Foto: Antonio Litov/ED

Fa tres setmanes tornava de Madrid, la seva ciutat natal. Venia de participar en la trobada estatal de l’agrupació juvenil Contracorrent. És una jove historiadora de 25 anys, fundadora de l’agrupació de dones Pan y Rosas i militant del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT).

Quan va arribar a Barcelona, es va trobar amb una notificació judicial en la que només posava que es presentés a la Ciutat de la Justícia. L’endemà de recollir-la, segons ens explica, passada la sorpresa inicial, va pensar que els atacs repressius poden arribar a qualsevol. “Vaig pensar en tots els casos d’atacs a la llibertat d’expressió com el de Valtonyc, Hasel, Cassandra i la resta de represaliats i també en la campanya de ‘Demà pots ser tu’ de Òmnium i altres entitats de drets humans, perquè efectivament, demà, avui en el meu cas, pot passar-li a qualsevol”.

Verónica està denunciada per un suposat delicte de calúmnies. El denunciant és Sebastián Trapote, cap Superior de la Policia Nacional a Catalunya. El motiu? Escriure un article en el que parlava de diversos casos de tortures, maltractaments o morts sota custòdia policial i en els que els seus responsables no van ser jutjats, van ser absolts o indultats. Entre ells aquest alt comandament policial, responsable de la mort d’un detingut el 1974.

Parlem amb Verónica en una pausa de la intensa activitat d’aquests dies. Des de ID.es i la CRT estem impulsant una forta campanya per denunciar aquest nou cas de persecució política. Mitjans de comunicació d’esquerra s’han solidaritzat publicant ells mateixos l’article en qüestió i desenes d’intel·lectuals, periodistes, sindicalistes, professorat i altres personalitats han signat un pronunciament de solidaritat exigint l’arxiu de la causa.

Per què et denuncia Sebastián Trapote?

Em denuncia per un article que vaig escriure fa un any. Era un recopilatori de policies que havien estat implicats en casos de tortures, maltractaments o morts sota custòdia policial en els qur els seus responsables no van ser jutjats, van quedar absolts o indultats. L’article també parla de com aquests policies ocupen alts càrrecs en l’actualitat o segueixen de servei. Un dels casos era el de Sebastián Trapote que el 1974 va matar a un home que estava essent detingut. El1983 hi ha una sentència del Tribunal Supremo de Barcelona que diu que no se’l pot condemnar per acollir-se als indults generals de 1975 i 1977, uns indults generals.

Però en què es sustenta la seva denúncia?

Diuen que com no va haver-hi condemna tampoc indult. És clar que no va haver-hi condemna. La vídua d’aquest home va estar anys lluitant per un reconeixement, i finalment va aconseguir una indemnització del Ministeri d’interior nou anys després. Igual que molts altres casos de tortures o assassinats sobre els quals es va tirar terra per sobre. En aquest tampoc va arribar a haver-hi ni una condemna. Com hi havia d’haver-hi condemnes per part de tribunals franquistes? O dels tribunals nascuts de la Transició, que era la continuïtat del sistema judicial franquista amb els mateixos jutges?

Aquesta denúncia s’emmarca en el context d’una gran ofensiva contra la llibertat d’expressió…

Clar, és el que et deia quan hem començat: “demà pots ser tu”. El meu cas és part de la croada general contra la llibertat d’expressió, de premsa i manifestació que hi ha en tot l’Estat espanyol. Són centenars les causes obertes contra tuitaires, rapers, sindicalistes, activistes... per no parlar de tots els presos polítics.

I en aquest cas la denúncia ve directament d’una autoritat policial

Sí, aquesta denúncia en concret crec que va en la línia d’intentar blindar als aparells estatals, com en aquest cas és la Policia Nacional. No crec que sigui una denúncia aïllada. Cal emmarcar-la en les que estan arribant per concentracions contra el gran desplegament policial que es va engegar al setembre aquí a Catalunya, em refereixo a la presència de milers d’efectius de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional abans i després de l’1 d’octubre. Per exemple, està la denúncia per delicte d’odi contra Olga Ricomà per penjar una pancarta en la seva balconada que posava “Police Go Home”. Això va passar a Tarragona, un dels punts on més efectius de la Guàrdia Civil havien enviat per reprimir l’1-O i les mobilitzacions d’abans i després.

En el meu cas, a més, al que es vol blindar és al cap de la Policia Nacional a Catalunya, un dels responsables directes de tot aquell desplegament. Amb aquesta denúncia el que ens estan dient és que no parlem del passat de policies en actiu, que en aquest cas es relaciona amb el final de la dictadura franquista. No obstant, això és quelcom que no es pot ocultar més temps, cau pel seu propi pes.

Els casos als que em referia en el meu article eren casos que estan publicats en diversos mitjans, alguns fa anys i altres dies abans del meu o fins i tot després. Això està publicat a El Confidencial, a El País, al Periódico de Catalunya, en reportatges d’Interviú de l’època i en recerques recents d’historiadors.

Tu ets historiadora, i el teu article es referia a diversos casos ocorreguts en l’època de la transició. Cal parlar de la continuïtat del règim amb el franquisme, no?

No és cap secret que molts dels que estaven en el bàndol franquista durant la guerra civil van tenir tracte diferencial en les institucions franquistes. Ni que la tortura va ser un arma de la dictadura per aconseguir informació, per intentar doblegar als seus oponents polítics, a part d’una pràctica comuna i estesa en els seus cossos policials. Tampoc, que hi ha molts casos que encara no s’han esclarit d’assassinats relacionats amb la policia franquista, com el d’Enrique Ruano o els obrers de Vitòria per dir algun cas concret. Ni que hi ha una llei, la Llei d’Amnistia del ’77, que prohibeix jutjar qualsevol fet violent comes per un funcionari policial amb data anterior a aquest text legal.

És per això pel que durant anys s’ha obstaculitzat la recerca de crims de la guerra civil i el franquisme. Seguim tenint milers de morts a les cunetes mentre s’inverteix en repatriar els cossos de la División Azul. Les lleis d’indults i amnisties van acabar suposant un “punt final” al fet que es jutgessin aquests casos.

Però tampoc podem caure és en la idea errònia que la impunitat policial és cosa del passat, de l’època franquista. Ara se’ls segueixen amuntegant els casos de tortures i maltractaments impunes, denunciats per organismes com Amnistia Internacional.

Hem engegat una campanya de denúncia contra aquest nou atac a la llibertat de premsa. Podries explicar en què consisteix i com creus que s’hauria d’encarar la lluita contra aquesta escalada repressiva?

El primer que vam fer va ser fer pública la denúncia i va tenir molta repercussió a les xarxes. Ens van arribar molts missatges de solidaritat, d’altres mitjans d’esquerra, periodistes, intel·lectuals, professors, sindicalistes... tant de l’Estat espanyol com d’altres països d’Europa, Amèrica Llatina i fins i tot d’Estats Units. També moltes activistes del moviment de dones o entitats vinculades a la lluita per la memòria i els drets humans. Estem movent un pronunciament que porta ja centenars de signatures de personalitats i organitzacions polítiques, socials i sindicals.

A més, diversos mitjans alternatius van decidir penjar l’endemà la notícia per la qual em denuncien i van llançar una campanya sota el hashtag #AmordazanALaPrensa per denunciar que no és un cas aïllat, que està emmarcat en una onada repressiva i de persecució a la llibertat d’expressió. Això és valent i ho agraïm.

I com segueix?

La clau per a nosaltres passa per unir forces i coordinar-nos amb la resta dels casos d’aquest tipus que hi ha a Catalunya i tot l’Estat espanyol. Som part de la plataforma 3 d’octubre a Barcelona i altres plataformes de coordinació antirrepressives. Pensem que hem de posar en peu un gran moviment en tot l’Estat.

Hi ha els qui van veure, i encara veuen fins i tot, amb il·lusió el canvi de govern i l’arribada de Pedro Sánchez, però el nomenament de Marlaska com a ministre de l’Interior crec que confirma que la mà dura seguirà si no la parem. Per aconseguir la llibertat dels presos polítics, la derogació de la Llei Mordassa i totes les lleis lliberticides, aconseguir el desprocessament de totes les causes contra la llibertat d’expressió i manifestació i posar fi a aquesta escalada només podem confiar en una gran mobilització social.