Edición castellano

El govern de Rajoy va anunciar l’estrena de l’article 155 contra el poble català, si no és que ja s’ha anat aplicant de forma encoberta, per primera vegada en la història espanyola. Un veritable cop institucional.

Aprovat fa gairebé quaranta anys, la primera vegada que es va anunciar sobre una altra comunitat autònoma va ser al febrer de 1989, a Canàries. Quan el llavors president autonòmic Lorenzo Olarte, del Centre Democràtic i Social (CDS), es va negar a acceptar la supressió d’aranzels -una reducció de drets de duana del 15% sobre les mercaderies europees- producte de l’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea.

Va ser sota el govern de Felipe González, qui va enviar un requeriment que servia com a pas previ a l’activació del 155 a l’Executiu canari perquè complís les seves obligacions fiscals, donant-li un termini d’un mes. Finalment, van arribar a una negociació abans del venciment del termini. I la intervenció de les competències autonòmiques va quedar suspesa.

L’article 155 de la Constitució refereix al poder del Govern de l’Estat per controlar a les Comunitats Autònomes, a través de mecanismes de caràcter excepcional o extrem i abast coercitiu, que imposi a la Comunitat Autònoma el "compliment forçós" de la llei. Així ho explica l’Article 155:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

(1. Si una Comunitat Autònoma no complís les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actués de manera que atempti greument a l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar a aquella al compliment forçós d’aquestes obligacions o per a la protecció de l’esmentat interès general.
2. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.)

Mariano Rajoy ho ha “actualitzat” contra el poble català, anunciant la suspensió de tot el Govern català, Puigdemont, Junqueras i tots els consellers.

Va dir que els ministeris del govern del PP, que en les últimes eleccions autonòmiques solament va rebre el 8,5% dels vots a Catalunya, exerciran el govern en totes les àrees, inclosa l’educació o TV3. Va dir que el Parlament quedarà intervingut, podent només debatre allò que el govern central autoritzi. I va dir que serà dissolt quan Rajoy consideri per convocar noves eleccions. Unes eleccions que seran totalment controlades ja que el nou Parlament català que s’esculli no podrà proposar candidat a la presidència, i ho farà un organisme designat pel govern central. Així ho va dir Rajoy, amb el suport de la corona, Cs i el PSOE.

Un article que està en l’ADN de la Constitució nascuda del Règim del 78

En definitiva, l’aplicació del 155 implica atacar l’autonomia de Catalunya i els drets democràtics elementals. Però sobretot implica liquidar al gran moviment democràtic pel dret a l’autodeterminació, expressat en la voluntat d’una gran majoria del poble català l’1-O.

És un “excés” de part de Rajoy? Més enllà del debat de graus amb els quals s’hauria d’aplicar el 155 -des del PSOE i fins a alguns demòcrates “d’esquerra” com Llamazares diuen que no ha de ser tan dràstic- la realitat és que la Constitució del 78 nega l’autodeterminació, quan en l’Article 2 dicta:

“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”.

(“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.)

D’aquesta manera quedava anul·lat el dret a l’autodeterminació i a canvi es van establir diferents nivells d’autonomia a les regions i nacionalitats de l’Estat espanyol, sota una “Monarquia Parlamentària” pactada pels principals partits nacionalistes de la burgesia com el PNB (Partit Nacionalista Basc) CiU (Convergència i Unió) el PSOE, i fins i tot, el legalitzat PCE.

La naturalesa de la Llei i de l’Estat capitalista espanyol, així com el seu règim polític, demostren que no serà de forma pacífica o amb maniobres parlamentàries des de dalt que es podrà passar a una “república catalana”. Ni tan sols la desitjada “revolució o radicalització de la democràcia”.

La forma en què ha anunciat Rajoy l’aplicació del 155 és de per si mateix un cop institucional que difícilment pugui fer-se efectiu sense l’ús de les forces policials, el contingent de les quals va en augment dia a dia i l’estada de guàrdies civils i policia nacional promet allargar-se més temps a Catalunya.

L’estratègia de Junts pel Sí, l’ANC i Òmnium no és efectiva no només per complir amb el mandat de l’1-O, sinó tampoc per defensar-lo del 155. La disposició a la mobilització queda demostrada en la resposta massiva de les manifestacions, la vaga del 3-O, o les vagues estudiantils, el sorgiment dels CDR (Comitès de Defensa del Referèndum o la República). Però la direcció de les forces independentistes actuen de fre i control constantment.

Mentre, el poble català ve suportant l’ocupació de la Policía Nacional i la Guardia Civil, manifestacions del PP, Cs i PSOE juntament amb l’extrema dreta, el xantatge de “guerres comercials” de les principals empreses de la burgesia catalana, la il·legalització de vagues o les greus detencions "dels Jordis” com a alliçonadores del que els pot passar si s’exerceix el dret a decidir per mitjà de la mobilització.

El PSOE i la passivitat de Podemos. Els efectes del 155 més enllà de Catalunya

El temible 155 anunciat per Rajoy compta amb el suport també del PSOE. Aquesta formació és durament criticada i fins i tot dins de les seves files s’han anunciat dimissions i crítiques d’alcaldes socialistes. Potser la recuperació del PSOE amb Pedro Sánchez estigui sofrint una recaiguda difícil de recompondre una altra vegada.

Per la seva banda Podemos rebutja el 155, però sense reconèixer la legitimitat del resultat de l’1-O i per tant el dret dels catalans a conformar la seva pròpia república independent. Enmig de la brutal repressió del Govern central, parlen de “derrotar l’independentisme a les urnes”, fent fora al PP.

Primer va ser cridant a un “pacte històric” amb el PSOE per seguir el model de Castilla-La Mancha. Però els socialistes van deixar sola a la formació morada aliant-se amb l’Estat, la corona, Rajoy i Cs.

La passivitat de la direcció de Podemos, així com de Izquierda Unida, és inadmissible. Els seus portaveus repeteixen a crits que el 155 és un “fet gravíssim i un atac a la democràcia”, però no fan ni un sol esmen a la mobilització. Aquesta formació que diu haver nascut del 15M ocupant les places, avui està actuant de bloqueig de la mobilització que podria sorgir en solidaritat a tot l’Estat amb el poble català, unint les demandes que permetin acabar amb la Monarquia i el règim. Diumenge passat van sortir centenars als carrers de Madrid, però els líders de Unidos Podemos van estar absents.

Mentre la crisi oberta entre el poble català i el reaccionari Règim del 78 s’aguditza de manera accelerada dia a dia, el posicionament polític de cada partit s’exposa de manera descarnada: el PP mostra ser la dreta més rància encoratjant fins i tot a l’extrema dreta als carrers i aplicant “en nom de la llei” atacs brutals als drets democràtics més elementals. El PSOE es mostra més social liberal que mai del costat de l’Estat central i la Corona contra el poble català. I Podemos se situa com la pota esquerra restauradora del Règim cridant a “derrotar l’independentisme” això sí, a les urnes i no per la força.

El gran problema està en què la inèdita suspensió de l’autonomia de Catalunya és un fet que passarà a la història i que transcendirà a les fronteres catalanes. Perquè una derrota del moviment democràtic català tindrà una gran repercussió de gran importància a tot l’Estat. El 155 serà l’amenaça fins i tot per a qualsevol “oposició” al Règim.

El passat dimecres José Julián Gregorio, delegat del Govern a Castilla-La Mancha pel PP, va amenaçar al president socialista d’aquesta comunitat, dient “García-Page està demanant a crits l’article 155 perquè sigui l’Estat el que esmeni la tasca del Govern que formen el PSOE i Podemos”. Diumenge passat, Alfonso Alonso, president del Partit Popular al País Basc, va dir que a Euskadi hi ha un nacionalisme al poder (PNB), forces radicals que encara estan en la justificació de posicions violentes (Bildu), populistes de Podemos que són la tercera força, i la plataforma Gure Esku Dago, embrió d’una Assemblea Nacional Basca. I va advertir (o va amenaçar?) que “si estos ingredientes se unen nos llevarían a la misma situación, y por lo tanto al mismo desafío y al mismo peligro que se está sufriendo en Catalunya” (“si aquests ingredients s’uneixen ens portarien a la mateixa situació, i per tant al mateix desafiament i al mateix perill que s’està sofrint a Catalunya”).

La dreta s’embraveix i l’“esquerra” es resitua en els racons que troba dins del Règim. Els sindicats continuen amb la seva criminal “pax social” encara més criminal enfront del cop institucional del PP. No sabem com acabarà aquest “octubre calent”, si és que acaba a l’octubre, o al 2017.

Però els qui més acabaran pagant les conseqüències d’aquest atac brutal serà en primer lloc el poble català enfront del 155, així com la classe treballadora, la joventut i les dones de tot l’Estat, per unes altres i no tan diferents raons.

Per això és imprescindible que s’imposi un altre “full de ruta”. Una República dels treballadors, els oprimits i el poble pobre que prengui les regnes dels seus pròpis destins, no només en un sentit d’emancipació nacional, sinó també de classe. Així com que a la resta de l’Estat es desenvolupi la solidaritat amb aquest poble germà des de la convicció que un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure. I així, soldar la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna que permeti acabar amb la Monarquia i el règim. És a dir, la perspectiva d’estendre el dret a decidir a totes les nacions històriques de l’Estat espanyol, soldant la fraternitat entre els seus pobles en el camí de la construcció de la lliure federació dels Estats socialistes ibèrics.

Et pot interessar: A baix el cop institucional contra Catalunya! Vaga general i pla de lluita