Sóc treballador social, he treballat des de fa més de 10 anys amb col·lectius i en contextos molt diferents, alguns realment difícils, però mai havia pensat que arribaria a veure tot el que he vist aquests dies. Dir que això és un malson es quedaria curt, és un autèntic crim.

Les diferents administracions, des del govern central, la Generalitat de Catalunya o l’Ajuntament de Barcelona, són uns veritables criminals. En aquestes setmanes les educadores i educadors socials, de carrer, treballadors socials, psicòlegs, integradors, tècnics... estarem al peu del canó, com sempre, però després passarem comptes.

Que no em diguin que estan fent tot el possible, perquè no és cert. Estan fent només allò possible sense tocar els interessos i propietats dels poderosos de la ciutat, aquells per als que, sense distinció, governen tots els dies.

Gent gran que mor sola, menors en risc i gent sense casa

En 12 dies d’Estat d’alarma m’han mogut tres vegades de servei, quelcom que m’ha permès veure de primera mà el brutal maltractament institucional amb el que s’està tractant a diferents col·lectius, com els menors tutelats, la gent gran i dependents que viuen sols o les persones sense llar.

He vist centres saturats, amb habitacions on conviuen 8 o 10 adolescents. Aquest és el dia a dia per a aquests menors, però la situació de confinament agreuja moltíssim el nivell d’estrès i conflicte. També he vist a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DEGAIA) portar a centres a menors amb positiu de la Covid-19, deixar-los allà sense importar que a les instal·lacions no hi havia espai físic ni materials de protecció per a poder mantenir-lo en aïllament.

He vist també com aquesta mateixa DEGAIA es negava a recollir a menors que havien quedat sols a les seves cases perquè els seus dos progenitors havien quedat ingressats per afeccions derivades de la Covid-19.

He vist i visitat a gent gran dependent que portaven 3 i 4 dies sense ser atesos. Alguns ja desnodrits i amb símptomes evidents de Covid-19. Els he hagut d’atendre com he pogut, sense comptar amb els EPIs necessaris. A alguns ja no els he tornat a visitar, han mort sols a les seves cases sense poder rebre assistència sanitària.

La vergonya del campament de la Fira de Barcelona

He vist també una llarga cua de persones sense llar, de molt diferents perfils. Des de turistes que han quedat encallats i el seu hotel ha tancat, fins a persones amb addiccions o joves extutelats que el sistema deixa tirats al carrer. Esperaven entrar en la Fira, el campament de 250 places que les tres administracions han aixecat i que té una capacitat de tot just per al 10% de la població sense llar censada a la ciutat.

Als qui entren els fan una presa de temperatura. Què passa si tenen febre? No se sap. Ni hi ha test ràpids disponibles, ni per als qui fan fila, ni menys, per als qui treballem. Tampoc tenim màscares ni altres equips de protecció individual necessaris. Estic en un recinte replet de lliteres i amb només 15 llits per a possibles casos positius de Covid-19. Una veritable ratera.

En aquests dies també he vist a la Gemma Tarafa, regidora de salut dels Comuns, agrair a l’Exèrcit aquesta gran obra. A Albert Batlle, tinent d’alcalde de seguretat, al costat d’alts càrrecs de la Generalitat i d’altres militars, inaugurar la Fira i felicitar-se de la seva magnànima obra.

Que els 65 mil llits dels hotels es posin a la disposició d’aquestes necessitats socials

Estampes de vergonya que m’omplen d’odi i indignació. Sobretot perquè no són inevitables. Ells volen que ens resignem, en primer lloc els que estem a primera línia, al que tot això “és el que hi ha”, “s’està fent tot el que es pot” i altres sentències per l’estil.

Però de camí a casa, després de 12 hores “al peu del canó”, he passat almenys per 40 hotels. Tots ells romanen tancats. Barcelona té 65.000 places hoteleres, i els seus propietaris porten anys veient créixer el seu volum d’ingressos i beneficis a costa de la precarietat de les seves plantilles -com denuncien Las Kellys- i la gentrificació dels nostres barris.

A tots ells l’Estat els ha ordenat que tanquin i que per les pèrdues no es preocupin. Que facin ERTOs, que les arques públiques sufragaran els salaris dels seus treballadors -només el 70%, l’altre 30% ho posen ells- i les cotitzacions socials les cobrirà la Seguretat Social amb els fons de les pensions.

Cal exigir immediatament que tots els grans hotels siguin reoberts i les seves habitacions confiscades sense cap indemnització. Que aquestes instal·lacions es posin a funcionar sota el control dels seus treballadors i treballadores, que ells organitzin la feina en condicions de seguretat i higiene, i al costat de les educadores, treballadors socials, integradors... i sanitaris... els convertim en centres residencials per a totes aquestes necessitats habitacionals i socials urgents.

Que una mesura elemental com aquesta no s’estigui portant endavant, parla que totes aquestes administracions - el govern “progressista”, L’“ajuntament del canvi” o la Generalitat dels hereus del pujolisme i les retallades pensen més en no perjudicar els interessos del lobby hoteler, que no en la salut i el benestar dels sectors més vulnerables.

Que els menors tutelats surtin de centres d’amuntegament, com els reclosos en CIEs, que totes les persones sense llar puguin disposar d’una habitació individual i no una triple llitera de campanya, que les nostres ancianes, ancians i persones dependents, puguin estar atesos per professionals en instal·lacions dignes...

Els professionals estem desbordats, i ho continuarem estant en els pròxims dies perquè mai deixaríem d’atendre aquestes persones. Però és el momento en que alhora hem de treure la força i la decisió per a aixecar la veu, organitzar-nos i barallar-nos amb les nostres empreses i administracions per a exigir una solució digna i de fons davant els aguts problemes socials que estem veient tots els dies.