×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

45 anys de l’assassinat dels advocats laboralistes d’Atocha

El 24 de gener de 1977 en un despatx d'advocats laboralistes al carrer Atocha tres pistolers de Fuerza Nueva van disparar a boca de canó contra totes les persones que es trobaven en aquell lloc, deixant cinc morts i quatre persones ferides greus. Avui es compleixen 45 anys d'aquesta massacre que va marcar un abans i un després en la Transició pactada.

Juan Carrique

dilluns 24 de gener
Facebook Twitter

El 24 de gener de 1977, a les 22.30 hores de la nit es van personar en un despatx d’advocats laboralistes al carrer Atocha tres pistolers de Fuerza Nueva i van disparar a boca de canó contra totes les persones que es trobaven allà. A conseqüència dels trets van morir els advocats Enrique Valdelvira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Sauquillo, però també l’estudiant de dret Serafín Holgado i l’administratiu Ángel Rodríguez Leal. A més, van deixar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Lola González. Avui es compleixen 45 anys d’aquesta massacre que va marcar un abans i un després en la Transició pactada.

És important recordar aquests fets, no només per retre homenatge als que van sacrificar les seves vides i la seva lluita en defensa dels treballadors, sinó perquè aquest succés va tenir una important influència en els esdeveniments polítics immediatament posteriors, la transició i la legalització de les organitzacions obreres i els partits polítics.

De la defensa incondicional dels treballadors a les renúncies en nom de “la consolidació de la democràcia”

L’episodi de la matança dels advocats d’Atocha s’emmarca en la crisi generada per la mort de Franco i les dificultats a les quals les classes dominants s’enfrontaven per a mantenir el règim franquista i els seus privilegis, amb totes les organitzacions sindicals i polítiques de l’esquerra en la clandestinitat. Des de l’hivern de 1976 l’Estat espanyol vivia un ascens vaguístic sense precedents des de la guerra civil que obria la possibilitat que desfermés una situació com la que s’havia viscut en la veïna Portugal amb la Revolució dels Clavells.

S’estava forjant una transició del franquisme a un règim polític “democràtic” que pogués canalitzar el malestar social, però que al mateix temps l’integrés en les seves institucions de manera que proporcionessin estabilitat en l’economia espanyola, fortament afectada aquests anys per la crisi del petroli.

Totes les organitzacions sindicals estaven il·legalitzades, tant les històriques UGT i CNT, com les organitzacions noves sorgides del “boom” econòmic de la dictadura com la USO o el moviment de les Comissions Obreres (CCOO). L’única escletxa que els permetia tenir una presència pública eren els despatxos d’advocats laboralistes, que formalment eren independents però que en realitat en molts casos estaven lligats a les organitzacions clandestines. Constituïen, al costat de les esglésies controlades pels “capellans vermells”, els únics espais de reunió que disposaven els treballadors per a l’acció sindical i reivindicativa. I precisament per això els despatxos laboralistes es van convertir en un objectiu per a les bandes armades feixistes, com Fuerza Nueva, i que sectors del franquisme i de les forces policials encoratjaven.

La matança d’Atocha va ser el resultat d’una de les actuacions dels grups de pistolers i policies que intentaven atemorir al moviment obrer. El seu objectiu era assassinar a un dirigent obrer de la vaga del transport, que en aquells moments sacsejava al sector, que pensaven que es trobava en aquell despatx d’advocats, però com no el van trobar es van acarnissar amb els advocats que estaven allà en aquell moment.

Els assassinats van donar lloc a un important moviment vaguístic de repulsa, que va ser contingut pel PCE, limitant la seva extensió i mostrant l’autoritat i control que en aquell període tenia sobre el moviment obrer. El partit de Santiago Carrillo va imposar, moltes vegades amb la contundent intervenció dels seus serveis d’ordre, una moderació que li va valer de demostració pràctica de cara al govern Suárez que era un interlocutor vàlid, enemic de tot desbordament per baix i disposat a acceptar una transició sense ruptura, incloent la pròpia monarquia.

Els representants polítics del franquisme per a complir els seus plans de reforma del règim necessitaven un interlocutor que garantís el sotmetiment dels treballadors a aquests canvis polítics i que en cap cas fossin desbordats. La contrapartida de l’acceptació d’aquests canvis polítics va ser la legalització del PCE i de les organitzacions sindicals, la qual cosa els va permetre presentar-se a les primeres eleccions democràtiques i a l’actuació sindical legal i pública.

Però hi havia importants sectors del franquisme que no estaven d’acord amb anar tan lluny, que controlaven les bandes armades feixistes i que tenia influència majoritària en el si de l’oficialitat de l’exèrcit. Al PCE i CCOO, així com al PSOE i UGT se’ls van demanar noves renúncies, a canvi establir institucions d’un feble Estat del benestar (Seguretat Social per a tots els treballadors, Sanitat universal, etc..), inexistents en aquell temps, havien de contenir l’acció reivindicativa dels treballadors, els increments salarials sostinguts aquests havien de calcular-se no sobre l’IPC real com per tradició es venia plantejant sinó sobre l’IPC previst pel Govern, tot això dins d’uns sostres màxims de pujada.

Aquest va ser el contingut del capítol econòmic dels Pactes de la Moncloa de 1977. La justificació que van donar els dirigents sindicals per a la seva signatura era que representava “el mal menor”, pujades salarials més baixes a canvi de “consolidar la democràcia” i impedir un cop militar.

Dels Pactes Socials al Diàleg Social

Les renúncies dels dirigents sindicals no van finalitzar aquí. Aviat es van plantejar noves justificacions, que per a consolidar el “retorn de la democràcia” era necessari establir un marc de relacions laborals estable, per la qual cosa UGT va acabar signant l’Acord marc Inteconfederal, que va donar lloc a l’Estatut dels Treballadors. CCOO no el va signar, encara que va participar en les negociacions fins al moment de la signatura.

Amb posterioritat, per a consolidar el nou règim, era necessari mitigar l’atur, per la qual cosa CCOO i UGT van signar l’Acord Nacional d’Ocupació, que establia prestacions de desocupació i mesures contra l’atur, a canvi de contenir els increments salarials i introduir els contractes temporals com a instrument de foment de l’ocupació.

Posteriorment el Govern va plantejar nous pactes socials com l’Acord Econòmic i Social (AES), on la justificació no era “salvar la democràcia”, sinó que ara el que feia falta era implementar reconversions industrials en sectors econòmics desfasats per a adherir-se a la Comunitat Econòmica Europea (antecedent de la Unió Europea).

Els dirigents sindicals es van subordinar a aquesta política de la gran patronal i els seus representants polítics. La UGT ho va fer d’una forma oberta. Les CCOO en les empreses i comarques afectades van mantenir una posició més combativa, encara que les direccions confederals van acabar deixant moltes d’aquestes lluites aïllades i en un atzucac. Per diferents vies les direccions de totes dues centrals van acabar acceptant acomiadaments massius en la siderúrgia, naval, mineria i línia tova del metall, a canvi l’entrada en la CEE, que suposadament milloraria la situació dels treballadors.

Et pot interessar: La reforma laboral. Full de ruta per a una nova reconversió?

D’aquesta forma part de l’actuació dels grans sindicats, CCOO i UGT, se centraven en la negociació i signatura amb la patronal i el Govern d’acords que després es convertien en lleis laborals, deixant en segon pla l’activitat sindical en les empreses i en els sectors productius; i aquests acords sempre es justificaven en renúncies a drets realitzats en llaures a un “mal menor”.

De la Transició a les Reformes Laborals

Els governs de Felipe González van anar imposant les primeres reformes neoliberals, encara amb l’oposició de CCOO i la UGT (aquesta des de 1988). No obstant, aquesta oposició mai es va plantejar en un pla de lluita seriós, tot i que mostres de combativitat sectorial o fins i tot en jornades de vaga general de 24h no van faltar. Tot això va adobar el terreny a la justificació, sobretot amb els Governs del PP, que la renúncia era necessària ja que, si no se signava l’acord, el Govern l’imposaria de totes maneres, per això el “mal menor” era endolcir la renúncia mitjançant la negociació i signatura de l’Acord.

Amb la crisi financera del 2008, el que es planteja és una pèrdua generalitzada dels drets que encara es conservaven en l’Estatut dels Treballadors. Aquesta vegada, la justificació del mal menor no va funcionar, CCOO i UGT es van negar a signar les Reformes Laborals del 2010 amb Zapatero i el 2012 amb Rajoy. Ambdos Governs les van imposar de manera unilateral i les centrals sindicals es van veure obligades a convocar diverses vagues generals contra elles; però tants anys de desmobilització i de negociació per les altures i en absència de mobilització per a pressionar, així com la por a la desocupació i la falta de continuïtat en les mobilitzacions, van determinar que no pogués revertir-se la situació i aconseguir la retirada de la reforma.

El Govern progressista, la (no) derogació de la Reforma Laboral i el “consens amb els agents socials”

Les polítiques d’austeritat i retallades socials, així com els escàndols de corrupció van determinar el cessament del Govern de Rajoy i una nova etapa política amb la formació del Govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos. Una de les promeses més importants de totes dues formacions per a concitar el suport popular va ser la “derogació de la reforma laboral” de 2012.

Encara que el cicle polític va canviar, la vella política de CCOO i UGT del pacte social per dalt i sense pressió per la mobilització dels treballadors es va mantenir incòlume. De manera que quan va arribar el moment de concretar la derogació de la reforma laboral, les burocràcies de CCOO i UGT van tornar a sostenir la seva vella política: cal acordar la reforma laboral amb consens, perquè sinó la imposaran en pitjors condicions; però no cal mobilitzar als treballadors perquè això indisposa a la patronal per a signar. I a més la Unió Europea no bloquejarà la transferència dels Fons de Recuperació. En aquest cas el “mal menor” és una reforma superficial de la reforma laboral de 2012, que manté tots i cadascun dels seus aspectes més antiobrers.

També pots llegir: Juan Carrique: “La nova reforma laboral no millorarà la situació de la classe treballadora”

La política de la renúncia en nom del “mal menor” sempre porta inevitablement a nous atacs consentits i a la desmoralització i desconfiança en les seves pròpies forces dels treballadors. Ja va ocórrer en la Transició i també ocorre ara. Però hi ha una alternativa que és la política contrària a aquesta lògica: no resignar-se al mal menor i donar una batalla per conquistar els drets i no donar per pèrdua la lluita. Això va ser el que els advocats d’Atocha van fer, malgrat el feixisme, i el que, salvant les distàncies històriques, toca fer per a aconseguir la derogació de la reforma laboral.

Precisament avui, l’institucionalisme de les organitzacions sindicals i de l’esquerra pro-governamental genera una desafecció política que dona ales al creixement de l’extrema dreta en sectors populars. Trencar doncs amb aquesta actitud “malmenorista” és la millor via per a combatre’ls.


Facebook Twitter
Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

 L'IPC es modera a l'abril però segueix en nivells històrics

L’IPC es modera a l’abril però segueix en nivells històrics

Espionatge a l'independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Espionatge a l’independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles