En l’informe, publicat pel Banc d’Espanya dijous passat, s’assenyala la “gravetat” de la situació dels treballadors de més de 50 anys, a conseqüència de la pèrdua de competències i habilitats laborals, imprescindibles per a mantenir una “activitat productiva” en un mercat laboral cada vegada més tecnificat i competitiu.

L’informe es recolza en dades del Programa d’Avaluació Internacional de les Competències d’Adults de l’OCDE en les quals es comparen per edats els índexs de pèrdua de capacitats amb el pas dels anys. Així, es constata estadísticament la pèrdua de capacitat física, comprensió lectora i numèrica, i les dificultats in crescendo per a manejar i assimilar les noves tecnologies. A més, sosté l’informe, es ressent la intel·ligència que està directament relacionada amb l’atenció, la velocitat del processament, la memòria i l’habilitat espacial. S’ha demostrat, d’altra banda, que la deterioració és més lent en tot el que sigui après. I, així mateix, es guanyen competències, segons aquestes anàlisis, en les tasques de supervisió, organització i en la reacció davant contratemps.

Totes aquestes condicions, ja que tenen una relació amb l’edat, afecten directament a tot aquest grup de treballadors i treballadores, independentment de la seva formació, encara que lògicament les condicions són molt pitjors per als qui manquen o tenen poca formació. De fet, encara que l’informe incideix més sobre el col·lectiu de baixa formació, en realitat oculta que en la pràctica aquestes recomanacions van dirigides per a pràcticament la totalitat dels treballadors/as majors de 50 anys.

Elevar la precarietat com a recepta

Davant això i per a combatre la mala perspectiva que els analistes del Banc d’Espanya auguren per a aquest sector de la nostra classe, sobretot als de menor formació, no se’ls ha acudit una altra cosa que plantejar contundents mesures de precarització laboral.

Aquestes mesures van en línia amb el que cínicament diuen “flexibilització de les condicions laborals”, facilitant així l’ús a la carta d’aquesta mà d’obra, amb baixos salaris, pèrdues de drets essencials i dolentes condicions laborals. Per tant, seria més aviat hiperprecaritzar-los.

Les mesures apuntades i fixades com a eix prioritari, de cara possibles futures reformes laborals, consistirien bàsicament en reduccions salarials, disminució de jornades i/o d’horaris (contractes a temps parcial, discontinus, temporalitat extrema). Fins i tot plantegen la possibilitat de combinar el treball amb alguna mena de jubilació parcial. És a dir, la qual cosa seria una “remake” de les microjubilacions implantades per Merkel que han omplert el mercat laboral a Alemanya de persones jubilades buscant ocupacions desesperadament. Tot això, per a major gaubança dels empresaris, ja que la necessitat d’aquests jubilats d’haver de complementar els seus ingressos insuficients per a desenvolupar una vida digna, implica la disposició d’una mà d’obra barata i àmplia a disposició per a la seva explotació empresarial, que al seu torn pressiona per a abaratir els salaris del conjunt de la classe treballadora.

Les “recomanacions” del Banc d’Espanya configuren un atac frontal al conjunt dels drets laborals dels treballadors, en tractar d’incrementar l’exèrcit de reserva augmentant l’oferta laboral als empresaris per a baixar el cost dels salaris i externalitzar el més possible aquests costos als capitalistes. I tot això justificat perquè puguin seguir empleats, quan la solució és més aviat la contrària, baixar l’edat de jubilació, almenys als 60 anys, i repartir el total de les hores de treball existent, sense disminució salarial, entre tots els treballadors i treballadores en edat de treballar.

Envelliment poblacional, atur i precarietat

Això es planteja en un context general d’enorme envelliment de la població ocupada en l’Estat espanyol. Una dinàmica aguditzada, sens dubte, per les polítiques de retard de l’edat de jubilació i de reculada, si no eliminació gairebé total, de les prejubilacions. Situació també facilitada per les enormes bosses d’atur juvenil degudes, entre altres raons, al tap que es genera precisament per no facilitar la sortida del món laboral als més majors per a obrir passo als més joves.

De fet, la població espanyola en general, i la laboral en particular, es troben entre les més envellides d’Europa donats a més els mínims índexs de natalitat actuals. La taxa de natalitat en 2018 va ser de 7,94%, la més baixa de la història, i l’índex de fecunditat (nombre de fills per dona) 1,26, la qual cosa no garanteix el reemplaçament poblacional i, per tant, es produeix una pèrdua de població i descendeix els índexs de població jove. Tot això, facilitat, entre altres raons per les dificultats enormes per a trobar ocupacions dignes per a dones i joves. Així com pel raquític de les prestacions socials per a parelles joves, impossibilitat de trobar habitatges de lloguer a un preu raonable, l’escassetat d’escoles infantils, la precarietat laboral inacceptable i que els impedeix emancipar-se i tenir una vida independent i pròpia per a la majoria de joves i dones, etc.

Això fa que la situació a l’Estat espanyol, referent a això, sigui més aguda que en la resta d’Europa. Al que s’afegeix que la pròpia estructura de desenvolupament dels sectors productius que més impulsen l’economia espanyola (turisme, hostaleria, comerç, servei domèstic, construcció, etc.), en tractar-se d’activitats que requereixen d’una activitat física més intensa, resulti encara més complicat per a la continuïtat laboral eficient dels treballadors en aconseguir edats avançades en comparació amb altres països d’Europa. En el sector industrial resulta més fàcil fer aquestes adaptacions de reubicació i readaptació, no obstant això, aquest sector cada vegada té menys pes econòmic per volum d’assalariats en l’Estat espanyol, la qual cosa dificulta aquesta sortida.

Un altre factor que fa més aguda la situació per als treballadors d’edat avançada és la grandària petita de la majoria de la composició del seu teixit empresarial. Aquesta estructura microempresarial, predominant respecte a la majoria dels països de la UE, fa que sigui més difícil adaptar els llocs de treball de persones amb dificultats físiques d’algun tipus, conseqüència de l’edat o d’altres factors, la qual cosa complica l’ocupabilitat per a aquests grups d’edat i, en general, per a persones amb quelcom mena de discapacitat.

Per això, en l’informe del Banc d’Espanya, es parla que caldria generar polítiques que afavoreixin l’increment de grandària del teixit productiu de l’Estat espanyol. Però això és un desig llargament “recomanat” (i anhelat) pels experts, per moltes raons lògiques d’índole econòmic, que no obstant això no ha tingut cap evolució positiva destacable. Les dades són eloqüents, el 42% dels treballadors entre 50 i 54 anys amb baixa qualificació estan en empreses de menys de 10 empleats, mentre que en l’eurozona això es produeix per a un 28% d’ells.

Una altra dada que destaquen en l’informe del Banc d’Espanya és que a l’Estat espanyol es produeixen nivells majors de desocupació per a aquest tram d’edat, sobretot dels que tenen menor formació, que en la resta d’Europa. Encara que això és un fet per a la totalitat dels trams d’edat, descomptant el cas grec, en aquest tram d’edat concreto l’evolució que s’espera és més preocupant pels nivells en què pugui incrementar-se aquesta població en els pròxims anys.

A més, la piràmide d’edat juga en favor de tot aquest procés atès que el “baby boom” a Espanya es va produir entre 1957 i 1979, incrementant-se enormement aquesta cohort d’edat, i resulta que aquest grup és el que ara es troba o s’acosta a aquestes edats, pròximes a la jubilació, però que amb el retard de la mateixa hauran de continuar treballant. Amb el que s’accentuarà l’envelliment i la problemàtica de l’amenaça de la desocupació o la precarització.

Nou Estatut dels Treballadors, burocràcia sindical i il·lusions progressistes

La realitat és que ens trobem immersos en un període de més que segures i fortes amenaces als drets laborals per possibles noves reformes laborals plantejades pel Govern de coalició de PSOE i Unides Podemos. I aquestes amenaces es deriven, entre altres coses, del projecte llançat pel Govern de coalició, d’elaborar un nou Estatut dels Treballadors. El que no augura gens bo.

Et pot interessar: L’essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy romandrà intacte amb el “Govern progressista”

.

De fet, tenim com a antecedent la denominada “agenda social” del PSOE que figurava en el seu programa electoral. Aquí, ja s’avançaven algunes mesures de profund calat en contra de drets laborals dels treballadors més essencials, davant els quals, per cert, els seus nous socis de govern, Unides Podemos, no s’han pronunciat fins al moment.

Qüestions com la denominada “motxilla austríaca”, segons la qual els treballadors passarien a pagar-se el seu propi acomiadament o almenys gran part d’aquest, o la modificació de la legislació contractual incloent una nova modalitat que va ser denominada com a “contractes temporals estructurals”, una contradicció en els seus propis termes i que semblaria una espècie de temporal sense causa definida assimilat a l’indefinit sense ser-ho, no aventuren gens bo respecte de la possible reforma de l’Estatut.

Les suposades garanties que tot l’aprovat estigui subjecte a la negociació amb els “agents socials”, és a dir, les cúpules de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, i les organitzacions empresarials, no són garantia de res. Ja hem vist com els caps dels sindicats “majoritaris” han signat o acatat passivament tot el que se’ls ha posat per davant i ara, amb un suposat Govern “progressista”, ni tan sols defensen la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy íntegrament. Fins i tot es creu que la cessió del president de la CEOE davant l’última pujada raquítica del salari mínim, té com a contrapartida el seu millor posicionament en la negociació de tots aquests aspectes, molt més rellevants, per a aconseguir imposar els interessos empresarials en aquesta negociació.

La mateixa desconfiança pot tenir-se davant Unides Podemos, en minoria en el si d’un Govern social liberal del PSOE, que ja ha demostrat el seu grau de lliurament a la disciplina de les institucions del Règim del 78 i de la UE en matèria de despesa, disciplina fiscal o submissió institucional a la monarquia, per exemple. Amb renúncies molt cridaneres entre les quals es troben el suport als interessos imperialistes de l’Estat espanyol, els atacs al dret a decidir del poble català, el manteniment de les polítiques de persecució dels immigrants (concertinas, devolució en calenta, CIES, etc.); o en el camp dels drets laborals les declaracions de la ministra de treball membre d’Unides Podem en les que assenyalava la “impossibilitat tècnica de derogar la reforma laboral de Rajoy íntegrament”, de la de Zapatero ni feia esment.

Davant això, només serà viable fer front als atacs previsibles que s’aveïnen als drets laborals i socials dels treballadors, per part d’aquest Govern que es disfressa com a progressista i d’esquerres, a través de la lluita independent i unitària de la classe obrera i els sectors populars, al carrer, seguint l’exemple de les mobilitzacions realitzades a Xile o França. Mobilitzacions que hauran de desbordar les burocràcies sindicals de CCOO i UGT que no han fet més que pasivizar i desviar les lluites.