“Miss Telefónica 1930 en el calabós”. Els diaris es feien ressò d’aquesta notícia, uns amb admiració i uns altres amb diferents combinacions de burla i condemna. I és que al juliol de 1931 la vaga de la Telefónica havia arribat als carrers de Madrid, Sevilla, Barcelona o Saragossa entre ciutats de tot l’Estat i estava travessant totes les convencions de l’època.

En la dècada de 1930, Telefónica tractava de donar una imatge d’empresa moderna i contractava dones en les seves centraletes per a ser "noies del cable". La fortíssima divisió sexual del treball en l’època feia que els capitalistes paguessin a les treballadores de mitjana un 55-60% del sou dels seus companys homes, encara que generalment no les contractaven per a oficis considerats “masculins”. Quan es va estendre l’ús del telèfon, la companyia Telefònica va promocionar a so de bombo i platerets el fet de contractar dones, encara que aquestes haguessin de ser joves, solteres i passar estrictes regles sobre el llarg de la faldilla i altres aspectes.

Per a seguir amb aquesta publicitat, va arribar a organitzar un concurs de Miss Telefónica. No obstant això, la sorpresa se la van emportar quan Miss Telefónica 1930, o millor dit, María Luisa Fernández Cuevas, afiliada a la CNT, va aparèixer en un piquet de Madrid d’aquesta vaga telefònica de juliol de 1931, un dels primers grans conflictes obrers de la II República.

Com s’havia arribat a aquesta vaga?

Telefónica va ser creada el 19 d’abril de 1924 durant el govern dictatorial de Primo de Rivera en règim de monopoli com a filial de l’empresa nord-americana ITT sota el nom “Companyia Telefònica Nacional d’Espanya” (CTNE). En 1931 els efectes del crack del 29’ ja havien donat la volta al món i, mentre la desocupació creixia en l’Estat espanyol (especialment en el camp de la meitat sud), la multinacional havia portat endavant durant dos anys centenars d’acomiadaments per degoteig de tècnics, operadores i altres sectors del telèfon.

El 4 de juliol de 1931 la CNT llança una convocatòria de vaga indefinida en Telefónica. Les seves reivindicacions són la millora de la seguretat per als tècnics, especialment castigats pels accidents laborals, un augment salarial i la recuperació dels llocs de treballs destruïts. A aquestes se suma una reivindicació específica de les treballadores: contractar tant a casades com a solteres.

No obstant això, encara que la CNT va dirigir aquesta vaga, no va ser l’única que va participar. I és que aquest conflicte va marcar un abans i un després per als sectors socialdemòcrates. La UGT i el PSOE formaven part de la coalició del primer govern de la II República, que havia promès tant drets democràtics i socials a les classes populars, com a tranquil·litat i beneficis a la inquieta burgesia estatal i estrangera.

Les ordres d’esquirolejar la vaga van aprofundir la crisi de les bases de les treballadores d’aquests sectors, que en casos com Sevilla van desobeir l’ordre i van anar a la vaga i en uns altres, com Madrid o Còrdova van arribar a formar part dels serveis especials de trencavagues.

Aquesta vaga s’estén al llarg de gairebé tot el mes de juliol, fent parar a 6200 dels 700 treballadors, amb un seguiment que va arribar a ser màxim a Barcelona, Sevilla, Saragossa i Madrid. S’estenen les accions de sabotatge a les línies per Múrcia, Bilbao i Tarragona, entre altres ciutats.

En la capital andalusa va ser clau la solidaritat d’una vaga general el 20 de juliol, però la repressió tampoc es va fer esperar, deixant al llarg de juliol prop de 2000 detinguts, 30 morts i 200 ferits entre notícies de càrregues policials amb foc real al Parc María Luisa de Sevilla, assassinats per part de pistolers de la patronal a Saragossa i la declaració de l’Estat de Guerra a Barcelona del 22 al 29 de juliol.

Malgrat els atacs, les millores en seguretat laboral i la contractació de casades van ser conquistades, no així la recuperació dels salaris i llocs retallats. A la repressió es van sumar els acomiadaments antisindicals, més de 1500 com a represàlia a la participació en la vaga telefònica.

Una de les acomiadades seria la telefonista de la CNT Lucía Sánchez Saornil, que anys després seria una de les fundadores de Dones Lliures, agrupació que congregaria a més de 20.000 de dones. La revocació d’aquests acomiadaments i les demandes sense conquerir de la vaga de juliol de 1931 serien aconseguides amb una nova vaga a l’abril de 1936.

Per a pensar avui la lluita, és de vital importància rescatar totes aquestes experiències. Perquè el terreny de batalla de la lluita de gènere, és un terreny en la lluita de classes, per a des d’aquí recuperar i conquistar els drets perduts i per guanyar de totes les dones. I és en el terreny de la lluita de classes que les treballadores han fet història.