http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CATALUNYA
El cas del 3%, versió catalana
Guillermo Ferrari
Barcelona | @LLegui1968

Després de gairebé 10 anys, ja es coneix la sentència del Cas Palau. Negre sobre blanc, ha quedat clar el sistema de finançament de Convergència (quin serà el del PDeCAT?).

Ver online

La sentència deixa en clar que l’antiga Convergència es finançava il·legalment cobrant comissions del 3% (igual que el PP, quina casualitat!). A través de triangle, el vèrtex clau del qual era l’organitzat per Millet-Montull a través del Palau de la Música, Convergència Democràtica de Catalunya s’hauria fet amb comissions d’una mica més de 6,5 milions d’euros. Aquestes comissions solament afecten a pagaments realitzats per Ferrovial entre 1999-2009.

La sentència “reparteix” anys de presó i milions en multes. En el cas de Félix Millet, qui està al capdavant del grup, li han caigut nou anys i vuit mesos amb una multa superior als quatre milions. El seu exsoci Jordi Montull, set anys i sis mesos amb gairebé 3 milions. I, la seva filla i administradora, Gemma Montull, solament quatre anys i sis mesos amb 2,6 milions. A Daniel Osácar, qui fos tresorer de Convergència, li han caigut quatre anys i cinc mesos de presó pel cobrament de les comissions.

Ara que ja està la sentència realitzada, els perjudicats per la mateixa tindran la possibilitat de recórrer al Tribunal Suprem. Qüestió que per declaracions realitzades és molt probable que així succeeixi. D’altra banda, la Fiscalia Anticorrupció és possible que sol·liciti mesures cautelars. No és descartable que sol·liciti presó preventiva per als culpables o alguns d’ells.

Aquesta sentència deixa de costat un període enorme de temps i només afecta a comissions pagades per Ferrovial. És poc creïble que aquestes limitacions siguin reals. Dóna per imaginar-se, quantes més empreses han pagat comissions per obtenir obres públiques! I, en els anys anteriors no va haver-hi comissions? El “Cas Palau” alberga moltíssimes incògnites sense respostes.

L’auditoria d’Hisenda parlava de 23 milions d’euros que van desaparèixer dels comptes del Palau. De la recerca, encara hi ha 10 milions que no se sap que es van gastar. Hi ha una altra auditoria realitzada per Deloitte que puja el desfalc fins als 35 milions. Això és tan sol la punta d’un iceberg que qui sap si algun dia podrem arribar a conèixer.

Les llàgrimes de cocodril d’Artur Mas

Artur Mas, poc després de conèixer la sentència, es va despatxar indicant que la sentència ha estat més “dura” del que esperava. I que el partit, CDC, ja havia pagat suficient. El dofí de Pujol es preguntava “Quines responsabilitats polítiques pot haver-hi més, quan el propi partit ha desaparegut?” No es pot dir desaparèixer a un canvi de nom. Convergència continua en el PDeCAT, prova d’això és la continuïtat que va donar Artur Mas com a President de la formació.

El veterà lider català explicava que l’antiga Convergència estava sent atacada per participar del moviment sobiranista. Sens dubte hi ha part de veritat en el comentari. Mentre Jordi Pujol es va portar bé amb el Rei o Aznar parlava en català en la intimitat, no van sortir a la llum cap d’aquests casos. Fins i tot va en el cas de “Banca catalana” va rebre alguna ajuda del Règim de 78 i dels mitjans de Madrid.

Els casos van començar a sortir, encara que en compte gotes, quan Convergència i el clan dels Pujol no van fer “prou” per parar el moviment democràtic català per l’autodeterminació. Quan Madrid es va sentir traïda va començar tot el cas de la fortuna de Pujol, el cas del 3%, el cas Palau, etc. Però tot això va ser en comptagotes, perquè Pujol va amenaçar amb fer caure a uns quants més juntament amb la seva família.

Segurament, Jordi Pujol i Artur Mes estan enyorant aquells vells temps en què podien fer negocis (llegeixi’s cobrar comissions) amb la resta de les grans empreses de l’estat espanyol i Catalunya.

Encara que la mico es vista de seda…

L’antiga Convergència té totes les seves seus embargades a compte dels diners que es va portar per comissions. També té les seves motxilles carregades de més casos de corrupció en progrés. Alguns “secrets” com el de Banca Catalana i les relacions “carnals” entre Pujol i Juan Carlos. A més de la privatització de molts serveis i dècades al servei dels grans empresaris. Tot això no es pot esborrar d’un cop de ploma.

Fa només un any i mig, el 8 de juliol de 2016, l’antiga Convergència va acabar morint, però no de “mort natural”. Va ser assassinada per ella mateixa. I, va decidir canviar-se de nom. Des d’aquesta època se la coneix com PDeCAT, Partit Demòcrata Europeu Català. Es pot reconèixer, perquè va seguir sent liderada per Artur Mas (i molts dirigents van passar d’una a altra formació).

El PDeCAT és un partit que s’ha construït d’urgència per tractar de posar una nova façana davant el palau en ruïnes de Convergència. La confessió del seu exlíder Jordi Pujol, de tenir una fortuna a l’estranger, els múltiples casos de corrupció i l’ascens d’un ampli moviment social per l’autodeterminació, van ser les causes perquè l’antiga CDC decidís canviar, però només van poder canviar la façana.

Cal recordar que Artur Mes va renunciar la setmana passada a la presidència del PDeCAT precisament perquè estava per fer-se pública la sentència del Cas Palau. La dirigent de la CUP, Eulàlia Reguant, va exigir que els “actuals responsables del PDeCAT han de donar una resposta”. Encara que per a la regidora de Barcelona aquesta resposta consisteix a decidir si és amb “l’herència del CDC amb la que volen continuar. L’herència del 4%”. És que encara no queda clar que el PDeCAT és la continuïtat de Convergència?

Convergència viu. Viu en un racó fosc de la nova seu del PDeCAT. Viu en el dia de la marmota permanent que Puigdemont-Junqueras ens volen eternitzar. Viu als pressupostos de les retallades milionàries que CDC va fer amb el PPC i que el PDeCAT va fer amb Esquerra. Viu entre el gran empresariat català que viu dels pressupostos autonòmics.

És necessari construir una nova esquerra que es proposi acabar amb la dreta de tota la vida. Ja sigui versió catalana o espanyola. Una esquerra obrera i anticapitalista, una esquerra que respecti les llibertats dels pobles i el seu dret a l’autodeterminació. Una esquerra que aposti per la República catalana dins d’una federació igualitària i lliure dels treballadors i els pobles de la península.

 
Izquierda Diario
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic