http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DEBAT
Hollywood, abusos sexuals i riscos d’un puritanisme hipòcrita
Andrea D’Atri
@andreadatri

Les actrius que van ser les primeres a acusar el productor Harvey Weinsten pels seus abusos sexuals, van qüestionar la gala dels Golden Globes, on la campanya #MeToo va ser el centre de la cerimònia. A França, 100 famoses van qüestionar també alguns dels aspectes d’aquesta campanya en un manifest.

Ver online

Rose McGowan, Asia Argento i Rosanna Arquette van dir que la gala dels Golden Globes va ser “una farsa” i que no van ser convidades. En el seu compte de Twitter, Asia va escriure sobre McGowan: “Ningú hauria d’oblidar que vas ser la primera a rompre el silenci”, a la qual cosa l’actriu de Scream va respondre: “I cap de les estrelles que avui vesteixen de negre per a honrar les nostres violacions no haurien mogut ni un dit de no haver estat així (haver acabat amb el tabú). No tinc temps per a la farsa de Hollywood”.

Només uns dies després de la gala on Oprah va fer un discurs que va impactar als mitjans i les xarxes socials del món sencer, avui es coneix que les seves paraules també van impactar en la seva butxaca: les accions d’una empresa de dietes de la que és accionista (un rètol del qual hi ha molt a dir si enfrontem els mandats patriarcals), es van disparar i li van permetre embutxacar-se 40 milions de dòlars més, per al seu ja inflat compte.

#MeToo va ser la veu que va denunciar allò que “tots sabien” que succeïa, però ningú s’atrevia a dir públicament. La lluita de les dones contra la violència i pels seus drets va fer que milers de dones ja no callin més davant dels abusos. Tampoc les famoses.

De forma simultània, des de l’altre costat de l’Atlàntic es van alçar les veus de franceses famoses que van recolzar les denúncies contra la violència sexual de les seves col·legues, però van qüestionar alguns dels aspectes del moviment de hollywood: “Des del cas Weinstein s’ha produït una presa de consciència sobre la violència sexual exercida contra les dones, especialment dins del marc professional, on certs homes abusen del seu poder. Això era necessari dir-ho. Però aquest alliberament de la paraula es transforma en el seu contrari: se’ns ordena parlar com és degut i callar el que molesti, i les que es neguen a plegar-se davant d’aquestes ordres són vistes com a traïdores i còmplices”, van sostenir en el seu manifest. “La violació és un crim. Però la seducció insistent o maldestre no és un delicte, ni la galanteria una agressió masclista”, afirmen les franceses, entre les quals s’hi troba la llegendària estrella Catherine Deneuve.

Riscos de puritanisme

#MeToo va ser la veu que va denunciar allò que “tots sabien” que succeïa, però ningú s’atrevia a dir públicament. La lluita de les dones contra la violència i pels seus drets va fer que milers de dones ja no callin més davant dels abusos. Tampoc les famoses.

Tot i que les franceses reconeixen la presa de consciència sobre la violència contra les dones i l’abús de poder de certs homes de la indústria, el seu manifest va ser presentat, maliciosament, per alguns mitjans, com un pronunciament “contra el #MeToo” o com una “reacció a la revolució feminista” de Hollywood. I avui, molts l’estan enarborant, a les xarxes socials, per a qüestionar la lluita de les dones contra la violència i fer mofa de les víctimes.

Però més enllà de les diverses ideologies i adhesions polítiques de les franceses -que encertadament adverteixen a les seves col·legues nord-americanes del perill d’abonar una “moral victoriana”-, les europees posen a sobre de la taula un debat necessari que està desenvolupant-se en els àmbits de l’activisme.

Pocs dies abans dels Golden Globes, a LatFem, Mariana Marasch va escriure: “La pregunta incòmoda: estem promovent més tabús? (...). Els perills que correm són els de confondre la sembra d’agència i drets amb construcció de pors (...). Res d’això li dóna dret a un acusador, abusador o violador. Però tampoc volem que la nostra meta de llibertat sexual es vegi minada de terrors expandits. Una crisi de pànic col·lectiva -milers i milers de botons de pànic sonant junts i al mateix temps- pot dirigir-nos sense escales a l’era victoriana o treure una petició via change.org”.

L’escalada a la qual fa referència la periodista, ja té la seva expressió en el terreny de l’art, on les insòlites conseqüències de la “correcció política” van des de la demanda de què es retiri una pintura de Balthus del Museu Metropolità de Nova York per resultar pertorbadora, fins a l’estrena d’una nova versió clàssica d’òpera Carmen de Bizet, on la protagonista no mor, perquè en aquesta època “és inconcebible aplaudir l’assassinat d’una dona”.

Certeses d’hipocresia

Però les denúncies serials de les famoses, al mateix temps que donen notorietat al tema de la violència contra les dones, també corren el risc de banalitzar-la. Quan un comportament masclista d’un productor o un director de cine famós, frenat a temps per una actriu milionària adquireixen major dimensió que un feminicidi, una violació o un abús sexual, les que perden -un cop més- són les dones anònimes, especialment les víctimes masclistes. Perdem quan això permet, a institucions com a Hollywood, rentar-se la cara i posar escandalitzats quan tota la seva estructura es recolza en la discriminació de les dones i els abusos de poder són moneda corrent.

En una societat com en la que vivim -on 8 homes posseeixen una riquesa equivalent al que tenen per a sobreviure 3.500 milions de persones-, hi ha algunes denúncies contra la violència patriarcal que permeten que pugin les teves accions en la Borsa i altres denúncies que mai seran escoltades.

Perdrem quan les llums apunten a Hollywood i deixen en la penombra la batalla contra la violència, aquella de la que som víctimes persistents i quotidianament en l’àmbit de la llar, en el treball, als carrers, a les mans de les relacions més íntimes, de desconeguts, de les patronals que viuen a expenses de la nostra explotació, de les institucions del règim polític, de l’Estat.

En una societat com en la que vivim -on 8 homes posseeixen una riquesa equivalent al que tenen per a sobreviure 3500 milions de persones-, hi ha algunes denúncies contra la violència patriarcal que permeten que pugin les teves accions en la Borsa i altres denúncies que mai seran escoltades.

No tindran ressò perquè ni tan sols poden ser pronunciades per aquelles dones que tenen treball precaritzat, que cobren menys que els seus parells homes, que són acomiadades quan assenyalen els abusos del seu supervisor o del seu cap, que moren silenciosament en avortaments clandestins o en parts complicats sense la més mínima atenció mèdica. Dones, les esquenes de les quals han estat doblegades per les agressions físiques de les seves parelles, però també pels ritmes de la producció a preu fet, per les pesades tasques domèstiques no pagades i per les condicions insalubres en les quals transcorren les seves vides quotidianament.

Aquest patiment de milions de dones no és aprofitable per a Hollywood, ni per a la indústria francesa ni per als mitjans que avui es fan ressò d’aquestes denúncies, però demà tornaran a mercantilitzar el cos de les dones, a vendre productes de neteja amb dones estereotipades i a generar milions de dòlars amb fantasiosos romanços. La nostra batalla contra la violència cap a les dones, també els té a l’altre costat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic