Edición castellano

La tardor catalana de 2017 ha portat amb si una mobilització democràtica sense precedents. Com valores l’ocorregut des del 20 de setembre en endavant?

Sens dubte després del 20S el moviment català va donar un salt en quantitat i qualitat. Fins a aquest moment el procesisme l’havia mantingut encotillat en manifestacions puntuals, una vegada a l’any, encara que massives i completament subordinat a les maniobres del Govern. Després de les detencions de diversos càrrecs del Govern aquest dia, el moviment va guanyar en extensió, massivitat i decisió per mantenir-se en el temps. No es tractava només de concentracions, sinó que va impactar molt en sectors com la joventut estudiantil que va protagonitzar grans mobilitzacions, en la multiplicació d’organismes d’incipient autoorganització com els CDR i sobretot, en l’ocupació de més d’1.300 col·legis i la seva defensa per milers de persones el dia del referèndum, l’1 d’octubre.

Com a punt àlgid d’aquest procés, es va produir la jornada de vaga general del 3-O, en la que sectors importants de la classe treballadora es van sumar a aquesta lluita amb els seus propis mètodes, com l’ensenyament, l’administració pública, el transport o el comerç. Realment la situació oberta plantejava la possibilitat que es generés un procés de lluita que sumés als sectors de la classe treballadora -que no havien estat part encara- i que per tant vinculés aquesta lluita democràtica amb altres demandes socials. És a dir que la idea de república quedés explícita i radicalment vinculada a la lluita per un procés constituent. A més, aixecar com a part de la lluita un programa de reivindicacions socials, una agenda dels treballadors hagués facilitat encara més el despertar de la solidaritat en la resta de l’Estat per engegar una lluita comú contra el Règim del 78 i la Corona. També calia poder discutir per quin tipus de república lluitem, si la de Junt pel Sí o una República socialista, dels treballadors i els sectors populars.

Quin ha sigut llavors el rol de la direcció del procés?

El que era d’esperar. Alguns ja veníem advertint des de 2012, molt a contra corrent i sent titllats per gran part de l’esquerra de sectaris, que els convergents i ERC eren un obstacle per a la consecució de les demandes democràtiques que es venien expressant en les Diades o el 9N. Es tracta dels partits històrics de la burgesia catalana i, com a tal, en cap cas estan disposats a engegar la mobilització necessària per conquistar una República independent, i menys enfrontant a l’Estat.

Entre el 20S i el 3-O es va esbossar el tipus de lluita necessària, i JxSí i el Govern van optar per avortar el seu desenvolupament. Van imposar la desmobilització, amb l’ajuda de les entitats sobiranistes, van sembrar confusió i cansament amb la proclamació-suspensió o els intents fallits de negociar amb l’Estat unes eleccions autonòmiques d’última hora. Puigdemont i Junqueras van treballar des del 4-O pel que després han reconegut públicament; no estaven disposats al fet que el resultat de l’1-O, el mandat d’una república, fora defensat des de la mobilització social. Els arguments “humanitaris”, que ara esgrimeixen, perquè no hi hagués “morts”, per a mi no tenen cap credibilitat. El que volien evitar era que un procés així, que al passar de l’eix de les maniobres de Palacio als carrers i centres de treball i estudi, s’obrís el camí a un procés més radicalitzat, potencialment revolucionari que no només volgués trencar amb el Règim del 78 sinó també imposar solucions als problemes d’atur, habitatge, pobresa... que toquessin els interessos de la classe capitalista catalana, amb la qual, més enllà de les desavinences amb les grans empreses del país sobre l’1-O o la DUI, en cap cas han trencat ni ho faran mai.

I els altres participants d’aquest moviment, com l’esquerra independentista o l’esquerra sindical?

Crec que l’esquerra independentista i anticapitalista es deu un debat de balanç i perspectives sobre el paper jugat en el procés. Per a mi, s’ha deixat passar una gran oportunitat, no sé si per canviar el desenllaç dels esdeveniments, però sí per haver marcat un full de ruta alternatiu que permetés sortir d’aquesta tardor amb un ala esquerra, de classe i anticapitalista enfortida per al següent període.

La CUP crec que ha mantingut una posició de subordinació que ha resultat nefasta. La “mà estesa” de 2012 s’ha anat aprofundint en aquests anys. Molts militants de l’esquerra independentista treuen la lectura que per aquesta via s’anava “empenyent” a JxSí perquè arribés fins a l’1-O o el 27-O. Però el que perden de vista és que el “peatge” a pagar era no preparar-se per oferir una alternativa política independent i basada en la lluita de classes. Llavors, quan ocorre el que era d’esperar, la claudicació d’aquesta direcció burgesa no troba una alternativa independent per lluitar contra el cop repressiu que va sembrar una desmoralització, per buscar imposar un tancament reaccionari a la remergencia de la qüestió nacional catalana. Aquest error s’ha posat en evidència en aquests dos mesos, quan la CUP, per no trencar la unitat del bloc sobiranista, s’ha mantingut a l’espera del que digués o fes el Govern. Només en el tram final, amb el 155 aplicat i mig Govern a la presó, es va optar per impulsar una jornada de mobilització i vaga com el 8N, motoritzada des dels CDR, però sense proposar-se donar-li una continuïtat.

L’esquerra sindical per la meva va començar el procés amb un gir molt positiu, convocant en solitari la vaga del 3-O. Sense aquesta decisió hagués estat molt difícil que la vaga quedés instal·lada i que es pogués realitzar aquella jornada. No oblidem que, des del Govern, la burocràcia de CCOO i UGT i les entitats sobiranistes la van voler rebaixar a un “atur cívic” en acord amb la petita i mitja patronal. No obstant això, després del 3-O es va perdre la iniciativa i, com la CUP, van romandre a l’espera dels passos del Govern.

I els altres espais polítics com els comuns o IU?

Al meu entendre aquests dos mesos han estat la seva “prueba del algodón”. Si alguna cosa ha quedat constatat és que aquest espai que va néixer amb promeses de “acabar amb els cadenats del 78” o lluitar per un procés constituent, ha acabat integrat com a pata esquerra del Règim del 78. En el cas d’IU no és cap novetat, vénen d’un dels pares de la Constitució del 78 que nega el dret a decidir explícitament. Podemos i els comuns havien jugat a l’ambigüitat, fins i tot van recolzar finalment l’1-O, però s’han negat sistemàticament a promoure cap mobilització, ni a Catalunya ni menys en la resta de l’Estat, en defensa del seu resultat -que consideraven il·legítim per no haver-se pactat la consulta amb el Règim que va enviar 10.000 policies a repartir llenya- ni tan sols contra la repressió. Han optat per una cínica equidistància entre el resultat de l’1-O i el cop institucional del 155. Avui segueixen parlant de consulta pactada, un autèntic engany quan, si alguna cosa ha quedat clara és que ni el PP, ni el PSOE, ni C’s, ni el Poder Judicial, ni la Corona... cap agent d’aquest Règim n’està disposat.

Quina lectura feu des de CRT de les eleccions del 21D?

El cop institucional del 155 posa en evidència el caràcter autoritari i antidemocràtic del Règim del 78 i la restauració del mateix que volen realitzar des del PP, el PSOE, Cs i la Monarquia. Tot amb el suport de la UE, que contra totes les il·lusions encoratjades pel procesisme, ha tornat a actuar com la institució reaccionària que és, com ja va deixar clar en la crisi grega o la dels refugiats. El 21D és part d’aquest cop, la via amb la qual se li ha volgut donar un vernís democràtic. Però són unes eleccions teledirigides, perquè les guanyi l’espanyolisme, o si no succeeix, que una victòria independentista es produeixi prèvia renúncia en la pràctica a conquistar la independència.

L’ocorregut els últims mesos ha demostrat que la república catalana o la conquistarà la classe obrera i els sectors populars, en una aliança de lluita amb els treballadors de la resta de l’Estat, o no es conquistarà. La “autocrítica” i el “retrocés” d’ERC i el PDeCAT, encara que s’ha produït sota el xantatge inquisitorial del Tribunal Suprem, deixa clar que per la seva banda hi ha un intent de tornada a la via morta de la negociació amb l’Estat.

Es prepara, més enllà del resultat que pugui sortir del 21D, un escenari de desactivació del moviment democràtic. Contra això és necessari reaccionar. Des de CRT considerem que després de l’aprovació del 155 s’hauria d’haver cridat a boicotejar les eleccions i a la defensa de la república. Això no va passar i avui tot el bloc assumeix el 21D com una data per expressar el rebuig al cop i la defensa del resultat de l’1-O.

En aquest context creiem que seria necessari que pogués haver-hi una candidatura que expressés políticament a aquells sectors que han començat a fer una experiència amb la direcció procesista, que qüestionen el seu full de ruta i que es proposen lluitar per la república catalana des d’una perspectiva de ruptura amb el Règim del 78, en vinculació amb la lluita per un procés constituent, per un programa anticapitalista i creant ponts de solidaritat amb la resta de l’Estat per enfrontar junts al Règim i la Corona. La CUP és qui estaria en millors condicions per propiciar-la, més enllà que ja hagin definit internament les llistes.

Per a això el millor seria obrir un debat i una reflexió el més àmplia possible sobre el balanç del “procés”, de la política seguida i amb quin programa i amb quina estratègia cal continuar. Nosaltres hem participat d’aquest moviment des de la perspectiva de lluitar per una república catalana socialista, com a part de la lluita per una federació de repúbliques socialistes en la península ibèrica, però estaríem disposats a participar en un procés de discussió programàtica i estratègica, que hauria d’estendre’s més enllà del 21D i anar més enllà de lo electoral, pensant quins són les vies per emprendre la lluita contra el 155 i pel dret a decidir des dels barris, facultats i centres de treball.

Finalment, i a manera de conclusió creus que hi havia possibilitats de que el moviment pogués passar per sobre de la seva direcció? Quin element creus que va poder faltar?

Si alguna cosa ha quedat constatat és que la voluntat de lluita del poble català ha estat molt per davant de la direcció del procés, i que fins i tot va avançar per esquerra a les formacions d’esquerra del procés. Aquest moviment podia superar per si mateix als Puigdemont i Junqueras? La veritat és que no ha estat així, i contra qualsevol il·lusió “espontaneista” crec que no era possible sense que existís una força política amb una clara estratègia independent i de classe, formada als moments previs, que pogués oposar un full de ruta revolucionari per aconseguir els objectius del moviment. L’esquerra independentista que es diu anticapitalista, havia optat per una estratègia oposada, la de la mà estesa. No es venien preparant per a això. Tampoc des de l’esquerra sindical.

Les tasques per poder superar a aquesta direcció es podrien resumir en tres grans blocs. Construir un ala del moviment que vinculés la principal demanda democràtica, el dret a decidir, amb la lluita contra el Règim del 78 i un programa anticapitalista per resoldre els grans problemes socials. Guanyar així a sectors importants de la classe treballadora, canviar la composició social del moviment i que la classe obrera es proposés hegemonitzar-lo, en comptes dels hereus del pujolismo que representen només a les grans famílies catalanes. Solament així es podria haver disputat obertament la direcció política al PDeCAT i ERC, per part d’una organització revolucionària. Per impulsar la més àmplia autoorganització i mobilització des dels centres de treball, estudi i barris, és necessari avançar en la construcció d’una organització revolucionària. Avui no existeix aquesta organització, ni a Catalunya ni en l’Estat espanyol. Des del CRT ens proposem donar passos en aquest sentit, confluint amb activistes, militants que vénen d’altres organitzacions i grups que es proposin lluitar per aquesta perspectiva.