Edición castellano

Les eleccions del 21D, el gran parany de Rajoy per desconèixer la voluntat popular del 1-O i la proclamació de la República catalana al Parlament de Catalunya el passat 27O. Però el vel d’aquestes “eleccions autonòmiques democràtiques” va caure ràpidament quan el mateix dia que les va anunciar, el Senat i el govern central van dissoldre la càmera catalana, van destituir el govern català, van reforçar l’ocupació de guàrdia civil i policia nacional i dies després van començar els empresonaments a vuit consellers i ordres de detenció per Puigdemont i quatre consellers més que s’havien traslladat a Bèlgica.

Un veritable cop institucional que pretén tancar de forma reaccionària i recentralizadora la crisi catalana, amb la “gran coalició” del Rei, el PP, el PSOE i Ciutadans. I que va començar com a reacció a l’1-O després dels successius cops repressius, com l’empresonament dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural i tot el que implica l’article 155 de la Constitució.

En aquest context, com era d’esperar la resposta de la direcció del procés no ha estat efectiva al nivell que el cop repressiu ho requereix. I amb Puigdemont a Brussel·les el bloc de Junts pel Sí, l’ANC i Òmnium han acceptat participar el 21-D, com a opció contrària a organitzar la “resistència” al brutal atac del 155, cridant a la “pau i la calma”. Tampoc han respost al nivell de disposició de l’enorme moviment democràtic català com ha demostrat des del 1O, les vagues del 3O i 8N, o les massives manifestacions, com l’última d’aquest dissabte amb 750.000 persones als carrers que fins i tot aconsegueix el nivell d’una Diada.

Això porta a una situació en la qual les eleccions del 21D, de part de les masses catalanes es perceben com l’últim reducte per “defensar” la República contra la dreta del PPC i Ciutadans i fins i tot el PSC. Avui la proclamada “República catalana” només té com a agenda, de part de les direccions de les forces sobiranistes del Govern, les eleccions del 21D.

En principi alguns portaveus de diferents partits anuncien més retrocesos. I el “gran debat” està sobre quin tipus de llistes formar més que de programa o full de ruta a continuar. En principi, les forces sobiranistes no aniran en una llista única.

Per la seva banda, Carles Puigdemont ha anunciat aquest dilluns concórrer amb una llista denominada Junts per Catalunya. Així es presentaria el president de la Generalitat amb el PDeCAT com a base. Això va ser acordat el dissabte amb Puigdemont durant la visita de Marta Pascal, David Bonvehí, Artur Mas i Ferran Bel a Brussel·les.

D’aquesta manera es descarta definitivament la proposta d’agrupació d’electors per la qual, durant el cap de setmana, van arribar a recollir 35.000 de les 55.000 signatures necessàries per ser reconeguda per la Junta Electoral. En el seu consell nacional d’aquest dimecres, el PDeCAT donarà el vistiplau a la nova estratègia electoral de la formació, ja que la direcció ha donat via lliure a Puigdemont perquè confeccioni la seva pròpia candidatura.

De part d’ERC, contarà per a la seva llista amb tots els consellers del Govern d’ERC que estiguin a la presó o a Brussel·les: des d’Oriol Junqueras, que serà el número u per Barcelona; a l’ex conseller Raül Romeva (independent); Carles Mundó; Toni Comín (independent); Dolors Bassa; i Meritxell Serret. Els altres candidats seran d’un bon nombre d’independents o altres partits amb els quals ERC ha arribat a acords. Proposen a Carme Forcadell, encara que probablement no accepti. Marta Rovira, serà la número dos, i una altra figura important, portaveu adjunt de JxSí en l’anterior legislatura, Roger Torrent. En altres llocs es proposa a dirigents dels partits que van decidir coaligarse amb ERC com els socialistes sobiranistes de MES i Avancem (una altra escissió del PSC), així com de Demòcrates de Catalunya, l’escissió de Unió de tall independentista.

La candidatura de l’esquerra independentista

Aquest dissabte, a l’Assemblea Nacional Extraordinària realitzada a Granollers (Barcelona), el 91,63 % dels participants han votat participar el 21D. També han votat presentar una candidatura pròpia "el més àmplia possible, clarament rupturista, independentista i d’esquerres", amb l’objectiu de "materialitzar la república" catalana. Aquesta opció ha aconseguit el suport del 64,05 % dels vots amb la participació d’1.125 persones, contra altres dues que han estat: una "llista ciutadana de país" sense polítics. O participar en una coalició o llista el més àmplia possible -un front d’esquerres amb altres formacions. La primera ha obtingut el 12,59 % de vots i la segona, el 21,72 %.

Per a Anna Gabriel, aquestes eleccions són "absolutament il·legítimes i imposades" per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució però, després de resoldre a l’assemblea de la CUP i que el 21D han de servir per "materialitzar la república" ha explicar que és "imprescindible iniciar el procés constituent", la qual cosa segons va indicar "no és possible sense la ruptura amb l’Estat espanyol".

Al seu torn ha estat crítica amb els qui es consideren "sobiranistes i diuen que ni DUI ni 155", referint-se a Catalunya en Comú, "Com es pot equiparar l’intervenció d’un Estat autoritari i feixista amb respectar la voluntat d’un referèndum?", ha criticat als comuns.

La necessitat d’una direcció independent del “processisme”

Davant els atacs del Règim, l’esquerra independentista i anticapitalista té avui el gran desafiament de desenvolupar la mobilització social i aportar a la massificació, extensió i coordinació dels Comitès de Defensa de la República en barris, centres de treball i estudi, promovent assemblees als centres de treball per debatre com preparar un pla de lluita obrer i popular. L’única forma de derrotar el cop institucional del PP i la corona, recolzat pel PSOE i Cs i exigir la llibertat dels presos polítics.

Per a això és necessari començar per trencar amb la seva política de confiança i subordinació als partits del “processisme”, utilitzar les seves candidatures per promoure un programa independent, basada en la mobilització social i unir aquesta lluita democràtica amb un profund programa de demandes socials capaç de sumar a la classe treballadora.

El mandat popular de l’1-O i la independència només es pot garantir i defensar per mitjà de l’autoorganització obrera i popular, construint una direcció alternativa al PDeCAT i ERC que ja ha donat suficients mostres de claudicació.