http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Pensions
Després d’una vida treballant: pensions de misèria
Ivan Vela
Barcelona | @Ivan_Borvba
Federico Grom
Barcelona | @fedegrom

El PP es manté inflexible i en el ple del Congrés d’aquest dimecres ha tornat a descartar l’equiparació de la pujada de les pensions a l’IPC, a més de donar-li un ús electoral contra Ciutadans i PSOE. La lluita per les pensions comença a agitar el carrer.

Ver online

Res de nou sota el sol... del Congrés. Mariano Rajoy ha pujat a la tribuna del Parlament dels Diputats sense cap proposta clara respecte al tema central, ja que era un ple monogràfic: les pensions. El president del govern es manté ferm a mantenir la pujada del 0,25% en les pensions, enfront de l’augment d’1,4% de l’IPC. És a dir, mantenir pràcticament una congelació de les pensions i una pèrdua real del seu poder adquisitiu.

Emparat en la responsabilitat d’haver de complir amb els pactes austericides de dèficit marcats per la Unió Europea (UE), Rajoy ha exigit que l’oposició deixi “de fer demagògia”, remarcant que una vinculació entre IPC i pensions aportaria una despesa extra inassumible per a l’economia de l’Estat espanyol.

És que la ”pujada” del 0,25% en les pensions suposa un estalvi de pràcticament 1.500 milions d’euros, si comparem aquest mínim augment de la prestació de jubilació amb l’augment que tindria si es vinculés a l’augment de l’IPC de l’1,4%.

Escudant-se en la seva posició d’escassa mobilitat pressupostària, Rajoy ha iniciat els primers passos dels quals es pressuposa la seva estratègia per fer front a un dels moment més delicats de la seva legislatura. Si amb la qüestió catalana tots els partits del Règim van tancar files en major o menor grau, en aquesta ocasió l’oposició olora la sang.

Rajoy ha desviat la discussió concreta de la revaloració de les pensions a través de l’aplicació d’altres mesures econòmiques per, en definitiva, supeditar-ho a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE).

Amb Ciutadans a ritme de creuer en el seu ascens electoral i un PNB que li enlletgeix la implementació i el manteniment del 155 a Catalunya, l’executiu de Mariano Rajoy es troba sense aritmètica parlamentària amb la qual treure endavant el que queda d’investidura.

Les reformes del 2011 (ampliació de l’edat de jubilació) i la del 2013 (la no revaloració de les pensions a través de l’IPC) són les dues línies vermelles de Rajoy. No obstant això, en el seu intent de convertir aquest debat en una “qüestió d’Estat” que posi “en evidència” a qui no el segueixi, el president del govern ha tendit la mà para a “avançar en els Pactes de Toledo”.

“El que els proposo és seguir avançant sobre el ja construït” afirmava des de la tribuna Rajoy en clara al·lusió a les reformes del 2011 i 2013. Tot un intent de frenar l’impacte electoral que aquesta mesura impopular li portarà, especialment entre la població d’una franja d’edat que és una de les pedreres electorals dels populars. I és que segons l’últim informe del CIS (publicat el passat 8 de març), la preocupació als carrers per les pensions arriba al seu màxim històric dels seus últims 30 anys.

Una decisió que va més enllà del PP

Avui és el torn del Partit Popular d’haver de bregar amb aquesta situació, però la pèrdua del poder adquisitiu dels jubilats o el saqueig de la guardiola dels pensionistes van ser i són una resposta del Règim de conjunt.

Va ser el Partit Socialista qui en 2011 va fer la seva reforma per ampliar l’edat de jubilació en dos anys. Va ser el mateix Partit Socialista amb el suport del Partit Popular els qui van realitzar la reforma constitucional exigida per Europa, la qual definia el pagament del deute públic com a prioritat màxima enfront de qualsevol altra despesa, la qual cosa es va conèixer com la “regla d’or” de l’“estabilitat pressupostària”.

Mentre la guardiola de les pensions està en mínims i la majoria del deute del pagament de pensions es realitza a través del” Tesoro”, els pensionistes li recorden a la cara a l’executiu i a tota la classe política que si per a ells no hi ha diners, si n’hi ha hagut per a la banca privada (rescatada per valor de més de 60.000 milions d’euros) o per rescatar autopistes (rescat valorat en més de 5.000 milions d’euros).

Els famosos “brots verds” sembla que els surten per les orelles a les grans empreses i a l’Ibex35, mentre que l’atur, la precarietat i els sous de misèria són la recepta del Règim per a la gran majoria de la població.

En peu de lluita per les pensions

Són diverses ja les jornades de mobilitzacions que la Mare Pensionista i diferents col·lectius han dut a terme per tot l’Estat en l’últim any. Especialment mediàtica va ser la d’inicis de març que va comptar amb concentracions a les ciutats més importants de l’Estat espanyol.

A Madrid fins i tot es va poder veure com la “marea” de pensionistes passaven el primer cordó de control que protegia el Congrés dels Diputats.

Per al proper 17 de març s’està preparant una massiva mobilització, amb concentracions programades en més de 100 ciutats de l’Estat espanyol.

La qüestió de les pensions i la pròpia lluita dels actuals pensionistes és una demanda que cala en tots els sectors de la societat, independentment de l’edat. És per això que la classe política, patronal i burocràcies sindicals veuen amb cada vegada major nerviosisme el moviment que l’avarícia del Règim i la ineptitud el Govern poden despertar.

La degradació de les condicions laborals i salarials, així com la proliferació de la precarietat i el treball submergit sumat a la baixa natalitat, són factors que al costat dels rescats de milers de milions a bancs i inversors ha posat en escac el model de finançament del sistema de pensions del Pacte de Toledo. A la vegada, condemna a les actuals generacions al fet que si tenen la sort de poder jubilar-se ho facin per una misèria.

Les pensions, per a la gent que ha treballat tota la seva vida no poden dependre dels actuals cotitzadors, o estar per darrere en prioritat del deute contret per salvar als bancs, sinó que han de ser garantides per l’Estat, igual que la Sanitat i l’Educació. Si s’entén que són, tots aquests, drets elementals.

Un augment de les pensions mínimes, al costat de la revaloració d’aquestes en relació a l’IPC de forma retroactiva així com la desaparició de la bretxa de gènere en les pensions són reclams justos que només podran ser conquistats als carrers.

Mentre els polítics i el personal del règim al servei dels empresaris i banquers gaudeixen de sous i pensions privilegiades, conspiren contra el poble i els treballadors. Les nostres conquestes perviuran si és a costa dels seus privilegis.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic