homosexuals formats amb la convicció que no és possible aconseguir l’alliberament sexual total per a totes les persones tret que les institucions socials existents siguin abolides. Rebutgem l’intent de la societat d’imposar rols sexuals i mites simplistes. Serem els qui som. Al mateix temps, estem creant noves formes i relacions socials, és a dir, relacions basades en la germanor, la cooperació, l’amor humà i la sexualitat desinhibida. Babilònia ens ha obligat a comprometre’ns a una cosa... la revolució”.




temes relacionats

Homosexualitat   /    Revolució sexual   /    Alliberament sexual   /    Crisi coronavirus   /    #Covid-19   /    #Coronavirus   /    Stonewall   /    Gènere i sexualitats   /    LGBTI   /    Sexualitat   /    Violència sexual   /    Internacional

Comentaris

Comentar