La vice secretària general del PSOE Adriana Lastra, va manifestar la voluntat del Govern del PSOE i Unidas Podemos de recollir en el Codi Penal la prohibició de la “apologia o exaltació” de la dictadura franquista i els seus crims. Encara sense saber-se la redacció concreta en què s’expressarà la proposta que portaran al Congrés, la mesura ja ha generat un gran debat, no només entre els juristes i els especialistes en dret, sinó dins de la pròpia esquerra i l’activisme social.

La mesura estava recollida en el programa electoral del PSOE de novembre i en el seu projecte de reforma de la Llei de Memòria Històrica, així com en l’acord programàtic entre el partit de Pedro Sánchez i Unidas Podemos. Un altre gest cosmètic del PSOE, ara de la mà d’UP també, que se suma a tantes d’altres com l’exhumació de la tomba de Franco. Però un gest que, a més, és del tot problemàtic.

La mesura és abans de res una impostura venint del PSOE, el partit que més ha governat l’Estat espanyol des del 78 i ha estat el principal garant de la impunitat dels crims franquistes i la continuïtat dels aparells estatals franquistes (sistema judicial, policial, militar, etc.). Molts buròcrates franquistes es van aixecar un dia “demòcrates”, al mateix temps que els crims franquistes eren ocultats i fins i tot es premiava als torturadors i assassins que seguien en els seus càrrecs. Un veritable pacte d’impunitat al qual també es va sumar el PCE avalant la Llei d’Amnistia de 1977.

Mentre no hi ha cap intenció d’investigar els crims del franquisme ni qüestionar les profundes arrels franquistes d’aquest Règim, el Govern “progressista” es nega a derogar sense restriccions la maleïda Llei Mordassa, manté la “Mordassa digital” aprovada pel PSOE -i l’abstenció d’Unidas Podemos- durant el seu govern en funcions i, com vam veure fa tan sols uns dies, es nega a fer públics els arxius sobre el “full de serveis” del torturador “Billy el Niño” i la Fundació Francisco Franco continua rebent diners públics.

La mesura impulsada pel govern ha estat molt ben rebuda per amplis sectors que rebutgen la dictadura franquista i la seva persistència en la institucionalitat del Règim del 78. No obstant això, lluny de ser una acció que afavoreix el combat del franquisme i l’extrema dreta, mitjançant l’enfortiment del Codi Penal i la punició de “delictes d’opinió” només pot acabar limitant la llibertat d’expressió tornant-se contra les organitzacions socials i polítiques de l’esquerra i la classe treballadora.

Afortunadament no són poques les veus que ja comencen a expressar el seu rebuig al camí punitivista que busca aprofundir el Govern PSOE – Unides Podemos. Com ha escrit en el seu compte de Twitter l’activista de drets humans i advocada del SAT, Pastori Filigrana: “Perseguir els delictes d’opinió no garanteix l’emancipació. El Codi Penal és una eina repressiva del poder i difícilment serveix per a conquistar drets. És més democràtic i emancipador acabar amb l’apologia del franquisme amb molt antifeixisme de carrer i barri”.

En el mateix sentit s’ha pronunciat la periodista Nuria Alabao quan es pregunta: “Quan ha començat a ser sinònim d’esquerra engreixar el codi penal amb delictes d’opinió?”. I també el filòsof i assagista César Rendueles, afirmant que no se li ocorre “major apologia del franquisme que la inclusió de crims d’opinió en el nostre codi penal, començant per aquesta aberració que és el delicte d’apologia del terrorisme.”

Fins i tot Iñigo Errejón, obert defensor del Govern de coalició, s’ha pronunciat contra la mesura assegurant des del seu compte de Twitter que “Hem d’enfrontar al franquisme amb memòria i dignitat per a les seves víctimes i bandejar-lo de cada lloc de les nostres institucions i del nostre país. Però estendre els delictes d’opinió no és el camí. I us ho diu un fill de pres de la dictadura”.

La mesura del Govern, encara que superficialment pugui semblar un “cop” a l’extrema dreta, en realitat endureix les eines polítiques repressives de l’Estat i obre la possibilitat de restringir durament la llibertat d’expressió. Com succeeix amb totes i cadascuna de les mesures que enforteixin l’aparell punitiu de l’Estat capitalista.

Així ho hem vist amb l’aplicació de l’article 510 del Codi Penal, “que regulava inicialment els delictes d’odi contra les minories i que ha estat l’empleat per jutges i fiscals per a processar a centenars d’activistes del moviment català per delictes d’opinió sobre la policia”, com afirma Santiago Lupe en un altre article de Izquierda Diario en el qual recorda com com la llei francesa contra les lligues feixistes de 1935 va ser emprada per Charles de Gaulle per a il·legalitzar a l’extrema esquerra després del Maig del 68.

En efecte, com recomanés León Trotsky als comunistes d’esquerra francesos a mitjan dècada del 30 i en plena expansió del feixisme, era necessari rebutjar ferventment totes “les mesures que enforteixin a l’estat capitalista-bonapartista, encara que es tracti de mesures que puguin causar molèsties temporals als feixistes” i denunciar “que a mesura que la lluita de classes s’agreugi, totes les lleis d’emergència, poders extraordinaris, etcètera, seran emprats contra el proletariat”.

En termes generals la lògica amb la qual Trotsky aborda el problema és que tota restricció a les llibertats democràtiques, d’expressió, opinió o reunió en la societat capitalista, tard o d’hora seran inevitablement utilitzades contra la classe treballadora i les seves organitzacions.

Com va escriure en 1938, “Tant l’experiència històrica com teòrica proven que qualsevol restricció de la democràcia en la societat burgesa, és, en última anàlisi, invariablement dirigida contra el proletariat, així com qualsevol impost que s’imposi recau sobre les espatlles de la classe obrera. La democràcia burgesa és útil per al proletariat només quan li obre el camí al desenvolupament de la lluita de classes. Conseqüentment, qualsevol ‘dirigent’ de la classe obrera que arma al govern burgès amb mitjans especials per a controlar a l’opinió pública en general i a la premsa en particular, és, precisament, un traïdor”. Per al revolucionari rus, en última anàlisi, “l’agudització de la lluita de classes obligarà les burgesies de qualsevol tipus a arribar a un acord entre elles mateixes; aprovaran llavors lleis especials, tota classe de mesures restrictives, i tota classe de censures ‘democràtiques’ contra la classe obrera.” (León Trotsky, Llibertat de premsa i la classe obrera, 21 d’agost de 1938).

Enfrontar (de debò) a l’extrema dreta

La mesura del Govern ha estat justificada, fins i tot per Pablo Iglesias (en una entrevista de Al Rojo Vivo), com una sort de dic de contenció per a frenar l’ascens de l’extrema dreta. No obstant això, aquest argument no se sosté en cap cas. Especialment en el d’Alemanya, on totes les mesures punitives de l’Estat alemany prohibint i penant l’exaltació del nazisme no han evitat el creixement d’Alternativa per Alemanya (AfD) ni de multiplicitat de grups neonazis. Al contrari, en aquests moments liberals i conservadors alemanys estan pactant amb l’extrema dreta per a formar govern a la regió de Turíngia.

Encara no estem davant una situació d’ascens del feixisme. Al no veure un perill immediat que amenaci les bases del seu règim (per exemple, com seria davant un ascens revolucionari), Les classes dominants a l’Estat espanyol i Europa encara continuen optant per la seva integració en les institucions “democràtiques” de la UE i els seus respectius estats nacionals. No obstant això, en el passat el capital ha utilitzat totes les vies possibles per a sostenir el seu poder quan aquest s0ha vist amenaçat, des dels fronts populars (per a enganyar, pacificar i subordinar a la classe obrera com a aliada de la burgesia), fins a la solució del feixisme (com a mètode de guerra civil contra la classe treballadora i els drets democràtics).

Per això combatre el creixement de l’extrema dreta és una tasca ineludible. I, sobretot, combatre-la correctament, quelcom que implica també combatre als qui proposen com a “salvació” enfront de l’extrema dreta enfortir l’Estat capitalista i els seus instruments repressius. Enfront d’aquesta lògica punitivista, hem d’apostar per la lluita de classes i una agenda independent contra el règim hereu del franquisme.

Perquè enfrontar a l’extrema dreta és enfrontar al Règim del 78 íntegrament; és defensar el dret a decidir dels pobles, enfrontant al reaccionari nacionalisme espanyol; és qüestionar el sistema judicial i repressiu, derogant les lleis mordassa i articles aberrants com el de “enaltiment del terrorisme”; és acabar amb les Lleis d’Estrangeria i aquestes veritables presons per a immigrants que són els CIES; és lluitar per l’obertura de tots els arxius de la dictadura i les forces repressives; és donar compte no només dels crims franquistes, sinó també de les tortures i assassinats que hem viscut fins avui perpetrades pels aparells de l’Estat i els seus sequaços com Emilio Hellín, assassí de Yolanda González; és acabar amb la Monarquia, la major figura de continuïtat i exaltació del franquisme i a la qual aquest Govern i els seus ministres aplaudeixen, i lluitar per l’obertura de processos constituents lliures i sobirans. En definitiva, és acabar amb aquest règim monàrquic i corrupte mitjançant la lluita de classes, obrint el camí al govern de les i els treballadors i una democràcia que mereixi ser dita així.

És evident que el PSOE i Unidas Podemos mai impulsaran un programa així. És necessari construir una força política de l’esquerra revolucionària i anticapitalista que lluiti per això.