http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
EXPOSICIÓ BARCELONA
Exposició "Les Kellys i les lluites de les dones a la Barcelona precària"
Cynthia Lub
Barcelona | @LubCynthia

Continua amb èxit la preciosa exposició en la Virreina Centre de la Imatge, comissionada per les Kellys i l’agrupació de dones Pan y Rosas, sobre les lluites de les dones contra la precarietat femenina.

Ver online

Foto: @marciansTV3

Reproduïm la presentació de l’exposició que és molt visitada i difosa pels principals mitjans de difusió, com aquest programa especial al canal català TV3:

L’exposició és online i es pot veure aquí. Va ser organitzada per Pa i Roses i Les Kellys:

Presentació: LES KELLYS. Lluites de les dones en la Barcelona precària

No són invisibles, es veuen molt bé. Darrere de l’esplèndida ciutat de Barcelona, elles estan als hotels, en els bars i restaurants, netejant, cuinant i atenent. Als parcs cuidant nens i passejant ancians, en oficines, hospitals, escoles i instituts, escombrant carrers, repartint correus, conduint transports públics, en entitats bancàries, tendes, caixes de supermercats, en les cuines dels centres de treball, fàbriques industrials amagades entre muntanyes. No són invisibles, es veuen molt bé també quan lluiten.

Després de la visualització de l’esplèndid arxiu d’HAMACA, hem seleccionat algunes de les obres més significatives que convidin a comprendre la relació entre l’increment de la feminització del treball i la precarietat laboral.

Actualment, més del 40% de l’ocupació global està compost per dones i en l’Estat espanyol la feminització és molt elevada en activitats sanitàries i serveis socials (77,5% dones); a l’educació (67,4%); en el sector serveis (66,6%) i en totes aquelles tasques vinculades amb la cura de les empleades de la llar (88,6). Al seu torn, la “bretxa” salarial és del 23% i les persones ocupades a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions.

Aquestes xifres actualitzades al 2017 no cauen del cel. Tenen el seu origen en el model laboral del capitalisme espanyol configurat en les dècades dels ’80 i ’90 després de diferents polítiques aplicades pels governs, des de l’anomenada “reconversió industrial”, fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, ERO’s, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis.

Una de les obres seleccionades que explica molt bé aquest procés en ciutats industrials com Mataró i Terrassa és Ficciones Anfíbias (María Ruido, 2005). La imatge dels amfibis s’utilitza com a recurs per mostrar l’adaptació dels treballadors als canvis en el sistema productiu durant el pas d’un sistema de producció fabril centralitzat a un altra extremadament flexible, l’externalizació de la producció per part de les grans corporacions i a la transformació d’una nova mà d’obra que es nodreix amb l’increment considerable d’immigració de països del nord d’Àfrica, Llatinoamèrica, Est europeu i de Xina.

Flexibilitat, domesticació i precarietat en les noves condicions de treball, processos que per implantar-se han hagut de passar per sobre de tota una “tradició obrera” molt tenyida de la lluita feminista, a causa del pes d’un sector industrial molt feminitzat com és el tèxtil. De tot això parla el film i de com afecta a les dones la doble càrrega laboral a la fàbrica i les tasques de la llar i cures. Els empresaris no van gestionar aquests canvis de forma pacífica, van haver de derrotar importants vagues protagonitzades des de mitjan dècada del ’70 amb la finalitat de “domesticar les fàbriques”. I així avançar amb les deslocalitzacions, tancaments i acomiadaments avançada ja la crisi dels anys 78 i 79 fins al 84 amb grans pèrdues de conquestes i crisi de l’Estat de Benestar.

La transformació profunda del treball després de noves formes d’explotació capitalista han impactat, no només en la vida quotidiana i la composició social de la classe treballadora i en particular de les dones, sinó també en tot un entramat de relacions socials, polítiques, culturals generant contrastos propers i permanents a les grans ciutats d’Europa.

Un model és Barcelona, que com Madrid, Murcia o qualsevol altra ciutat turística de l’Estat espanyol, sembla estar dividida en dos. Una, la cosmopolita, brillant, la que ofereix cultura, oci, barris pintorescs per visitar, museus, teatres, música, mar i muntanya. Una altra, la de les dones de la classe treballadora que fan que tot aquest armament turístic funcioni, elles són les que reben les remuneracions més baixes pels seus treballs considerats ocupacions de “categories elementals”. Barcelona no està dividida en dos. És una ciutat europea més, regida per les lleis del capitalisme, de les grans empreses turístiques, constructores, hoteleres, que necessita d’aquest exèrcit de dones invisibles a ulls del turista ocupat en treure fotos a Gaudí o a la Boquería.

Ni igualtat davant la llei, ni igualtat davant la vida per a les dones precàries

Segons el Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats (PEIO) existeix un “compromís del Govern del Regne d’Espanya amb la igualtat efectiva de dones i homes” pel qual “el dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació i el principi d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes es consagren en la Constitució de 1978 en els articles 14 i 9.2, la consideració de la igualtat com a valor superior del nostre ordenament jurídic”. No obstant això, com veiem les estadístiques mostren que aquesta “igualtat” davant la llei, no significa igualtat davant la vida per a la majoria de les dones, les treballadores, pobres, joves, siguin natives o immigrants.

Precarietat en femení. Es fa difícil sortir als carrers o fer vaga, colectivitzar el sentiment d’explotació i opressió davant tanta fragmentació i divisió de la classe treballadora. I sentir-se part d’un tot, quan no es pot si més no conèixer a la cambrera d’hotel que neteja l’habitació del costat, perquè té només 15 minuts per deixar-la impoluta i ja no hi ha temps per menjar si el que es pretén és el que hauria de ser normal o un “dret”: sortir a l’horari establert, perquè les “extres” no les paguen.

Dol el cos de tant netejar com en una cadena de muntatge on les màquines són les mans i les esquenes. Però no hi ha “dret” al fet que es reconeguin aquests mals del cos com a malalties laborals, perquè vénen tal vegada d’“algun mal estrany”. No queda altra llavors que viure dopada amb vint pastilles al dia. I així no hi ha ni drets bàsics, ni article de la Constitució d’igualtat davant la llei, que expliqui per què no hi ha igualtat davant la vida.

De la llar al treball. La lluita contra la precarietat per no “tornar a la llar”

La feminització del treball és, entre altres qüestions, el resultat de dècades de lluita de les dones per pertànyer al mercat laboral. Sortir de la llar al treball implicava qüestionar el model de dona dominant de finals del segle XIX i començaments del XX, tan conegut com a “àngel de la llar” o “perfecta casada”. Era posar en escac tot el discurs de la domesticitat tan difós en el famós fullet de 1886 de la col·lecció “Biblioteca per a Senyoretes” que descrivia les obligacions de les dones en la llar, tant al govern de l’economia com en el rol moral de les dones.

Una ideologia que s’anava perfeccionant amb nous arguments, com els del famós doctor endocrinòleg, Gregorio Marañón, qui en 1920 va aconseguir un consens notable en la societat espanyola després de la seva teoria de la diferenciació i el caràcter complementari dels sexes. Sostenia que les dones no eren inferiors, encara que sí eren diferents en els seus trets psicològics i biològics: la raó, la lògica, la reflexió, la capacitat analítica i intel·lectual i la creativitat eren característiques biològiques de l’home. La sensibilitat, sentimentalitat, afectivitat, intuïció, passivitat i abnegació eren de la dona. Una distinció utilitzada per reforçar el rol de domesticitat, com a dones i mares (Mary Nash, Rojas).

Actualment el rol de domesticitat continua impregnat en els porus de la feminització del treball precari. La cura de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat és assenyalat com a causa dels contractes parcials per un 12,98% de dones (268,2 mil) i un 1,78% d’homes (13,6 mil). Elles, 7 vegades més. I altres obligacions familiars és la raó principal per un 6,31% de dones (130,9 mil) i un 1,55% d’homes (11,4 mil). Elles, 4 vegades més.

Però hi ha altres dades que mostren que les dones tornen obligadament a la llar. En la taxa d’atur les dones també estan sobrerrepresentades: existeixen prop de 2 milions d’aturades. Les taxes d’atur són: 16,65% homes i 18,35% dones. Altres “bretxes” són la de l’activitat laboral, on s’identifica que existeixen més d’un milió i mig de dones menys incorporades a l’activitat (aquesta barrera es reflecteix en la bretxa percentual de gènere, d’11,24 punts); i com a aturades, 1 de cada 2 dones porten més d’1 any buscant ocupació (el 51,27% del total de parades) i respecte a 2007 aquest percentatge s’ha multiplicat per 5 el nombre de dones que porten més de 2 anys buscant ocupació (143,5 mil en 2007 i 707 mil en 2017)”.

La lluita contra totes aquestes bretxes i contra la precarietat laboral, és una lluita contra la tornada de les dones a la llar, en condicions de vida igualment precàries. És a dir, no existeix el temps lliure per a l’oci o les necessitats de les dones, sinó per exercir les tasques de reproducció: cuidar d’ancians, de nens o persones depenents, en un àmbit privat.

Les Enquestes d’Ocupació del Temps dedueixen que les dones dediquen menys temps que els homes a totes les categories d’activitats, amb l’única excepció d’aquelles que tenen a veure amb la cura de la llar i de la família. Les dones, en el seu conjunt, realitzin o no una altra activitat, dediquen diàriament a tasques vinculades amb la llar i la família una mitjana de 4 hores i 7 minuts, mentre que els homes destinen 1 hora i 54 minuts. Les dones disposen, per contra, de gairebé una hora menys de temps lliure al dia que els homes.

Un altre dels films seleccionats és El Concurso de la Gran Felicidad (esto pasa mucho) (Estíbaliz Sadaba, 1999) de gairebé dos minuts però que ens trasllada a aquesta eterna i tan elemental lluita de les dones “per treballar”. L’escena es dóna entre veus d’una conversa quotidiana d’una parella, en la qual la dona ha d’explicar per què desitja treballar i no quedar atrapada en les tasques de reproducció. Precarietat, salari i treball domèstic (gratuït), són les paraules que creuen el rerefons d’una obra curta però profunda i contundent sobre el discurs de la domesticitat.

Batalles de gènere, batalles de classe

No són invisibles, també les veiem protagonitzant veritables rebel·lions a l’“altra” Barcelona: la de la precarietat femenina amb la qual se sosté el model turístic d’una esplèndida ciutat que les treballadores no poden gaudir.

Explícitament o no, les dones treballadores precàries, immigrants, joves, vénen desafiant el model laboral del capitalisme espanyol configurat en els ’90. Allò que Les Kellys, les cambreres d’hotels autoorganitzades, anomenen o sofreixen com “externalitzacions”, que venen rebaixant les condicions laborals, precaritzant els treballs i les vides de milions.

Precarietat en femení. No és individual, és col·lectiva. Amb nova estructuració del mercat laboral capitalista, van aparèixer les teories “pos” que les velles i tradicionals formes de lluita van morir, igual que les ideologies (menys les del capitalisme). Queda només la lluita individual i cultural com a opció, deien.

Però el capitalisme torna a allò “vell i tradicional” sota altres formes d’explotació i més explotació, substracció de plusvàlua, opressió patriarcal. I les dones de la classe treballadora vénen demostrant que es pot trencar amb la fragmentació i l’individualisme, que es poden organitzar per emprendre lluites col·lectives, al costat de tota la classe treballadora. Al costat d’altres col·lectius socials. Fer vagues, caixes de resistència, comissions de suport, tornar a allò “vell i tradicional” perquè han de lluitar com ho van fer les seves besàvies, per “igual treball, igual salari”, i fins i tot perquè les deixin treballar.

En aquesta exposició es vol reflectir aquestes experiències. Perquè el terreny de batalla de la lluita de gènere, és un terreny a la lluita de classes, per a des d’aquí recuperar i conquistar els drets perduts i per guanyar de totes les dones.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic