http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CRISI DE RÈGIM
La dreta "sense complexos" obre el camí a una restauració conservadora 2.0
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El fracàs de la "regeneració progressista" del règim del 78 i l’emergència de Vox donen ales a que el projecte de restauració conservadora, inaugurat pel bloc 155, es reprengui encara més radicalitzat.

Ver online

Una dreta sense complexos ha irromput al mapa de partits espanyol. Aquesta és una de les principals novetats de l’extint 2018 que marcarà l’agenda de l’any nou i el proper període. Això indica l’última enquesta de Sigma Dos publicada aquest dimecres per El Mundo.

En unes eleccions generals la suma de les tres dretes donaria entre 179 i 189 diputats, les dues xifres per sobre de la majoria absoluta. Però la principal novetat ve en el repartiment. L’"efecte Casado" no salva el PP de la desfeta, passant de 137 diputats a 70-74. Cs manté el seu ascens doblant el resultat de 2016 fins als 66-70. I la bomba: Vox entraria al Parlament amb 43-45 diputats i un 12,9% dels vots, quelcom que la convertiria en una força decisiva per investir un govern de la dreta, com ja passa a Andalusia. Més enllà de si l’enquesta ha tingut més o menys "cuina", el mapa que dibuixa no és inversemblant. Expressa la nova forma que adopta la crisi de representació inaugurada el 2011.

En aquell moment el "no ens representen" de desenes de milers de joves i no tan joves es traduïa sobretot en una desafecció que va colpejar especialment al PSOE al govern -el responsable d’inaugurar les polítiques de rescat bancari i ajustos- i el seu soci sense condicions: la IU de Cayo Lara. Amb l’emergència de Podemos i les confluències aquesta crisi va aconseguir canalitzar-se en el vot al nou reformisme. La il·lusió electoral va ser una peça clau per desactivar el procés de mobilitzacions iniciat amb el 15M. No obstant això una gestió municipal gairebé idèntica a la dels consistoris socialistes, la política de ser el ministre sense cartera d’un govern del PSOE i per aquesta via la seva integració com a nou partit del règim, els acosta a ser percebuts com a part de la nova "casta ". Unidos Podemos baixaria dels seus 71 diputats a 45-47, accentuant la seva tendència a la baixa ja vista a les andaluses. El PSOE per la seva banda milloraria lleugerament el seu resultat de 2016, el pitjor de la seva història, passant dels 85 diputats actuals a 92-96.

El PP va resistir el primer envit el 2012, revalidant la seva majoria absoluta, però el 2016 va evidenciar el seu declivi a favor de Cs. Aquesta tendència es manté viva i la possibilitat de sorpasso taronja és un fet. Però amb el que no comptaven ni Rivera ni Casado, embarcats en una guerra de veure qui era més reaccionari, és que la competència seria a tres i amb una força que radicalitza i porta fins al final el seu enaltiment del nacionalisme espanyol, la família i les polítiques reaccionàries d’estrangeria. Això és Vox. No és un partit "outsider", per més que algunes de les seves propostes trenquin el "consens constitucional" com la de suprimir autonomies, sinó una mena de "constitucionalisme extrem" i agenda neoliberal "sense filtre" per a temps de crisi.

El multipartidisme amb el qual el règim del 78 havia intentat rebaixar les seves crisis de representació havia portat a un empat permanent, almenys en l’aritmètica parlamentària, que impossibilitava imposar la regeneració progressista del PSOE i Unidos Podemos -al seu torn ultra limitada per l’oposició a aquest projecte de la Judicatura i en bona mesura la mateixa Zarzuela, ni més ni menys- i també la restauració reaccionària "interruptus" del bloc 155. Amb l’emergència de Vox el búnquer troba l’oportunitat de, almenys, tornar a intentar-ho, si no és el 2019, el 2020. Ara bé, en aquest segon round Vox demana el seu peatge i exigeix ​​que sigui una restauració reaccionària "sense complexos".

Part d’aquest preu ja s’està incorporant a l’agenda de la dreta tradicional i la nova, PP i Cs. Per exemple, en la qüestió territorial. Les tres dretes competeixen en veure qui exalta més i de manera més casposa l’espanyolitat, com vam veure dimecres en els actes de la "Conquesta" de Granada. Però no és només discurs i simbologia, el PP i Cs no parlen d’abolir les autonomies, però en el cas de Catalunya la seva proposta és clara: un 155 amb només data d’inici. En altres paraules, atès que segueix existint una majoria social a favor del dret a decidir o la independència, l’única sortida és una suspensió indefinida de l’autonomia. És la seva particular "via Ulster" per a Catalunya.

En matèria d’immigració o atacs als drets dels treballadors, no serà difícil una entesa. En ambdós terrenys la dreta ja venia bastant "desacomplexada". Endurir encara més les lleis d’estrangeria, la política de "no asil" històrica de l’Estat espanyol i les expulsions exprés, pot ser part de l’acord d’un pacte de les tres dretes. Els discursos xenòfobs d’Abascal ja els hi hem vist a Albiol a Badalona o el mateix Casado aquest estiu a Melilla. Pel que fa als drets socials i laborals, el programa de Vox és ultraliberal i antisindical. Una agenda en la qual podrà arribar a acords amb el PP que va liquidar la negociació col·lectiva o el Cs del contracte únic.

Probablement el "programa màxim" d’Abascal en aquesta matèria -una mena de retorn a la dona "àngel de la llar" i a reeditar la Llei de Perillositat Social- no passi complet. Però el que està deixant clar amb les seves "exigències" a Andalusia és que el repartiment a tres implica una radicalització encara més gran del projecte restaurador, que inclogui també revertir gran part d’allò conquistat en matèria de drets civils. Lleis com la de l’avortament, la violència de gènere, la d’identitat de gènere o el matrimoni igualitari, van ser part de la negociació i nova agenda contrareformista del nou bloc de la dreta en constitució.

Davant d’aquesta dreta desbocada l’alternativa no pot venir de la pota esquerra del mateix règim que l’ha engendrat. Identificar en el PSOE del 155, de les concertines, els rescats bancaris, les portes giratòries, les reformes laborals o "el pensionazo", com l’"alternativa" a la dreta, és no identificar que l’auge de l’extrema dreta té com a ferment una combinació de crisi política, econòmica i social amb inexistència d’una alternativa que no sigui el "mal menor" que ens obliga a resignar-nos a un futur de precarietat laboral, salaris de misèria i pèrdua de drets socials i democràtics. Si queda algun dubte d’això no hi ha més que veure com ha ajudat l’"efecte PSOE" a la pujada de Vox a Andalusia. Una cosa que l’"efecte Sánchez" sembla encaminar-se a emular-en l’àmbit estatal.

Unidos Podemod s’ubica en aquest camp obertament, el d’apuntalar una alternativa dins el Règim, amb un "govern progressista" sobre el que ells pressionarien o influirien. Un camí que només podria reeditar i aprofundir el desencís i desmobilització d’àmplies capes de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars. I són justament aquestes forces les úniques capaces de fer front a aquest tsunami reaccionari.

A la restauració reaccionària no la frenarà un projecte com el de la regeneració progressista (una restauració d’un altre signe, però restauració al cap ia la fi). La clau en el pròxim període passa perquè l’esquerra a l’Estat espanyol, al costat de moviments com el de les dones, la joventut antimonàrquica, les lluites i processos d’organització obrera contra la precarietat o els sectors del moviment català que estan fent una experiència amb la direcció procesista, sigui capaç d’aixecar una alternativa anticapitalista i de classe, una veritable esquerra "sense complexos".

Una esquerra que es disposi a lluitar no per la reforma o restauració del Règim del 78, sinó per acabar amb ell i imposar veritables processos constituents. I que al costat de les grans demandes democràtiques pendents, com la lluita contra la monarquia o pel dret a decidir, proposi un programa per posar fi a l’atur, la precarietat i els grans problemes socials sobre els interessos i beneficis dels grans capitalistes. I que entengui que la prioritat del moment implica desenvolupar l’autoorganització i la mobilització social, i de manera central aconseguir la de la classe treballadora acabant amb la burocràcia sindical que la manté dividida i paralitzada.

L’emergència de Vox es produeix al mateix temps que el cicle inaugurat amb l’ascens de Podemos a la europees de 2014 arriba a la seva fi. És hora que l’esquerra anticapitalista, al costat de l’activisme de l’esquerra sindical, moviments socials, democràtics, el feminisme i la joventut, reobri el debat sobre quina esquerra, quin programa i quina estratègia per donar una sortida obrera i progressiva a l’actual crisi.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic