http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
EPIDÈMIA I CLASSES SOCIALS
Xina: els pobres són els més exposats al coronavirus i a les mesures autoritàries del règim
Philippe Alcoy
París

Desigualtats, un sistema sanitari enormement privatitzat, un règim repressiu: els treballadors, pagesos i les classes populars són les més vulnerables al coronavirus, però també a la repressió de l’Estat.

Ver online

Malgrat les dràstiques mesures del govern xinès, l’epidèmia de coronavirus s’agreuja, principalment a la Xina, però també en altres països. De tal forma que oficialment, s’han declarat més de 6000 casos sobre els 9.000 possibles a la Xina i dotzenes més en diferents països com Tailàndia, el Japó, Corea del Sud o Cambodja, però també els Estats Units i França entre altres. El nombre de víctimes s’eleva, segons les autoritats xineses, a 132. No obstant això, experts internacionals estimen que el número de cas podria ascendir a 44.000 tan sols en Wuhan. Països com el Japó, els Estats Units o França han començat a evacuar als seus nacionals que es trobaven en Wuhan i a la província de Hubei.

Malgrat això, enfront d’aquesta epidèmia comença a generar-se un cert pànic, tenyit de racisme i prejudicis anti asiàtics, hi ha un element que poca gent analitza: el fet que l’exposició als riscos de l’epidèmia no és el mateix segons la classe social a la qual un pertany. Això és particularment evident en un país com la Xina on hi ha importants desigualtats socials i on l’accés al sistema sanitari és difícil per a les classes populars. I relacionat amb això, hem d’assenyalar també que són precisament aquesta part de la població la més afectada a les mesures de repressió arbitràries preses per les autoritats del país.

El sistema de salut xinès: “darwinisme capitalista”

“A la Xina el sistema sanitari no està centrat en el pacient sinó guiat per un darwinisme capitalista, els qui tenen diners sobreviuen, els que no, sofreixen o moren”. És el que podem llegir en un article de Foreign Policy en el qual el títol és ni mes ni menys: “El sistema sanitari xinès necessita més comunisme”. En efecte, aquesta situació d’epidèmia treu a la llum (o deuria), davant dels ulls de tot el planeta, determinats aspectes concrets del règim polític xinès, però també de les característiques del “model” econòmic xinès.

Ara que molts propagandistes neoliberals volen presentar a la Xina com un “país comunista”, la realitat sobre el terreny mostra tot el contrari. El règim polític dictatorial, de partit únic, hereu directe de la farsa maoista que es pretenia “socialista” s’ha fusionat amb una mena de capitalisme brutal, adoptant les pitjors formes d’explotació i degradació de la vida humana. És en aquest context que es pot enquadrar el sistema de salut xinès que és altament desfavorable per als més pobres.

Es tracta d’un sistema sanitari que resulta xocant fins i tot per als vells països capitalista, fins i tot on reina el major neoliberalisme. Segons l’article de Foreign Policy, a diferència dels antics Estats “socialistes” on la sanitat era gratuïta per a tots els seus ciutadans, “A la Xina, el sistema sanitari es troba majorment privatitzat i és car (…) els diners és la clau, no sols per als particulars, però per a les institucions. La major part d’hospitals a la Xina són privats o majorment autofinançats. Treballen com a empreses i no com a organització sense beneficis (…) els pacients xinesos paguen prop del 30% de despeses sanitàries, el govern no finança més que un 30% i l’assegurança cobreix el 40% restant”. Segons les dades de l’OCDE de 2015, la major part de les despeses en sanitat coberts directament pels pacients xinesos era tres vegades més important que la dels pacients nord-americans: 32% enfront d’11% als Estats Units.

A aquest sistema sanitaris altament privatitzat, s’afegeix una altra dificultat per a les classes populars: les regles relatives als permisos de residència que lliguen a les persones al seu lloc de naixement. D’aquesta forma, els habitants de zones rurals o els treballadors immigrants no poden fer efectiu el seu dret a la seguretat social a les ciutats on treballen o on simplement hi ha millors hospitals.

En aquest context ens podem imaginar les grans dificultats que la població obrera i pagesa poden tenir per a tenir accés a un tractament adequat de cara a una epidèmia i també per a ser diagnosticats. És per això que múltiples estudis i investigadors internacionals estimen que el nombre de casos detectat per les autoritats xineses és menor a la realitat, ja que ells mateixos probablement no són capaços de mesurar-los correctament a causa de la dificultat estructural dels més pobres per a accedir a la sanitat.

Els pobres, principals víctimes del virus… i de la repressió

En un altre article de Foreign Policy s’afirma que: “No són els residents de Washington o de Bangkok els més exposats al coronavirus. Són els pobres de la Xina (…) és aquesta població pobra la més susceptible a entrar en contacte amb aquest virus, és entre ells que és més fàcil que es propagui”.

Fins i tot si alguns estudis tenen a rebutjar la hipòtesi segons la qual el virus vindria d’un dels mercats de Wuhan on es venien il·legalment animals vius per a finalitats culinaris o medicinals, és innegable que la població més pobra aquesta sobre-exposada als riscos de contagi. I no sols per les dificultats per a accedir a medicines, sinó perquè a causa d’això, les seves condicions físiques i les seves defenses són febles.

Aquesta sobre-exposició al virus de les poblacions més pobres preocupa a les autoritats xineses, però també a les internacionals. És el que hem pogut veure en els últims dies quan es va fer públic un cas de coronavirus a Cambodja. La por al fet que el virus s’estengui per països on el sistema públic és encara més feble és un escenari de malson dins de la perspectiva d’una epidèmia a major escala.

Una altra qüestió on podem verificar la desigualtat de tractament és també en la repressió i les condicions de quarantena. Recordem que la major part de les ciutats de Hubei, la província en la qual Wuhan és la principal ciutat, es troba en una quarantena “estricta”. Es calcula que més de 40 milions de persones es troben en quarantena. No obstant això, aquesta mesura espectacular és també arbitrària i de la qual desconeixem la seva efectivitat no s’aplica de la mateixa forma a tot el món. Així, veiem com els nacionals de països imperialistes com els Estats Units, França o el Japó estan autoritzats a sortir de Wuhan. Per als obrers i les classes populars és un altre cantar.

Segons Foreign Policy: “Els pobres són menys visibles per al diagnòstic i el tractament, però més visibles per a la repressió. Ara que la quarantena s’estreny al voltant de Wuhan, els pobres són més susceptibles a brutalitats per part de les autoritats. Les catàstrofes solen generar un pànic en les elits (…) si la por, entre homes armats, que han de fer complir la quarantena a una població atrapada a l’interior, es podrien produir enfrontaments amb morts.

Sens dubte, per a evitar escenaris de confrontació i desbordament, les autoritats xineses han estès les vacances de l’Any Nou Piga fins al 3 de febrer, sabent que centenars de milions de persones havien de tornar als seus llocs de residència en un moment on gran part de l’economia i el país es troba alentit i bloquejat.

Els riscos polítics per al Partit Comunista

A més de l’origen i les raons per les quals el virus s’estén pel país, és clar que la situació planteja riscos polítics per a la direcció del Partit Comunista Xinès (PCX). Les catàstrofes sanitàries són un repte per a tot govern i no és estrany que tractin d’amagar les conseqüències per a evitar les crítiques com la crisi de Lubrizol a França va ensenyar al govern d’Emmanuel Macron.
No obstant això, a la Xina una crisi de tal magnitud posseeix característiques particulars ja que el sistema de partit únic deu gran part de la seva legitimitat a causa del control de la situació, a un lideratge “infal·lible”. És per això que es produeixen mentides i s’intenta dissimular la situació real, com hem pogut veure amb el sorgiment del virus. Això explica també el gir del govern a mesures espectaculars com la posada en quarantena de més de 40 milions de persones.

Com afirma l’experta a la Xina, Jude Blanchette del Center for Strategic & International Studies: “La mobilització de recursos és un dels grans avantatges d’un sistema de comandament i control com el de la Xina, com mostren les dades segons els quals Wuhan preveu la construcció de dues instal·lacions mediques en menys d’una setmana, en la qual cadascuna podrà acceptar més de mil pacients de coronavirus. No obstant això, en aquest context, on s’ha de considerar que el PCX té el control total i on la situació millora contínuament, l’espai d’opinions dissidents o independents romandrà molt limitat. Més que concentrar-se sobre el desafiament prioritari de contenir una emergència de salut pública, els responsables del partit tenen la tasca de tenir en compte els costos polítics potencials de les seves accions”.

En aquest sentit, multitud d’analistes consideren que aquesta epidèmia és la crisi política més important que afronta el president Xi Jinping. Tenint en compte les mesures preses, la quantitat de persones que implica, les mentides i el que oculten les autoritats, però també els perills del pànic, perills molt importants per al règim. Al mateix temps, el caràcter reaccionari i dictatorial del règim constitueix un obstacle per a combatre eficaçment i posar fi a l’epidèmia.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic