La propagació del coronavirus a Itàlia i Espanya ha deslligat una emergència de les cures que afecta especialment la classe treballadora i a les persones amb treballs més precaris. L’encreuament de gènere i classe fer recaure les conseqüències d’aquesta crisi en les famílies treballadores, i, especialment, entre les dones.

Si els nens no van a escola, qui els cuidarà? En els barris més rics de Madrid, com Salamanca o Pozuelo de Alarcón, això no genera massa problemes. La cangur treballarà més hores (amb el poc que gana, segur que accepta quedar-se) o serà l’empleada de la llar interna la que, a més de netejar la casa i cuinar, tingui al seu càrrec als nens. Però qui els cuidarà en les llars dels barris populars? Quan tots dos pares treballen, el recurs més habitual de les famílies solen ser els avis, però el Virus COVID-19 afecta més letalment a les persones majors, per la qual cosa les conseqüències poden ser greus si algun dels nens ja està contagiat.

Les autoritats han anunciat el tancament de col·legis i instituts en les localitats més afectades, però no s’han establert llicències laborals mantenint el salari per a totes les persones que tinguin menors al seu càrrec. Des del govern han suggerit que es promogui el “teletreball”, però es deixa aquesta decisió a criteri de cada empresa. D’altra banda, la majoria dels treballs no es poden traslladar a la llar. Qui cuidarà als fills de les treballadores i treballadors de l’hostaleria, dels grans magatzems, les empreses de logística, el transport, les fàbriques o la neteja? Amb qui deixaran als seus fills les caixeres del supermercat o aquestes empleades de la llar que treballen cuidant? I quan comenci a haver-hi més casos de persones majors malaltes, qui els cuidarà?

Davant la possibilitat -cada vegada més pròxima- d’un col·lapse del sistema de sanitat pública (preparada durant anys per retallades, privatitzacions i la falta de contractes de personal) des de l’Estat es prenen mesures que acaben carregant la crisi del coronavirus en les famílies, com si la salut de la majoria de la població fos un assumpte privat que depengués de la "responsabilitat individual".

I aquesta crisi, com sabem, afectarà especialment a les dones treballadores. Encara que la taxa d’ocupació femenina en l’Estat espanyol continua estant per darrere de la mitjana europea, ha augmentat en els últims anys, aconseguint el 61%. És a dir, que sis de cada 10 dones en edat de treballar (entre els 16 i els 64 anys) estàn ocupades, mentre que la taxa d’ocupació masculina aconsegueix un 71.5%. Això significa que, en la majoria de les llars formades per dos progenitors, tots dos treballen, encara que les dones són majoria entre les persones amb jornada a temps parcial (3 de cada 4).

Aquesta última dada és clau, perquè mostra l’estreta relació que existeix entre precarietat laboral i cures feminitzades. Entre les persones assalariades que no treballa a temps complet a causa de la necessitat de cuidar a altres persones (nens, malalts, persones majors o dependents), el 94,74% són dones. I davant la decisió de qui falta al treball per a cuidar als nens, l’elecció sol recaure en elles, que ja tenen una jornada parcial per a encarregar-se d’aquestes tasques.

Si considerem a més que la taxa de pobresa en llars amb nens on treballen els dos progenitors és del 7%, i que la taxa de temporalitat en l’ocupació frega el 30%, podem preveure també les conseqüències que aquesta crisi pot tenir per a la classe treballadora.

Si faltar al treball per a cuidar dels nens o els malalts no està garantit amb llicències pagues i obligatòries, i, al mateix temps, la crisi del coronavirus colpeja l’economia provocant la caiguda en els guanys empresàries, els acomiadaments massius no es faran esperar. Això serà especialment greu per a aquelles persones que tenen els treballs més precaris, que combinen temporalitat i parcialitat, un segment on el percentatge de dones duplica al dels homes. (Informe: “Dones en el mercat de treball, dones pensionistes i dones migrants en el segle XXI”).

Al seu torn, cal considerar la situació de milers de treballadores de la llar i cuidadores, en la seva majoria dones i immigrants. Qui garanteix la seva salut i que no estiguin exposades al contagi, per estar cuidant a persones malaltes? Qui garanteix els seus drets laborals, quan són les més precàries entre les precàries?

En els pròxims dies es multiplicaran els contagis i començaran a sentir-se els efectes recessius en l’economia. Per això, juntament amb llicències sense descomptes salarials per a totes les persones amb menors al seu càrrec, una altra mesura necessària i urgent és la prohibició total d’acomiadaments durant el període que duri aquesta crisi. També cal posar tots els recursos de la sanitat privada al servei de la població. Es tracta d’una crisi de magnitud, els seus guanys no poden estar per sobre de les nostres vides.Hem d’exigir una sèrie de mesures perquè les conseqüències del *coronavirus i la crisi econòmica no les paguin la classe treballadora, amb les dones, les migrants i la joventut com les seves baules més febles.

En Patriarcat i capitalisme (Akal, 2019), que escrivim amb Cynthia Burgueño, assenyalem:

“La crisi de l’anomenat Estat de benestar a Europa ha portat a un emplaçament de les càrregues socials de l’Estat cap a les llars. Els capitalistes descarreguen les successives crisis econòmiques sobre les famílies a través de retallades i privatitzacions; el desmantellament dels sistemes públics de protecció i serveis socials primordials com l’educació infantil o les residències per a persones dependents. Aquesta situació, que varia entre els diferents països, sent a Alemanya, Itàlia i l’Estat espanyol de les més crítiques, provoca major pobresa en les llars i sofriments per a les dones dedicades 24 hores a les cures de llarga durada”. L’epidèmia de coronavirus ha agreujat aquesta crisi de les cures, exposant als sectors més vulnerables. El virus és el detonant, però el capitalisme patriarcal és el malalt.