Segons la Ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, l’augment del preu de l’electricitat es deu centralment a l’augment dels costos de dret d’emissió de CO2 i dels combustibles fòssils. Les empreses energètiques paguen drets d’emissió en el cas en què contaminin per sobre del permès. Que és el que passa amb les que generen electricitat a Espanya. Solament en l’últim any han pujat el 247%.

La qüestió és que aquests drets d’emissió s’estan reduint en el marc dels acords de la Unió Europea per disminuir l’emissió de carboni a l’atmosfera i anar reduint l’efecte hivernacle al planeta i anar invertint en energies renovables. Aquesta reducció s’accelerarà a partir de l’any que ve, la qual cosa farà més car encara aquests costos. Un pla perfecte perquè paguin els usuaris (els que puguin) i que les empreses guanyin, clar. Així planifiquen el PSOE i el PP la “Transició ecològica”.

Milions de consumidors ostatges d’elèctriques

La situació és més o menys així. Endesa, Gas Natural i Iberdrola “competeixen” entre si pel preu de la llum cada dia, però amb l’avantatge de “posseir” un mercat de milions de petits usuaris a la seva mercè. Aquestes grans empreses són un component clau en el “joc” de l’oferta i la demanda per posar el preu final que tots els treballadors els paguem perquè es portin els seus sucosos guanys.

La factura de la llum té una part variable (essencialment consum) i una part fixa (inclou impostos, peatges i primes) que suposa prop del 65 per cent del rebut. Segons un estudi de Facua, el preu d’aquesta part fixa, la que més es nota en la factura, ha pujat un 155,8 per cent des de 2003. Amb la part fixa es paga la distribució i el transport de l’energia fins a casa i els impostos que hagin posat els governs de torn.

De conjunt, la pujada de la factura de la llum ha estat al voltant del 50% en el que seria un usuari mitja. De 48,95€ en 2007 a 75,52€ en 2017. Pujada que de fet encara no conté l’alça imparable d’aquests nou mesos de 2018. I com si això fos poc, també s’anuncia que el preu del gas pujarà un 8%, igual que la bombona de butà. Ningú se salva.

Els partits només es plantegen baixar imposats

L’Executiu de Sánchez preveu anul·lar un impost creat pel govern de Rajoy per reduir les factures entre un 2,5 i un quatre per cent per als consumidors domèstics i fins a un 5,5 per cent per als consumidors industrials. Com sempre el gran usuari té més beneficis que els milions de petits. Capitalisme pur i dur.

Per la seva banda, el Partit Popular també va anunciar que demanarà al Congrés que s’elimini l’impost de generació elèctrica amb la finalitat de frenar "la pujada constant de la llum" i rebaixar, segons els seus càlculs, un 3% la tarifa d’electricitat. Curiós donat que l’impost a la generació elèctrica va ser creat al 2012 pel primer govern de Mariano Rajoy dins de la seva reforma del mercat elèctric.

Ciutadans es proposa reduir aquells costos que són d’“origen polític”. Per exemple, la llum està gravada amb un IVA del 21 % en la península, l’impost sobre l’electricitat, creat inicialment per subvencionar el carbó nacional i que ara s’usa en el finançament autonòmic, així com una taxa municipal de l’1,5 %.

La proposta d’Units Podemos va una mica més enllà. Han presentat una Proposició no de llei en la qual proposen rebaixar l’IVA, els costos del peatge (per al període que s’inicia en 2020), la part fixa (emulant la de la resta dels països europeus), eliminar les traves a l’autoconsum, promoure la instal·lació de sostres solars, incloure un bo social per a les llars amb problemes de pagament o iniciar una auditoria de tot el sistema elèctric nacional.

La formació morada també proposa iniciar la transició cap a les energies renovables que faria baixar els costos de generació d’energia. Promoure la gestió pública de les centrals hidroelèctriques que ja estan amortitzades, és a dir les que més costos tinguin per al seu manteniment. I, altres mesures més.

Ibedrola, Endesa i Gas Natural

Les tres majors companyies elèctriques amb operacions a Espanya, que són Iberdrola, Endesa i Gas Natural Fenosa, van guanyar 5.627 milions d’euros en 2017, un 3% més que en l’exercici anterior. Iberdrola va registrar el major benefici, amb un total de 2.804 milions d’euros, un 3,7% més que l’exercici anterior. Per la seva banda, Endesa va obtenir un increment del 4%. I, Gas Natural Fenosa “tan sol” un 1% més.

Durant els anys de crisis, els seus beneficis no han baixat de 5.000 milions de €. Entre 2008 i 2015 el benefici net de les “tres grans” va ser d’un total escandalós de 37.260 milions d’euros. No obstant això, el cost del bo social per al mateix període va ser d’1.300 milions €. Amb prou feines el 3% del benefici net! Encara que gràcies al Tribunal Suprem el cost d’aquest bo social va a càrrec de les arques públiques.

A més, el preu de l’electricitat va pujar a Espanya el doble que en la Unió Europea durant la crisi, i és el quart país europeu amb la llum més cara. Fins i tot l’informe de pobresa europeu de 2015 (Arope) explica que el 11% de la població espanyola (5,1 milions) no té diners per poder escalfar el seu habitatge. Units-Podemos exposa que el cost energètic per a la indústria espanyola ha tingut el major creixement acumulat en l’última dècada respecte d’Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia.

Aquesta situació en la qual les grans empreses se’n porten els beneficis, mentre tots els treballadors i el poble pobre som els qui ho paguem. Això és així gràcies a la “cooperació” entre els polítics del règim i les grans empreses. La Marea havia identificat més de 175 dirigents polítics que formen part de la direcció d’aquestes empreses. Els dos casos més famosos són José María Aznar en Endesa o Felipe González en Gas Natural.

Totes aquestes empreses van ser privatitzades en els anys 90 gràcies a les iniciatives del Govern de Felipe González i després pel seu successor, José María Aznar. Però, quina casualitat! Són les mateixes persones que anys més tard han ocupat una poltrona en els màxims organismes d’aquestes empreses. Al costat d’ells també va haver-hi un altre expresident com Leopoldo Calvo Sotelo o alguns exministres d’economia com Pedro Solbes o Rodrigo Rato. Sense paraules.

Pensar que aquestes empreses que abans eren públiques, van ser privatitzades en els 90 amb l’excusa que eren ineficients i per tant donaven un servei extremadament car. Amb prou feines 20 anys després resulta que donen un dels serveis més cars d’Europa i guanyen una milionada. El “secret” està en la factura i les regles que el poder polític crea perquè les companyies energètiques gaudeixin d’un gran negoci.

Cal donar-li la volta a la truita

Aquesta situació no es pot resoldre amb mesures tèbies com és la reducció d’impostos. Ni tampoc és possible un control púbic per part d’aquestes institucions cap a les grans empreses. Totes les institucions són garants amb les seves lleis, amb els seus jutges i els seus governs, dels guanys mil milionaris. Les portes giratòries, el Tribunal Suprem, els partits polítics, etc.

És necessari que el control es faci directament des de les organitzacions dels treballadors i des d’aquelles de les quals es dotin els petits usuaris. Al cap i a la fi són els treballadors i el poble els que tenen més interès en què aquestes empreses funcionin donat que les usen i són els qui viuen del treball realitzat. Ells no tenen interès a portar-se milers de milions d’euros a costa del sofriment d’ells mateixos.

Aquest control serà un primer pas per corroborar que els empresaris no juguen cap rol necessari en la generació d’energia. Per contra, són paràsits que es beneficien de les necessitats alienes. Cal nacionalitzar aquestes empreses, sense indemnització perquè siguin posades a produir en benefici dels milions de treballadors i els sectors socials empobrits.

Però nacionalitzar l’empresa no significarà posar-la sota la tutela del PSOE o del Règim del 78, ja que ells voldran pagar una indemnització als empresaris i tornar a privatitzar-la regalant-la-hi als seus amiguets com ja van fer en els 90. Són els treballadors i els petits usuaris els qui han de posar-se al capdavant d’una única empresa d’energia que resolgui tots els problemes de subministraments i infraestructures perquè no hi hagi més llars sense cobertura i perquè el teixit empresarial pugui gaudir d’un servei assequible i correcte.

Una política així per a les empreses energètiques i totes les privatitzades serà la gran punta de llança per a una forta aliança entre els treballadors i el poble pobre. L’aliança que podrà donar la volta a aquesta horrible truita del Règim del 78.