En la nit del dimarts, els representants de la patronal i el sindicat metal·lúrgic IG Metall a Baden-Württembergl van acordar un nou conveni col·lectiu. D’una banda, l’acord permet que cada treballador pugui reduir la seva setmana laboral a 28 hores per un temps limitat. No obstant això, aquesta conquesta va tenir molts costos per altres bandes.

Fa molt que el sindicat IG Metall no mobilitzava a tants treballadors: gairebé 1,5 milions de treballadors en tot el territori van participar de jornades de vaga en les últimes setmanes. L’enorme combativitat dels obrers no solament va sorprendre a les patronals alemanyes, sinó que va atreure l’atenció de tot el món cap al cor de la indústria d’aquest país. És que, a la llum de la situació econòmica, el sindicat metal·lúrgic no havia només plantejat demandes salarials sinó també demandes entorn de la jornada laboral.

En la nit del dilluns van acabar les negociacions amb un acord. Encara que es tracti solament d’un acord pilot per a Baden-Württemberg, s’espera que a les altres regions també s’aplicarà aviat. Però, és l’acord realment tan impactant com s’esperava?

Més salari… sota certes condicions

El nou conveni col·lectiu estarà vigent fins a finals de març de 2020, és a dir, per 27 mesos. Així, el "temps de pau" per a aquest sector clau de l’economia alemana tindrà l’efecte d’una treva de més de dos anys per a la nova "Gran Coalició" que es conformarà en aquests dies. En el context de les dificultats per formar govern durant els últims mesos, és un clar senyal del rol estabilitzador que busca jugar la direcció del sindicat IG Metall.

Et pot interessar: Vagues obreres i crítiques a la gran coalició: “Alguna cosa s’està movent a Alemanya”

Part de l’acord és un augment salarial del 4,3 per cent a partir d’abril 2018 així com una suma fixa de 400 euros per any, a més d’un pagament únic per cobrir les despeses entre gener i març d’aquest any de 100 euros. També els aprenents estan inclosos, però hauran de conformar-se amb menys diners: 200 euros a l’any i 70 euros de pagament per únic.

Un altre punt crític és que el conveni li atorga a la patronal permís per reduir la suma fixa, ajornar el pagament o fins i tot eliminar-lo si l’empresa està malament econòmicament. A més, es va acordar un pagament suplementari anual per a tots els empleats del 27,5% d’un salari mensual, a partir del 2019.

Compensació fluixa en el cas de la reducció de la setmana laboral

Amb l’exigència de poder reduir la setmana laboral a 28 hores, el sindicat metal·lúrgic va prendre l’ofensiva. La patronal pel seu costat havia deixat clar que no signaria un acord amb aquesta demanda. La bona situació de comandes en la indústria metal·lúrgica i elèctrica fa que la patronal, per contra, estigui interessada en un augment de la jornada laboral.

En aquest marc, l’acord presentat obre la possibilitat perquè els treballadors puguin individualment reduir la seva setmana laboral a 28 hores durant un període màxim de dos anys, però no va quedar molt de la demanda d’una compensació salarial per a aquesta reducció. En contrapartida, es va introduir el pagament suplementari ja esmentat, que es paga independentment de la reducció o no de les hores de treball. Certs treballadors en situacions difícils, com a treball en torns, amb parents o nens a cuidar, poden canviar aquest pagament suplementari per més dies de descans. Però també aquí hi ha problemes en els detalls: per qualificar, els treballadors de torn han de tenir més de 15 anys d’antiguitat.

Però el més greu és que per "compensar" a la patronal per aquesta reducció de la setmana laboral, es van acordar "eines de flexibilització". D’una banda, la patronal pot negar la sol·licitud de reduir les hores de treball si ja el 10% dels treballadors han reduït les seves hores. D’altra banda, la qual cosa és encra més greu, la patronal té ara permís per emprar més treballadors a 40 hores per setmana per "compensar" la reducció d’altres treballadors. Amb això, aconsegueix estendre molt la setmana laboral regular, que és de 35 hores segons el conveni. Fins ara era permès emprar el 18% de treballadors per sobre de les 35 hores.

Una oportunitat malgastada per als treballadors metal·lúrgics

Agafat de conjunt, aquest acord és decebedor. En comptes de la gran reducció de les hores laborals, l’acord suposa més una aprovació per part del sindicat de flexibilitzar la jornada laboral. Mentre que uns treballadors poden treballar menys hores, uns altres hauran de treballar més. La setmana laboral de 35 hores conquistada amb una lluita ardent se soscava cada vegada més, ara de manera completament legal amb aprovació del sindicat.

Les precondicions d’aquesta lluita eren molt millors que en qualsevol altre sector a Alemanya. El consentiment dels treballadors a les demandes era enorme, la qual cosa es va veure en la gran participació en les jornades de vaga. Solament amb les vagues d’advertiment de la setmana passada, el IG Metall va imposar una pressió econòmica gegant a la indústria alemanya: les vagues de 24 hores van causar un dany econòmic d’entre 770 i 980 milions d’euros.

Els treballadors estaven disposats a una tremenda prova de força amb la patronal més poderosa d’Alemanya. Haguessin pogut sacsejar significativament les relacions de força entre les classes al centre imperialista. Veient la situació de les comandes i els guanys rècord de la indústria alemanya de 2017, una extensió de les vagues en les setmanes per venir hagués exercit encara més pressió per imposar una veritable reducció de la setmana laboral.

Per a això, hagués estat necessari una escalada major del conflicte amb una vaga general en tot el sector. Una possibilitat que tant la direcció del sindicat com la patronal volien evitar fos com fos. El cap del IG Metall Jörg Hofmann (membre del partit socialdemòcrata SPD) va expressar apropiadament els interessos del sindicat en una entrevista amb el "Handelsblatt" fa una setmana d’aquesta manera:

"Em sembla en tot cas desitjable obtenir un resultat sense una vaga generalitzada. D’una banda veient l’amenaça de danys econòmics, però també veient la relació futura entre la patronal i el sindicat".

En aquest sentit, l’acord segellat és un èxit per a la burocràcia sindical del IG Metall per rentar-se la cara. No era el seu objectiu central aconseguir imposar les demandes sinó mantenir la relació de cooperació social i la competitivitat de la indústria alemanya.

El que pensen els treballadors d’aquest acord només se sabrà en els llocs de treball o en els més diversos grups de Facebook o WhatsApp. Però la seva opinió no tindrà molt efecte ja que el sindicat no està obligat a consultar als seus membres sobre l’acceptació o no de l’acord. Una votació sobre l’acord és quelcom al que la del sindicat tem molt, ja que mostraria que una part important de la seva base segueix disposada a enfrontar-se més a la patronal.

Així que el que queda de les vagues més importants dels últims anys a Alemanya és un èxit parcial que imposa in augment salarial i el dret individual a una reducció temporal de la jornada laboral, però que desisteix en major part a la compensació laboral pròpiament dita. L’acord possibilita per a la patronal la flexibilització de la setmana laboral i l’augment del percentatge de treballadors amb una setmana laboral de 40 hores. I sobretot, desmobilitza la gran disposició de lluita en el sector metal·lúrgic durant més de dos anys. Així, la burocràcia del IG Metall li deixa la pista lliure al proper govern.

Així i tot, més d’un milió de treballadors del sector clau de la indústria alemanya van demostrar el seu potencial. Solament amb uns dies de vagues de 24 hores, van poder imposar concessions als empresaris. Imaginem-nos què podria aconseguir una vaga p. Almenys, ningú pot llevar als treballadors aquesta experiència del seu propi poder.