Fotomuntatge: Juan Atacho

El relat de la "fi del treball"

D’acord amb una convicció molt estesa, l’anomenada "quarta revolució industrial", que promet estendre la robòtica a tota la producció, es planteja de manera imminent una amenaça per a gran part de les feines que avui es realitzen. I, a diferència d’altres onades d’introducció d’innovacions, sempre segons aquesta línia de raonament, hi hauria menys treballs de substitució. La "fi del treball", de la qual fa dècades que se’n parla tot i que mentrestant ha crescut com mai la quantitat d’assalariats explotats pel capital a tot el món, seria ara sí a punt de consumar-se.

És com a mínim debatible la imminència d’aquest reemplaçament. Com afirma Paula Bach, el discurs sobre la "fi del treball" està impregnat per un fetitxisme de la robòtica que, en les condicions d’allò que alguns economistes del mainstream vénen diagnosticant com un estancament secular del capitalisme, no es tradueix en ritmes d’acumulació de capital suficients com perquè estiguem a prop de la materialització d’aquesta amenaça del treball de dones i homes pel de les màquines. Més en general, la perspectiva que el capitalisme pugui imposar una robotització generalitzada xoca amb la necessitat d’explotar, sempre de forma creixent, l’única font que sosté els guanys del capital, que és la força de treball.

Prenent aquesta perspectiva de la "fi del treball" sense benefici d’inventari, cobra força la necessitat d’implementar una renda bàsica universal per assegurar els ingressos als que ja no podran esperar comptar amb una feina remunerada. No és un plantejament nou, però allò que li confereix un nou sentit d’urgència, i li atorga cada cop més adhesions, és que podria ser, segons afirma Paul Mason, una solució al problema de "la desaparició del treball mateix".

Un altre dels fonaments que adopten els proponents de la renda bàsica, com si fos també una dada d’època irreversible, és la precarietat en què es troba una proporció gran (i creixent) de la força de treball a tot el món. Efectivament, la possibilitat d’accedir a una feina formal, participar del sistema de seguretat social, etc., és una cosa que resulta inassolible per a una proporció creixent de la classe treballadora. A l’Argentina, més de la meitat dels que tenen una ocupació pateixen alguna condició de precarietat (treball sota relació de dependència no registrada, "cuentapropismo de changas", etc.), proporció que augmenta entre el jovent i sobretot entre les dones . La subocupació i l’autoocupació en la forma de changas (que es podria traduïr com a treballs de temporada) d’algunes franges, conviu per altra banda amb el treball excedentari dels que estan ocupats (de manera formal o informal). A l’Argentina actual un terç de la població econòmicament activa treballa més de 45 hores setmanals. Es treballa més i es guanya menys que fa dècades. Les jornades laborals avui són tan extenses, o més, que fa 80 anys, i la tendència actual és a l’allargament de la mateixa en països com EE. UU., Alemanya o França. Al contrari del que imaginava Lord Keynes quan pensava, als anys trenta del segle passat, en les possibilitats econòmiques de la generació dels seus néts, no som ni una mica més a prop de treballar només 15 hores setmanals del que ho estàvem a la dècada de 1930, tot i que la productivitat del treball s’ha multiplicat per tres des de llavors. Però com afirma Leo Panitch, aquesta precarització generalitzada, que presa com una dada ineludible es proposa pal·liar-la amb una renda bàsica, és més una dada de l’avanç del capital contra les conquestes de la classe treballadora que el resultat de canvis irreversibles en els processos materials del capitalisme.

Entre la fi del treball i l’exclusió com a horitzó irremuntable per a bona part de la força de treball, guanya força la idea que una renda bàsica universal pot actuar de pal·liatiu. Però, al contrari del que consideren els seus proponents més d’esquerra, com Robert J. van der Veen i Philippe Van Parijs que fa 30 anys van arribar a imaginar-la com "una via capitalista al comunisme" [1], acceptar-la pel costat "progressista" és cometre un error fatal: donar per bona la premissa de la fi del treball i proposar lliurar en un altre terreny la batalla per l’ingrés. D’acceptar aquestes propostes, la classe treballadora té ja la meitat de la batalla perduda.

Money for nothing

Diners aquí i ara, perquè no hi ha temps d’esperar grans transformacions, és la divisa dels proponents de la renda bàsica. Donem-li a tots i totes un ingrés suficient per adquirir els béns essencials, tinguin feina o no, vulguin treballar o no, sense condicions. Desvincular els ingressos de la ciutadania de l’obligació de treballar sembla ser l’única alternativa viable en un món on el sistema de producció deixa a la cuneta percentatges creixents de la classe obrera. D’aquesta manera, un sòl bàsic de drets economicosocials estaria garantit universalment. Sense necessitat d’expropiar els mitjans de producció ni prendre el Palau d’Hivern. Si ja avui l’Estat soluciona considerables subvencions, en alguns casos de llarg abast i sense condicions com és l’Assignació per Fill a l’Argentina (que cobren ocupats i desocupats), quins grans impediments podrien interposar-se en el camí de fer un pas més, per gran que sigui, en aquest mateix camí?

La certesa que seria una proposta que és a l’abast de la mà es reforça pel fet que en els últims anys es registra un nombre creixent d’experiments i proves pilot realitzades per agències públiques i organitzacions no governamentals per testar els efectes de la seva implementació. Tot i que entre les propostes "progressistes" que imaginen que aquesta pot ser la via per a assegurar un ingrés "digne" i una pràctica estatal orientada a administrar la pobresa sense eliminar-la, hi ha un abisme de distància.

Aleshores no sorprèn que Rutger Bregman hagi titulat el seu llibre dedicat a fonamentar la proposta de la renda bàsica universal Utopia per a realistes [2]. Aquest llibre sistematitza les experiències realitzades en diferents llocs i èpoques, aporta conclusions sobre les mateixes, i repassa els arguments a favor (i també en contra) de la iniciativa.

Un dels principals objectius de l’evidència recopilada en el llibre de Bregman és desmitificar la crítica que lliurar diners a canvi de res és estimular la vagància. L’autor exposa les conclusions d’un projecte pilot implementat per l’organització Broadway Cares a Londres durant 2009, que va consistir en lliurar 3 mil lliures a 13 indigents. En tots els casos, d’acord amb l’estudi, l’ajuda va "empoderar" als beneficiaris. Utopia també recull els resultats d’un estudi del Massachusetts Institute of Technology (MIT) sobre el funcionament de l’ONG Give Directly, que recull diners de donacions que són lliurats sense condicionants a beneficiaris a països pobres. D’acord amb l’estudi, aquests produeixen un increment durador dels ingressos (de mitjana un 38% superiors als que tenien abans de la transferència) i també de les propietats i actius, entre ells la casa (58%), alhora que redueixen un 42% el nombre de dies que els nens passen gana.

I segueixen els casos. Segons ens informa Bregman, diferents programes basats en transferències d’efectiu arriben a 110 milions de famílies de 45 països ( "des de Brasil a l’Índia, des de Mèxic a Sud-àfrica"), una aclaparadora majoria dels quals implementats en els darrers 20 anys. Entre aquestes transferències podem incloure a l’Argentina l’extensió de l’assignació per fill als que no compten amb una ocupació formal.

Però, és clar, no és el mateix parlar de polítiques focalitzades en els segments de la societat de major pobresa, encara que es tracti d’un lliurament de diners sense condicionants, que de la implementació generalitzada d’una renda bàsica suficient per superar el llindar de pobresa que abasti a tota la població, independentment de la seva condició laboral, els seus ingressos i la seva riquesa. Bregman recull una experiència d’aquest tipus, implementada al Canadà en el poblat de Dauphin, de 13 mil habitants, entre 1974 i 1978. Segons ens explica, aquest programa va assegurar a tota la població un ingrés bàsic certificant que ningú quedés per sota del llindar de la pobresa. A la pràctica, el 30% de la població (una família de cada quatre) va rebre xecs mensuals per l’equivalent a 19 mil dòlars a l’any, en valors actuals. El programa es va donar de baixa amb l’arribada d’un govern gelós de l’austeritat fiscal, que el va tancar sense indagar els seus resultats. L’anàlisi d’una investigadora realitzat 30 anys després, sobre la base dels impactes del programa a les estadístiques de salut comparades amb les d’altres poblacions que no van rebre aquest benefici, mostraria que va tenir un impacte reeixit.

Encara que actualment existeixen assajos que s’anuncien com a primers passos en el sentit d’un ingrés universal (a països com Canadà, Holanda, Escòcia, Kenya i l’Índia), i fins i tot la va incloure en el seu programa a Itàlia l’aliança entre el Moviment 5 estrelles i la xenòfoba Lliga Nord (que també planteja una forta reducció d’impostos a les empreses), en la seva etapa present es focalitzen en els sectors pobres i aturats. Igual que gran part de les experiències que revela Bregman, segueixen enfrontant similars dificultats per sostenir-se en el temps. Finlàndia va anunciar fa uns mesos que el 31 de desembre d’aquest any posarà fi al programa que, amb una vigència de dos anys, inclou a 2.000 desocupats d’entre 25 i 28 anys que rebran 560 euros al mes lliures d’impostos. El motiu es troba simplement en l’austeritat fiscal en els marcs d’una economia que va en devallada, i no en una avaluació negativa dels resultats aconseguits, que segons els responsables no es podrien avaluar fins tot just després de 6 anys. La suma del subsidi era menys de la meitat dels 1.200 euros necessaris per no ser pobre a Finlàndia, mostrant que les propostes que discuteixen els Estats són lluny del paradís d’oci sense pobresa de la mà de la seguretat social que imaginen alguns esquerranosos.

La renda bàsica apunta així a ser tot just un pal·liatiu. Com hem vist a l’Argentina amb l’assignació universal per fill, que va alleujar la situació dels sectors més pobres alhora que ha fet possible que als llocs de treball el repartiment desigual de l’ingrés entre capitalistes i treballadors (que a l’Argentina va in crescendo des de mitjans de la dècada de 1970) continués amb menys tensions [3], una renda bàsica que vingui "des de dalt", com una política pública de seguretat social, difícilment serà universal, sinó focalitzada en els segments de baixos ingressos, i probablement tampoc sigui bàsica, sinó per sota del llindar de la pobresa. Només d’aquesta manera podria compatibilitzar-se amb la continuada explotació de la força de treball en condicions laborals cada vegada més degradades que necessita el capitalisme contemporani, més encara a països endarrerits i dependents com l’Argentina, però fins i tot a les economies més riques dels països imperialistes.

Lluny de l’imaginari de la renda bàsica com a reforma progressista per assegurar un ingrés a tota la ciutadania, les polítiques públiques, tensionades entre l’exigència d’austeritat fiscal i la necessitat de contenir el descontentament i fer suportable la degradació social que imposa el panorama de decadència capitalista, apunten cap a una pobresa administrada, mantinguda a ratlla mitjançant rendes focalitzades en assegurar la supervivència en condicions de misèria.

Com afirma Michel Husson, "Els partidaris progressistes d’un ingrés de 1.000 euros per mes bé poden servir com a ’idiotes útils’ per a l’establiment d’un ingrés universal de 400 euros, per a l’equilibri de qualsevol compte que també redueixi avantatjosament els costos de funcionament de l’Estat de benestar "[4].

¿Renda bàsica universal o repartiment de les hores de treball?

A deu anys de la Gran Recessió, hem visten l’últim any els més entusiastes intents per proclamar que el món era davant d’un canvi de full, cosa que ha tornat a ser desmentida per la sèrie de turbulències que hem vist en els darrers temps. Juntament amb un salt en la destrucció de valor del capital, i una resolució (per la via d’un major enfrontament) entre les tensions emergents entre les grans potències, un nou avanç contra les condicions de la classe treballadora és part dels components necessaris per a un rellançament de l’acumulació capitalista que avui no es visibilitza. Les (contra) reformes laborals i previsionals que s’apliquen o intenten aplicar a tot el món (des de França fins a Brasil i l’Argentina), són part d’això. Però també la renda bàsica universal està cridada a jugar un paper.

Al proposar un desplaçament del terreny del conflicte de classes al debat "públic" ciutadà, podria fer-li un gran favor a l’atac que necessita imposar la classe capitalista. D’una qüestió de disputa per la distribució primària de l’ingrés, que sempre comporta el perill que els explotats s’organitzin i posin en qüestió qui dirigeix ​​la producció social, a un tema de distribució secundària, és a dir, una matèria de gestió dels ingressos i despeses de la seguretat social i de com els ciutadans i els seus drets hi participen.

Des d’alguns sectors de l’esquerra, la renda bàsica universal és defensada per la seva presumpta capacitat d’"empoderar" a la classe treballadora davant del capital. La lògica és que una renda prou elevada com per assegurar un ingrés d’acord amb la cistella bàsica atorgaria a la força de treball un major poder de negociació davant el capital, en donar una opció de "sortida" creïble. Aquesta postura és defensada, per exemple, per David Calnitsky a la revista nord-americana Catalyst ( "Debating Basic Income", N.º 3).

Es tracta d’un plantejament ple d’inconsistències. Si tota l’obstinació del capital en les últimes dècades ha apuntat a produir la situació de precarietat, fragmentació i flexibilització que les més grans empreses del món celebren com a condicions "modernes" de treball, caldrà esperar ara que d’aquests mateixos actes, del parlament i la seguretat social, sorgeixi una proposta de renda universal que sigui altra cosa que una misèria? Esperar-ho no resultaria utòpic, sinó desgavellat. No es pot oblidar que aquest sistema té entre les seves condicions fonamentals de funcionament l’existència permanent d’un exèrcit de reserva, és a dir, d’una proporció de la força de treball en condicions d’atur, no només disponible per a ser emprada en cas d’expansió, sinó com a ariet per posar límit a les aspiracions de la resta de la classe treballadora.

Per descomptat, l’argument dels que proposen una renda bàsica d’una suma "digne" no és que aquesta vindrà de la generositat de l’Estat, sinó que s’ha d’aconseguir mitjançant la lluita. Però com argumenten de manera raonable Alex Gourevitch i Lucas Stanczyk a "La il·lusió de la renda bàsica" (Catalyst 4) debatent per als EE. UU., "No hi ha perspectiva que la política esperada pugui imposar-se fins que hi hagi una força política de la classe treballadora organitzada i amb prou força com per poder imposar-la malgrat la predictible resistència del capital organitzat". Acceptar la "fi del treball" i lluitar per una remuneració per fora de l’ocupació és un mal presagi per aspirar a que la classe obrera pugui aconseguir aquesta força social. Més aviat, contribueix a facilitar la feina als nous atacs de la classe dominant. Els proponents "progressistes" de la renda bàsica universal es troben així en un cercle viciós.

Així, la renda universal no és la drecera a la política d’organització independent de la classe obrera que imaginen els seus proponents progressistes. Contra aquestes il·lusions, la resposta davant les alternatives d’ajustament neoliberal sobre les esquenes del poble pobre i sous miserables per fer suportable la misèria, només pot passar per batallar per la reducció de la jornada a 6 hores, 5 dies a la setmana, i pel repartiment de les hores de treball entre totes les mans disponibles.

La càrrega de treball per als que tenen una ocupació va en augment arreu del món, mentre creix al seu costat la desocupació i subocupació. Prenent dades d’EE. UU., tot i que des de 1957 fins avui la productivitat del treball s’ha triplicat, la jornada de 8 hores es manté inalterada i fins i tot l’empresariat ha trobat múltiples vies per imposar més hores mitjançant convenis, extres, etc .. I en les últimes dècades va creixent el temps dedicat a la feina. El mateix val per a Europa, i més encara per a molts països dependents que es van incorporar a les xarxes de la producció transnacional. Lluny de ser una qüestió "natural", això està determinat per la necessitat del capital de millorar la seva apropiació de plusvàlua a costa de la força de treball. Plantejar la reducció de la jornada de treball mitjançant el repartiment de les hores de treball entre totes les mans disponibles, sense afectar el salari (garantint per a tots els ocupats un ingrés d’acord amb la cistella familiar) apunta a posar en qüestió la naturalitat de l’"exèrcit industrial de reserva ", terme amb el qual Marx caracteritza el paper que juga la força de treball desocupada o semi-ocupada; la seva existència és la que permet que els mecanismes de mercat operin pel que fa als salaris de manera favorable al capital, limitant el seu creixement en els moments d’auge i facilitant el descens dels mateixos en temps de crisi. Si hi són les condicions per a que tots treballem menys hores, però en mans del capital i per assegurar un guany això significa que alguns han de seguir treballant tantes hores com fa dècades -o fins i tot més- mentre una part creixent de la població és transformada en " població obrera sobrant ", llavors el que ha de ser qüestionat és aquest monopoli privat sobre els mitjans de producció.

La vaga de la IG Metall a Alemanya per la reducció de la jornada al començament d’aquest any, de la que van participar centenars de milers de treballadors per la reducció de la jornada laboral, va mostrar que aquest és un plantejament que pot calar profund en sectors importants de la classe treballadora, encara que la lluita es va tancar amb la burocràcia sindical imposant que s’acceptés, a canvi d’una menor jornada, la reducció del salari i més hores de treball d’altres sectors de treballadors.

Què impediria repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles, el que implicaria una disminució qualitativa de la jornada laboral? Per què d’una banda hi ha d’haver jornades extenuants i de l’altre costat atur i subocupació (amb o sense renda universal)? Per què no podem posar els avenços tecnològics al servei de reduïr la jornada laboral del conjunt de la classe obrera? Per què els treballadors que produïm tota la riquesa social ens hem de conformar amb lluitar pel canvi que ens doni l’Estat capitalista mentre 8 milionaris concentren la riquesa de 3.500 milions de persones?

Si el capitalisme ha creat possibilitats -de reduir el temps necessari per a assegurar la reproducció dels béns socialment necessaris- que només es poden dur a terme qüestionant els mecanismes d’explotació que sostenen aquesta mena de producció, això deixa clar que l’única cosa "realista" és lluitar per abolir aquest sistema, per obrir pas a una organització de la producció articulada no en funció del guany privat sinó de les necessitats del conjunt social.

[1] “A Capitalist Road to Communism”, Theory and Society 15 (5), 1986. Eren temps previs a la caiguda del mur de Berlín. Ara, la major part dels seus proponents no la imaginen com a via de sortida del capitalisme, sinó com a remei per fer suportable la seva perpetuació, que és vista com a inevitable. Els més “audaços” la suggereixen com a part d’una combinació en el full de ruta cap a un “postcapitalisme”, encara que no deixen clar de què es tracta aquest món “post”.

[2] Utopía para realistas. A favor de la renta básica universal, la semana laboral de 15 horas y un mundo sin fronteras, Barcelona, Salamandra, 2017.

[3] Ver al respecte el capitol 5 d’Esteban Mercatante, La economía argentina en su laberinto. Lo que dejan doce años de kirchnerismo, Buenos aires, Ediciones IPS, 2015.

[4] “El mundo maravilloso de la renta universal”, Révolution Permanente, 3/1/2017.