La Fiscalia ha procedit a sol•licitar els càrrecs pels quals seran jutjats els principals dirigents catalans i les penes amb les quals haurien de ser castigats segons aquesta institució depenent del Govern espanyol. Les Fiscalia ha procedit de manera previsible, amb els mateixos criteris amb els quals va actuar des de l’inici. Precisament per això ha generat una indignació generalitzada entre amplis sectors del poble català.
Va haver-hi canvi de govern, de la dreta de Rajoy passem a la “esquerra” de Sánchez. No obstant això, la Fiscalia ha actuat demanant exactament els mateixos delictes, encara que no amb les penes més greus que es podien sol•licitar. No obstant això, és difícil de demostrar que hi hagi hagut una rebel•lió. No s’entén a quina violència es refereix. Inutilitzar 3 cotxes de la Guàrdia Civil i cridar la consigna “No passaran” són els signes d’aquesta violència amb la qual es podria haver “derrotat” a l’Estat a l’espanyol.
La Fiscalia ha obrat d’acord amb el Bloc del 155. Per això el canvi de govern no va significar canvi algun en la seva actuació. El trio Rajoy-Sánchez-Rivera segueix actuant, encara que canviïn els rols i fins i tot el personal polític. El 155 segueix actuant a través de la repressió judicial de Llarena-Marchena-*Lesmes. A través de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. En síntesi, el Règim del 78 actua per defensar-se de la gosadia democràtica que el poble català pretengui decidir la seva pròpia destinació.
Com si estiguessin copiant el text de George Orwell, tenim un “Ministeri de la veritat” que s’encarrega de colar la mentida. El Suprem, com a líder del poder judicial i el búnker, els condemnarà per liderar una rebel•lió que encara no hem vist. També seran condemnats per una malversació de fons que el Ministre d’Hisenda d’aquell moment negués en seu parlamentària. I per descomptat no cal oblidar la sedició duta a terme amb urnes i paperetes als centres electorals. “La realitat la dicto jo” Búnker dixit.
L’Advocacia de l’Estat, no obstant això, es va pronunciar en contra del delicte de rebel•lió. De totes maneres, acorda amb el delicte de sedició i el de malversació. I, per tant, redueix la condemna a gairebé la meitat en aquelles condemnes més escandaloses. Potser sigui aquest el gest que Sánchez va voler realitzar cap al PDeCAT i ERC buscant el suport dels pressupostos. Encara que difícilment sigui suficient.
L’estratègia de la impotència
La indignació i la protesta que han emès el President Torra i el President del Parlament Torrent són part de l’estratègia de la impotència a la qual ens estan portant des del 27O de l’any passat. Des d’aquell dia en què es va proclamar la República simbòlica catalana, tant JxCAT com ERC han estat marcant el pas en el mateix lloc, i fins i tot retrocedint quan deien davant els tribunals que aquella declaració va ser tan sol política, tan sol simbòlica.
Avui, en el Parlament català hem pogut escoltar ambdues declaracions institucionals. En les dues el que ha faltat és saber de quina forma es farà front a la repressió judicial. Hem escoltat les queixes per falta de democràcia, per la falta flagrant a la veritat i per l’ànim de venjança que tots els poders de l’estat tenen contra el poble català. Però falten propostes sobre què fer. Els líders sobiranistes es mouen més còmodament entre el victimisme que organitzant als milions que volen l’autodeterminació.
Les declaracions de Puigdemont des de Brussel•les critica l’estratègia de l’Estat com una venjança i un abús. En el mateix sentit, encara que amb una política diferent, van les crítiques de l’alcaldessa Ada Colau. El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, ha demanat avui una "resposta unitària, transversal i majoritària". No obstant això, cap líder polític ha fet convocatòria alguna. Qüestió que sorprenen posat que la Fiscalia ha fet gairebé exactament el mateix que sempre.
El camí de tots els líders independentistes és el de negociar amb Pedro Sánchez un referèndum d’autodeterminació. Negociació impossible posat que Sánchez i tota la cúpula que li acompanya ha negat una i mil vegades aquesta negociació. És que potser, creien que Sánchez negociaria llibertat als presos per l’aprovació dels pressupostos? Pedro Sánchez i el seu ambaixador lila ho han negat en els últims dies. Est és el camí de la impotència.
Reprendre la senda de la vaga del 3-O
La repressió judicial-policial no es deté. Aquest judici seguirà i ja sabem quin serà la sentència. Hi ha dirigents en l’exili, militants confinats a la seva ciutat, altres presos, molts més en diferents causes. Com el delicte d’odi que li volen imposar a l’alcalde del nas de pallasso. Aquesta repressió prendrà diferents formes, però amb un objectiu únic: acabar amb el desig de llibertat d’una part molt gran del poble català.
Enfrontar aquesta repressió implica sortir als carrers massivament, amb mobilitzacions multitudinàries. Significa anar als llocs de treball i d’estudis per crear comitès i organitzacions de masses. Significa desobeir i lluitar contra les institucions del Règim del 78 que imposen per la força la seva democràcia per a rics, per l’Ibex 35 i els empresaris que viuen del Butlletí Oficial.
El camí dels treballadors i el poble catalans no pot ser el de la impotència, ha de ser el de la lluita i l’organització. Per a això és clau reprendre la vaga general del 3O que és el punt més àlgid de la lluita pel referèndum. Cert és que la situació actual no té el mateix grau de mobilització que fa un any, però això no vol dir que no es pot fer gens.
L’Esquerra sindical que va convocar aquest atur i l’esquerra política que va protagonitzar els corts del 8N tenen una enorme força política que ha de servir per reagrupar aquells que lluiten per l’autodeterminació catalana. Per a això és clau que trenquin amb l’estratègia de la impotència de Puigdemont i Junqueras i convoquin immediatament una gran trobada que serveixi per entusiasmar i organitzar a desenes de milers que lluitin per la llibertat dels presos polítics, per la volta dels dirigents exilats i per derrotar la repressió del Règim del 78 per obrir veritable procés constituent en el qual puguem decidir tot i confluir amb la resta dels treballadors i els pobles de la península.
