http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
PUJADA DEL SALARI MÍNIM
Govern, patronal i sindicats: les fotos que necessita el Règim
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

CCOO i UGT van signar aquest dimarts amb la patronal i el Govern una miserable pujada del salari mínim fins a 850 euros en 2020, però només es farà efectiva en l’improbable cas que el PIB creixi més del 2,5 % cada any. Una estafa que mereixia ser portada de l’ABC.

Ver online

A la foto, el president del Govern, Mariano Rajoy, la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez; els secretaris generals de CCOO i UGT, Unai Sordo i Pepe Álvarez; i els presidents de CEOE, Juan Rosell, i Cepyme, Antonio Garamendi, durant la signatura de l’acord. EFE/Ballesteros

L’acord que van signar aquest dimarts el Govern espanyol, la gran patronal de la CEOE, Cepyme i els líders de CCOO i UGT estableix una pujada del Salari Mínim Interprofessional a 850 euros en quatre anys. Sobre el paper, el pla detalla una pujada del 4% per 2018, un altre increment del 5% en 2019 i d’un 10 % en 2020 fins a arribar als 850 euros al mes. Actualment el SMI es troba en els 707 euros amb la pujada del 8% aprovada en 2017 després d’un sexenni d’estar completament congelat.

Però… aquestes pujades només tindran lloc “sempre que l’economia registri un creixement del PIB real del 2,5% o superior” i un increment de l’afiliació mitjana a la Seguretat Social superior a les 450.000 persones. De no donar-se aquestes condicions, llavors l’acord només serà paper mullat.

L’economista Eduardo Garzón, vinculat a Izquierda Unida, ha publicat aquest dimecres un fil a Twitter en el qual desmunta on està el parany i els límits de l’acord, perquè segons les estimacions del Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea, el Banc d’Espanya i el propi Govern, el PIB creixerà menys del 2,5% en els anys següents.

Però fins i tot si s’aconseguissin els requisits de l’acord (en el cas de l’afiliació a la Seguretat Social sembla més fàcil que es compleixi), l’abast i la quantia de la promesa pujada del SMI són completament insuficients.

En primer lloc, perquè al creixement del SMI és necessari restar-li l’augment dels preus, tant passats com futurs. “Des de l’any 2009 fins a l’any 2016 el salari mínim va créixer un 5% i els preus ho van fer en un 10,2%”, diu Garzón. És a dir, que de donar-se, els augments no cobririen la pèrdua global de poder adquisitiu de la classe treballadora. Per exemple, l’increment del SMI que va atorgar el Govern en 2017 corresponia a un 8%, però per la pèrdua de capacitat adquisitiva en els anys anteriors, només va representar un augment real del 2,6%. I això en el marc que partim d’un salari mínim raquític en comparació amb d’altres països d’Europa.

En segon lloc, la mesura solament beneficiaria als treballadors a temps complet que ingressin menys de 736 euros mensuals (en 14 pagues), la qual cosa representa a unes 530.000 persones (un 2,7% dels assalariats que hi ha registrats actualment en l’Estat espanyol). D’aquesta manera, l’acord signat pels sindicats, les patronals i el Govern “estaria deixant fora dels beneficis de la mesura a 2,4 milions de treballadors a temps parcial que cobren menys del salari mínim (el 12,62% de totes les persones ocupades), que són precisament els treballadors més pobres”, sosté Garzón. Òbviament queden absolutament fora de la mesura les desenes de milers de treballadors i treballadores no registrats, immigrants sense papers i els milions d’aturats que s’“amaguen” rere la taxa de desocupació del 17%.

En conclusió, “la pujada del salari mínim està condicionada a dos requisits que difícilment es compliran, només compensaria parcialment la pèrdua de poder adquisitiu, només beneficiaria a un 2,7% dels empleats, i tindria pocs efectes si se segueix permetent el frau laboral”, assegura Garzón. Com dèiem, una estafa.

El fil de Garzón, no obstant això, encara que precís i agut en la seva crítica al Govern, no fa esmena alguna als sindicats, quan han sigut els buròcrates sindicals de CCOO i UGT els qui han signar l’acord. Doncs ells també mereixen un “fil”.

1. Unai Sordo i Pepe Álvarez, els “agents socials” com els anomena la premsa, van signar l’estafa de l’acord del SMI amb la patronal i el Govern en suposada “representació” de la classe obrera. Estrictament parlant, no hi ha cap país en el qual l’organització sindical abasti al conjunt de la classe obrera, però en alguns comprèn a amplis sectors d’aquesta. No és el cas de l’Estat espanyol. Aquí els sindicats representen actualment a poc més del 15% de la classe obrera (una de les taxes més baixes d’afiliació sindical a Europa).

2. CCOO i UGT tenen àmpliament la major representació, però agrupen centralment a les capes més qualificades i millor pagades de la classe treballadora. Res de representar als milions de treballadores i treballadors precaris, de petites empreses, no registrats, immigrants, etc. La burocràcia s’ha dedicat a mantenir a CCOO i UGT com a organitzacions de la vella “aristocràcia obrera”, obstaculitzant qualsevol intent que les masses de treballadors precaris i amb pitjors salaris ingressin als sindicats.

3. Això no sorprèn en absolut. Si milions de treballadors i treballadores que malviuen amb salaris molt inferiors al SMI i suportant condicions de cuasi esclavitud laboral ingressessin en massa als sindicats el resultat immediat seria una nova onada de vagues que faria volar per l’aire al règim polític. Res mes lluny dels objectius de la burocràcia sindical, obstinada a signar acords a llarg termini que són una estafa a la classe obrera.

4. Si els “agents socials” actuen així és perquè s’han transformat en veritables “agents del capital” en les files del moviment obrer. El resultat d’un procés d’integració al poder estatal comú a la degeneració de les organitzacions sindicals a tot el món durant l’època imperialista. “Si no fos per la burocràcia sindical, la policia, l’exèrcit, els tribunals, els lors, la monarquia, apareixerien davant els ulls de les masses proletàries com a lamentables i ridícules joguines. La burocràcia sindical és la columna vertebral de l’imperialisme britànic”, escrivia Trotsky allà per 1929 a propòsit d’un debat amb els sindicalistes francesos. Canviem a l’imperialisme britànic per l’espanyol i tenim una radiografia perfecta de la nostra burocràcia sindical.

5. La portada de l’ABC, amb el títol “Aquestes són les fotos que necessita Espanya”, pretén simbolitzar en una versió degradada la voluntat pactista de la Transició i el rol dels sindicats llavors, que van bolcar l’autoritat acumulada després de dècades de lluita per pactar amb el Règim franquista primer i per evitar qualsevol intent de la classe obrera de resistir els atacs del capital després. El rol de CCOO i UGT en l’actualitat és l’ombra d’aquelles “glorioses” traïcions. Com deia Marx, la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia, després com a farsa. Però en qualsevol dels casos, aquestes són les fotos que necessita el Règim.

6. El que necessiten els treballadors, per contra, és alliberar-se de la direcció reaccionària de la burocràcia sindical, recuperar els sindicats per a la lluita de classe en forma independents de l’estat capitalista, i imposar un programa en defensa del conjunt de la classe treballadora: el repartiment de les hores de treball amb un salari mínim de 1500 euros, per acabar amb l’atur i la precarietat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic