El 17 de gener es va constituir el Parlament català d’acord als resultats de les eleccions autonòmiques del 21D. La majoria independentista va permetre obtenir la direcció de la Mesa del Parlament i nomenar a Roger Torrent, d’Esquerra Republicana, com el seu nou President. No obstant això, els acords entre Esquerra i Junts per Catalunya no es van poder plasmar en la sessió d’investidura fallida del 30 de gener, ni encara queda clar quan es posaran d’acord.

El que està en joc per per aquestes dues formacions és el poder a Catalunya i qui segueix al capdavant del moviment sobiranista. I, per a això ningú escatima esforços. D’una banda, Esquerra no vol córrer risc algun. El partit de Junqueras pretén acceptar les regles de joc que Rajoy, el TC i el jutge Llarena imposen contra el poble català. Com han dit diversos dirigents, sense provocar noves imputacions o detencions i amb la investidura un Govern estable i efectiu.

La proposta d’Esquerra Republicana se sintetitza a investir un Govern “normal” amb consellers “normals” per governar. Al costat d’això, que el Parlament reconegui que hi ha un govern en l’exili, el de Puigdemont, encara que sigui simbòlic. Aquest govern reconegut pel Parlament seria votat per la “Assemblea dels electes” que sumaria a tots els alcaldes i diputats catalans. Aquesta fórmula seria una adaptació clara al 155 i al règim del 78, d’allò més dissimulada que han trobat.

Per contra, Junts per Catalunya es proposa investir a Puigdemont de manera efectiva, això és telemàticament. L’argument que esgrimeixen és que és legítim perquè era el President i va tornar a guanyar el 21D. Per validar la majoria del 21D cal mobilitzar les masses i que aquestes els impulsin des de la frontera fins al lloc on el Parlament vulgui sesionar. Però Puigdemont prefereix les piruetes abans que enfrontar a les reaccionàries institucions d’aquest règim. JxCat busca “forçar” un acord amb el Govern, com sempre.

Per això, JxCat va presentar en solitari, el divendres passat, en el Parlament una proposta per modificar la “Llei de la Presidència” amb la intenció d’investir a Puigdemont a distància. D’aquesta manera vol pressionar a ERC per a una investidura telemàtica. No obstant això, la diputada Marta Rovira va deixar clar que no hi ha acord en aquesta modificació, quedant palesa els enfrontaments entre ambdues formacions.

ERC se sent amenaçada pel Govern de Rajoy i els jutges, d’una banda, i la possibilitat de noves eleccions per l’altre. Junts per Catalunya busca la investidura de Puigdemont sigui com sigui. Si bé és cert que és legítim que Puigdemont sigui investit, també és cert que el TC i Rajoy s’encarregaran d’impugnar-ho en un tres i no res. I, davant això, no ofereixen una alternativa seriosa, no hi ha un full de ruta basat en la mobilització i organització de les masses.

Mentre es barallen JxCat i ERC, la dreta espanyola es frega les mans. Sobretot Ciutadans al veure la fallida política a la qual es dirigeixen. El govern de Rajoy continua amb el 155 i la intervenció econòmica de Catalunya. El poder judicial prossegueix amb la seva macrocausa i el jutge Ramírez Sunyer també té la seva causa oberta pel delicte de rebel·lió i avancen decididament en la repressió judicial.

Les forces en pugna

Més enllà de tal o qual maniobra, el que hi ha per darrere d’aquestes negociacions i aquestes propostes “innovadores” és la falta de voluntat per cridar al poble català als carrers, és la falta d’un enfrontament real amb el Govern espanyol, el 155 i les institucions del règim. Ni Junts per Catalunya-PDeCAT, ni Esquerra Republicana volen treure els peus del plat.

Cert és que l’enemic té certa fortalesa per dirigir les forces repressives de l’Estat. La policia, l’exèrcit i els jutges estan del seu costat. Fins i tot l’“oposició” en ple s’encarrega de defensar les regles de joc. I les barbaritats de Rajoy i els jutges són recolzades una i altra vegada pel PSOE i Ciutadans. A més compten amb unes lleis interpretables a gust i plaure del consumidor i una Constitució dictada pel búnquer de fa 40 anys.

No obstant això, l’Estat, comptant amb totes aquestes forces, no ha estat capaç d’evitar les urnes i que l’1O es votés. El referèndum que Rajoy no va veure es va fer davant d’ell i amb una organització i mobilització del poble enorme. Malgrat els 10.000 piolines amarrats en el port, el poble va demostrar la seva força i va aconseguir donar-li un cop de puny a Rajoy. Per tant, la fortalesa de l’Estat és relativa.

Va ser la força d’aquells que lluiten per la república, la que va fer trontollar l’escenari polític. Aquesta “força” es va expressar en desenes de milers que van defensar el vot a cada escola, en més de dos milions que van votar l’1O, en la primera vaga general de Catalunya que es va fer sense la convocatòria de CCOO i UGT, en les manifestacions massives de la tarda d’aquell 3O, en els talls i piquets de carrer i vies fèrries del 8N que van protagonitzar els CDRs i desenes de milers.

La força del poble català s’empara en més de sis anys de mobilitzacions demanant exercir el dret a decidir. Es va tractar de negociar amb l’Estat espanyol la cessió de la competència per poder convocar un referèndum que va ser negat pel PP-PSOE rotundament. S’empara en l’experiència d’un Estatut que tallat i retallat, i que després de ser votat pel poble, va ser tombat pel PP-Tribunal Constitucional.

S’empara en l’enorme mobilització del 10J quan es va repudiar al Tribunal Constitucional i la impugnació d’alguns articles (que eren còpia d’altres estatuts no qüestionats pel TC). S’empara en dècades d’opressió, en els problemes en què l’Estat posa per a un ús quotidià del català. És una força que va sorgir des de baix, per a sorpresa de l’antiga Convergència, d’Esquerra i de tot l’establishment.

Ni ERC, ni JxCat promouen aquestes forces

Des del 3O no hi va haver crida unitària per mobilitzar al poble català, ni convocatòries de vagues per part dels sindicats. La Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, que tenen als seus màxims dirigents presos, amb prou feines si han fet una mobilització important l’11N per després mantenir una estranya passivitat. En quatre mesos de presó provisional que porten els seus presidents, no hi ha hagut una campanya de mobilitzacions per alliberar-los.

Totes les organitzacions que expressen l’independentisme han abandonat els carrers. Puigdemont el primer que va allargar tot el que va poder la declaració de la república. En això el van acompanyar els dirigents d’Esquerra Republicana i les organitzacions socials ANC i Òmnium. I, després del 8N, lamentablement, també es van sumar la CUP i els CDRs.

Tots van entrar de ple en les eleccions del 21D i les negociacions per formar Govern, traient al poble del carrer. Després del 21D també van seguir amb la mateixa dinàmica. Una passivitat criminal, tenint en compte l’ofensiva del Govern de Rajoy per impedir la investidura de Puigdemont o la macrocausa de Llarena per perseguir als dirigents catalans.

Potser hi hagi repetició d’eleccions, potser hi hagi algun tipus d’investidura tècnica. Però el més perillós és que les cúpules d’ERC i JxCat estan aconseguint treure al poble dels carrers i així guanyen temps per a les seves piruetes. Mentrestant s’allunya més l’1O i el 3O. El moviment independentista català està en la cruïlla. És un delicat moment de decisions. I, els diputats de la CUP segueixen amb la “mà extesa” cap a Puigdemont i Junqueras.