http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
PÀGINA OBERTA
Nosaltres també lluitem a primera línea: Diari d’una auxiliar de residència en temps d’Estat d’alarma [II]
Laia Forner

Aquesta setmana els casos de residències d’avis i àvies afectades pel coronavirus s’han anat succeint a tota velocitat. Després d’anys de precarietat al sector, ara també ens toca viure des de primera línea la crisi de la Covid, però ho hem de fer lluitant per mesures eficaces que ens protegeixin i no l’acabem pagant nosaltres.

Ver online

Sóc la Laia Forner, tinc 35 anys i sóc auxiliar de geriatria en una residència de gent gran petitona de Barcelona. I si, sóc part d’aquesta gran massa de població que s’ha quedat treballant en temps d’Estat d’alarma.

Des de l’última vegada que vaig escriure, els casos de residències d’avis i àvies afectats pel coronavirus s’han anat succeint a una velocitat que fa por, desenes dels nostres majors han mort i moltes de les nostres companyes estan infectades. Les notícies van començar a sorgir a comptagotes, però l’alarmisme mediàtic que les institucions volien prevenir ja s’ha instal·lat fa dies. És clar que en un sector tan vulnerable la pandèmia no es podia fer esperar molt.

La situació dels avis i àvies enfront la Covid-19 és de lluny la més compromesa. Són el sector de la població que més està patint el virus i on més baixes s’estan produïnt. I enfront això han hagut de passar dies, setmanes i desenes de morts perquè els centres geriàtrics estiguin al centre de l’emergència sanitària.

Diumenge, Pedro Sánchez anunciava que les residències privades passen a disposició de les Comunitats Autònomes per pal·liar la crisi sanitària que impacta de ple als centres públics. Llavors, perquè encara no ha sortit cap responsable polític de sanitat a Catalunya a explicar com es farà això?

Perquè llavors, tant a les públiques com a les privades, segueix sense arribar-nos el material que ens cal? A moltes residències ens les veïem magres per gestionar els guants i fa dies que portem les mateixes mascaretes, exposant-nos a nosaltres mateixes a ser les que acabem infectant als nostres avis. Perque els EPIs disponibles són només per quan és detecta algun símptoma en lloc de prevenir-los. O pitjor encara, en alguns centres el poc material del què disposem està requisat pels pròpis gerents, quan les que ens juguem la salut, minut a minut, som les treballadores.

A més, moltes auxiliars treballem sota l’amenaça de que si sorgeix algun positiu per coronavirus, haurem de quedar-nos en quarantena a la residència, exposant-nos a un agreujament de la situació, ja que des de fa dies i degut al col·lapse sanitari no s’està derivant als hospitals els residents que presenten símptomes. Si, molts estan morint als seus llits.

I si, com ja sabem, en lloc de pal·liar la crisi sanitària, s’han establert criteris per a seleccionar qui pot accedir a l’UCI i als respiradors disponibles, agreujant la situació. I això està passant des de fa dies. Els nostres majors es quedaran sense dret a recuperar-se, senyor Sánchez? Moriran per la mà que dicta el Govern i els responsables polítics en sanitat?

Tot això, el col·lapse sanitari que estem patint, només te un nom i son els anys i panys de retallades a la sanitat pública. Des que van arribar el convergents de la punyeta en 2010 el pressupost del departament de Salut va passar de quasi 10.000 milions a 8.000 en només tres anys i a la sanitat pública, desprès de deu anys, hi ha un 30% menys de llits i un 40% menys de quiròfans.

Mentre, el tracte de favor a la privada ha sigut brutal. Avui Catalunya està al capdavant pel que fa a llits en clíniques privades. L’"amic" Boi Ruíz, el que era conseller de Salut amb Artur Mas, ha estat durant anys el màxim dirigent de la patronal de la Salut, "no hace falta desir nada más". Amb ell, les assegurances privades han fet "l’agost" en detriment de la qualitat del servei de salut pública.

Llavors, si la sanitat pública es troba en aquesta situació, què podem fer a les residències? un sector infinitament més precari, tant a les públiques com a les privades.

Cal dir també que amb el boom de les residències privades, molts lobbys empresarials es van ficar dins aquest món veient una oportunitat de negoci i enriquir-se a costa d’un dels serveis més basics com és avui dia la cura dels nostres majors.

A moltes residències, un sector altament feminitzat com el nostre, es treballa a destajo, amb condicions d’explotació, gairebé sense descansos i per quatre xavos que no ens arriben ni perquè les nostres families arribin a final de mes. Tot perquè l’empresa s’ompli les butxaques a costa dels nostres avis i les seves famílies.

Davant del col·lapse generalitzat a la sanitat i perquè la nostra situació de precarietat extrema a les residències no es vegi encara més agravada, ens cal organitzar-nos en comités de seguretatihigiene entre totes nosaltres i lluitar per mesures excepcionals.

En primer lloc hem d’exigir que se’ns faci el test de la Covid-19 a totes les que treballem en residències i a tots els residents. Tots nosaltres som part de la població de més risc enfront el virus. I que totes les residències privades passin a ser públiques, sense compensació econòmica, i gratuites per a les families que es troben actualment sense recursos.

Que els governs, central i autonòmics, posin de forma efectiva i immediatament tots els mitjans de la sanitat privada a disposició de la pública. Fa falta amb urgència tot el material disponible, guants, mascaretes, desinfectants, EPIs, i ni parlar de respiradors artificials i llits.

Però perquè tots els recursos de la privada i també de la industria farmàceutica estigui a l’abast de la sanitat pública, perquè els nostres avis i àvies també puguin accedir a la UCI i als respiradors, és necessari que tot això estigui també en mans de comités formats per les treballadores i treballadors sanitaris, que son els qui de veritat en faran un ús adequat, transparent i democràtic. Sense cribatges ni seleccions, tan sols perque l’Estat es negui a posar en joc els beneficis de les privades.

Aquesta crisi no l’hem de pagar nosaltres. Cal que s’imposin impostos a les grans fortunes i que la banca retorni els 40.000 milions de l’últim rescat que encara ens cou. Ens hi va la salut de totes. Les nostres vides valen més que els seus beneficis.

Diari d’una auxiliar de residència en temps d’Estat d’alarma

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic