Repressió

CIUTAT MORTA

A 15 anys del 4F, Barcelona continua sent una “Ciutat Morta”

Es compleixen 15 anys del 4F. El major exemple de com les institucions van sobrepassar qualsevol límit en la seva croada repressiva contra la joventut, per imposar costi el que costi la “marca Barcelona”. Avui, com en 2006, la ciutat continua sent una “Ciutat Morta”.

dijous 4 de febrer| edici� del dia

La nit del 4 de febrer de 2006 es va produir una càrrega policial en ple barri del Born, en els voltants d’un antic teatre okupado on s’estava celebrant una festa. Entre els disturbis un policia sense casc es queda en estat de coma per l’impacte d’un test.

El que va succeir després és una mostra de la repressió policial portada al màxim exponent. Tres joves d’origen sudamericà, Rodrigo Lanza, Juan i Alex, són detinguts en el mateix carrer dels disturbis. Torturats i apallissats durant més de 24 hores. Patricia Heras i Alfredo, dos joves aliens a tot el succeït, són detinguts aquesta mateixa nit a l’Hospital de la Mar, en el que es va convertir en una autentica razia policial a la recerca de qualsevol “subjecte” que pogués ser identificat per la seva aparença com a culpable dels fets. La Guàrdia Urbana es prenia obertament la seva venjança.

Comandaments de la Guàrdia Urbana, Ajuntament i poders judicials de la ciutat ordeixen llavors el conegut com a ’muntatge del 4F’ amb el qual no sols van inculpar als cinc joves d’intent d’homicidi, sinó també es va usar el cas com a ariet de la persecució i l’estigmatització de la joventut.

La mateixa joventut que, ja abans de la crisi econòmica, vènia sufirendo l’impacte de la precarietat. La mateixa que veu com la “marca Barcelona”, la que imposa el model privatitzador i elitista de la ciutat, reprimía i aniquilava qualsevol alternativa de diversió per als joves, un dels sectors més empobrits i amb una taxa d’atur i precarietat ja llavors disparada.

D’altra banda, la imposició del silenci mediàtic sobre el cas 4F és notori. Només amb la mort per suïcidi de Patricia a l’abril de 2011 i amb l’emergència del moviment del 15M, el cas comença a conèixer-se i impactar brutalment entre els sectors de joves indignats amb la casta política i els assots de la crisi. En 2014 s’estrena “Ciutat Morta”, un documental que desmunta i presenta davant tota la societat catalana el cas del 4F.

El documental destapa la cara més fosca de Barcelona, una cara allunyada de l’estereotipada capital oberta i turística, la “marca Barcelona”. Presenta una ciutat marcada pels anys del boom turístic i especulatiu, en els quals s’ha imposat un model de ciutat que oprimeix a les grans majories socials cada dia. Al mateix temps narra amb detall tot el procés inculpatori i el muntatge policial i judicial per a condemnar-los.

També revela les múltiples realitats d’aquesta ciutat. Racisme, homofóbia, precarietat juvenil, criminalització de la joventut, repressió i tortura policial, especulació urbanística, manipulació mediàtica… tots els elements necessaris que componen el veritable model de ciutat perquè continuï sent la ciutat d’uns pocs.

Han passat quinze anys del 4F. Però es pot dir sense objecció que Barcelona continua sent la “Ciutat Morta” descrita en el documental. El govern del canvi, de “Barcelona en Comú”, prometío canviar-li el rostre a la ciutat. Però moltes cares són massa conegudes.

Recordem que de la candidatura d’Ada Colau, BeC, formen part ICV i EUiA. Durant els mateixos anys de muntatge del 4F, aquesta formació era una de les quals van servir de suport institucional al govern del “socialista” Joan Clos. També van ser els responsables de la Conselleria d’Interior mentre es reprimien les mobilitzacions estudiantils contra el Pla Bolonya o es portava endavant una campanya de persecució contra el moviment okupa per part de l’Ajuntament i el Tripartit que governava a Catalunya, PSC, ERC i la mateixa ICV-EUiA.

Respecte a la Guàrdia Urbana, la primera decisió de Colau va ser mantenir en el seu càrrec a Evelio Vázquez com a cap del cos. Davant el renou produït per l’emissió del documental en TV3 va declarar que era “totalment incert” el muntatge judicial-policial que va denunciar i defensar l’honor dels urbans torturadors que surten en aquest. De fet en tot aquest temps ni el nou govern, ni el Comissari de Seguretat Amadeu Recasens, ni el mateix Jaume Asens -advocat implicat en la denúncia del cas 4F abans de passar a ser Tinent d’Alcalde- han mogut un dit per a depurés als responsables d’aquest escàndol.

Com mostra el documental, Patricia, Rodrigo i els altres condemnats van ser cap de turc d’aquest enemic genèric que representa la joventut, construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica. Barcelona va estrenar la seva anomenada “ordenança de civisme”, una llei perfecta per als plans de gentrificació dels barris cèntrics destinats al turisme.

Avui, ‘Barcelona en Comú’ continua fent ús d’aquesta llei que criminalitza l’oci juvenil que no encaixa en el marc del lobby nocturn de la ciutat. Una llei que va delimitar dràsticament els concerts al carrer i la diversió en general. Que va prohibir el consum en la via pública, provocant que els joves precaris hagin d’estar com el gat i el ratolí amb la Guàrdia Urbana, al no poder costejar-se una copa en un bar.

Barcelona s’ha convertit en una de les capitals de la precarietat i la seva joventut és avui una de les més empobrides d’Europa. L’atur és la primera preocupació de la joventut barcelonina: un 8,3% dels joves es troben en situació d’atur. Molts dels joves que treballen, ho fan en ocupacions ultres precàries i temporals i en pèssimes condicions. Una precarietat que es manifesta en el documental i que analitza com un dels possibles factors pel que Patricia es llevés la vida. Com assenyala una amiga de Patricia: “la van treure en tercer grau, tota aquesta vida que havia construït per a estar d’alguna forma còmoda dins de presó es va anar a la merda, a més solament sortir per a servir copes en un bar en el raval, era molt desquiciante la situació”.

D’altra banda, la repressió policial continua vigent, amb la mateixa opacitat que revela el documental “Ciutat Morta”. La Unitat de Policia Administrativa i de Seguretat (UPAS), la mateixa que Colau havia promès dissoldre i que està acusada d’un bon nombre de casos de maltractaments, tortures i muntatges policials, és la que que atempta contra els sectors més desprotegits de la ciutat com els “lateros”; o la mateixa que des de l’estiu passat ve reprimint i perseguint els “manteros” de Barcelona.

Com comenta un treballador de top-manta en aquesta entrevista: “La policia no ha canviat, la policia secreta, aquests que vénen a crear conflictes no han canviat, són els mateixos de sempre i els de ‘Barcelona en Comú’ ho saben. No sé si els de l’Ajuntament tenen interès a solucionar aquest conflicte a favor nostre, ells són els que manen a la policia perquè nosaltres no posem les mantes.”

Es pot dir que Barcelona continua sent en essència la mateixa ciutat que es destapa en el documental. Igual de racista, homofóbica, opressora, classista... Segueix tan morta com estava el 4 de febrer de 2006 a la nit.

Una ciutat amb semblants desigualtats entre rics i pobres, només es pot sostenir amb una estructura repressiva, xenòfoba i classista. Els seus fonaments estan tan podrits com la policia de la seva ciutat.

Però, per sort, no tot està tan mort, encara queda llavor de vida com va demostrar el moviment que sempre va donar suport al desmuntatge del 4F i els directors del documental amb la seva actitud, el 15M o els successos de Ca Vies o els moviments per aturar els denonaments. Tot això, ha de ser el preludi d’una espurna de rebeldia que aconsegueixi mobilitzar a la joventut pels seus drets. Només els oprimits d’aquesta ciutat podrem donar-li vida.




temes relacionats

#CiutatAturada   /    #CiutatEnLluita   /    #CiutatDormida_CiutatDesperta   /    Repressió    /    Precarietat laboral   /    Jovent   /    Ciutat Morta

Comentaris

Comentar