http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Institucions, lluita de classes i parlamentarisme revolucionari
Ivan Vela
Barcelona | @Ivan_Borvba

Crònica del debat durant les jornades sobre els límits i oportunitats de l’institucionalisme per a la transformació urbana, organitzades per la CUP, on van participar Andrea D’Atri, Ivan Miró i Iolanda Fresnillo.

Ver online

Després dels resultats electorals a Barcelona del passat 26 de maig que van deixar a la CUP - Capgirem Barcelona sense representació, des de l’espai anticapitalista es va iniciar un procés de debat tant intern com extern amb diferents col•lectius i activistes, que ha finalitzat amb l’espai Procés Vector Barcelona. En les jornades d’aquest dissabte 25 de gener es va debatre sobre els límits i oportunitats de l’institucionalisme per a la transformació urbana.

Les últimes eleccions municipals van deixar un resultat negatiu per a les CUP - Capgirem Barcelona a la ciutat comtal. Després d’una campanya electoral que des de la formació anticapitalista van valorar positivament, el resultat en les urnes no va ser en la mateixa direcció i aquesta formació va quedar sense representació en el consistori de la capital catalana quatre anys després.

Tal com expressen en un comunicat en la seva pàgina web, després del resultat obtingut es va iniciar un procés de reflexió i autocrítica interna. Aquest procés busca discutir i debatre entorn de les accions de la formació en aquests últims quatre anys tant dins com fora de l’Ajuntament.

Aquest procés de debat i reflexió entre la militància també s’ha traslladat a un diàleg amb altres activistes, organitzacions i moviments socials. És amb la voluntat d’articular tot aquest període de discussió que neix Procés Vector Barcelona. L’objectiu, com assenyala la formació política, és que es puguin extreure lliçons i futures línies d’actuació en els diferents àmbits on participen.

Oportunitats i limitacions del municipalisme per a una transformació de la ciutat

Durant el dissabte 25 de gener, va tenir lloc una nova jornada de debat del Procés Vector Barcelona en el barri de Sants. En aquesta ocasió, el “vector” que vertebrava la jornada era els límits i oportunitats de la participació en les institucions per a una transformació radical de l’espai urbà.

El debat va ser dirigit per Anna Sortint, que fora candidata a l’alcaldia de Barcelona per les CUP - Capgirem Barcelona. Ha comptat amb la participació a la mesa d’Andrea D’Atri, dirigent del Partit dels Treballadors Socialistes de l’Argentina i fundadora de l’organització de dones Pan y Rosas, Ivan Miró, sociòleg, cooperativista i expert en moviments socials i Iolanda Fresnillo, sociòloga, activista i investigadora sobre deute i polítiques públiques.

El debat es va articular entorn de tres preguntes que els ponents van anar responent en les seves intervencions. Quina és la importància que té per a la transformació de la ciutat, en clau anticapitalista, una candidatura municipalista?, quina és la possibilitat de canvis i transformacions social una vegada dins de les institucions? i finalment si el municipalisme de ruptura, pacífica els carrers o obre les portes a la transformació?

La primera intervenció va ser d’Andrea D’Atri que va partir de l’experiència del Frente de Izquierda (FIT) a l’Argentina. D’Atri va revaloritzar els resultats obtinguts en les últimes eleccions argentines del 2019 del FIT com una alternativa política d’independència de classe, en el marc d’una forta polarització en les forces majoritàries, és a dir, la del govern sortint de Macri i la de l’entrant govern d’Alberto Fernández i Cristina Kirchner.

Va destacar com el Frente de Izquierda a l’Argentina va demostrar que es poden posar posicions parlamentàries al servei de la classe treballadora i els moviments socials, en contraposició a les experiències del neo-reformisme a Grècia, amb Syriza, i en l’Estat espanyol, amb Podemos, on van passar de subordinar la seva acció al parlamentarisme fins a entrar en les esferes del poder executiu.

Mantenir l’eix de gravetat en la lluita de classes i no en el parlamentarisme orienta l’activitat del FIT, de manera que les posicions parlamentàries siguin usades per a l’agitació revolucionària, denunciar les maniobres dels adversaris i mobilitzar al voltant de determinades idees de masses.

Aquest ús de les posicions parlamentàries el va exemplificar D’Atri amb la lluita contra la reforma de la llei de pensions, en les lluites de diferents sectors del moviment obrer contra acomiadaments i tancaments d’empreses, com també per millors condicions de treball o augment de salaris, en les lluita pel dret a l’avortament de la marea verda, en les lluites anti-repressives per l’assassinat de joves per part de les forces policials com Santiago Maldonado i uns altres, o contra les extraccions mineres, etc.

Ivan Miró, per part seva, va fer eix en tres variants teòriques del municipalisme i que va entrar en debat directe amb l’experiència institucional de les CUP - Capgirem Barcelona. Miró primer va apuntar al municipalisme liberal, centrat en la gestió dels interessos econòmics dels diferents lobbies econòmics de la ciutat i com a trampolí per a carreres polítiques. El segon, el municipalisme que va definir com a “simbòlic” i va relacionar amb l’acció de la formació anticapitalista. I el tercer municipalisme que estava per construir, aquell que apostava per crear poder popular per fora de les institucions.

Referent al municipalisme “simbòlic”, i que el sociòleg va adjudicar a les CUP, Miró va apuntar que mentre des del carrer, les assemblees i els moviments socials s’apostava pel model cooperativista, des de les posicions institucionals s’havia jugat un rol contrari, apostant per la re-municipalització de diferents sectors laborals, un procés de estatització que acaba amb un enfortiment precisament de les institucions.

En paraules de Miró, aquesta és una contradicció que viu en la CUP i que va poder ser un factor clau en la desafecció d’una banda del seu electorat en les últimes eleccions. L’alternativa a aquesta contradicció, Miró la sustenta en la tercera definició de municipalisme, el que està “per construir”.

Un municipalisme que entén la seva acció com una re-apropiació de l’espai polític i urbà, és a dir, una re-apropiació de l’espai públic en un sentit ampli. Ha de prioritzar, en primer lloc, la construcció d’estructures comunitàries i populars. En segon lloc un municipalisme que prengui el carrer com a espai de creació d’estructures econòmiques, enteses aquestes com a relacions cooperativistes, la col•lectivització de l’àmbit productiu, especialment els d’energia, transport o alimentació. I finalment la potenciació en la creació d’estructures de debat, assemblees populars territorials, sense estar supeditades aquestes a les candidatures.

D’altra banda, Iolanda Fresnillo es va centrar en destacar com les candidatures municipalistes, una vegada en les institucions, afavoreixen tant al desenvolupament d’estructures d’organització populars, com a fer front a amenaces com l’extrema dreta.

Fresnillo va apuntar en la seva intervenció que en els últims anys han demostrat els límits de l’institucional per a la transformació, però al seu torn ha obert bretxes que han permès la implementació de demandes mínimes.

En aquest sentit la sociòloga també va assenyalar el risc d’instal•lar-se en aquest possibilisme, en aquestes petites victòries. Finalment, va incidir en la necessitat de democratitzar les institucions i els seus processos, de manera que aquestes permetin una major permeabilitat entre els moviments socials i els partits polítics amb representació institucional.

La il•lusió de la democratització de les institucions burgeses

Havent estat present en el debat, voldria aportar alguns elements de reflexió en aquest article.

Durant aquest, es va expressar per part de Fresnillo la necessitat de democratitzar les institucions, de manera que aquestes tinguessin més vincle amb els moviments socials o organitzacions populars d’algun tipus.

No obstant això, tal com s’ha demostrat al llarg dels anys, les possibilitats de democratitzar les institucions burgeses a través d’anar introduint evolutivament aspectes més democratitzadors són nul•les.

L’aparell estatal, en els seus diferents nivells, des de l’Ajuntament a la Presidència del Govern, és un aparell de dominació de classe, que darrere d’aspectes de democràcia formal, que no dubta a retallar quan ho considera necessari, amaga en tot moment la repressió i la burocràcia.

Imaginar una alteració pacífica d’aquesta estructura que en ciutats com Barcelona concentra els interessos polítics i econòmics de la burgesia, és una quimera. Cap democratització de la vida social és possible sense un radical enfrontament amb els poders reals, els amos del poder darrere de les cortines.

L’experiència de projectes com Barcelona en Comú han mostrat de manera nítida en l’últim període els límits insalvables per a una transformació radical en clau transformadora i anticapitalista de l’estratègia centrada exclusivament en l’obtenció de posicions institucionals.

Així ho han demostrat en estar de costat de la multinacional Movistar en el conflicte dels subcontractats, del costat de la patronal del comerç perseguint i reprimint als manters o mantenint el sistema d’externalització de serveis públics en favor de multinacionals de serveis.

Cooperativisme i poder popular sense lluita política

L’altre debat que va creuar la jornada, expressat per Miró, es va centrar en despullar a l’estratègia municipalista del seu paper en les institucions, limitant-se aquesta participació a ser una mera facilitadora per al desenvolupament d’un poder popular alternatiu a l’institucional i al desenvolupament, en termes productius, del cooperativisme.

No obstant això, plantejar el model de cooperativisme aliè a qualsevol baralla contra les bases materials del capitalisme, és a dir, la propietat privada dels mitjans de producció, és una utopia. En un mercat capitalista cada vegada més feroç, tendent al monopoli, on grans empreses capitalistes cauen i desapareixen mentre unes altres s’enforteixen, sembla irreal pensar que les cooperatives tinguin la capacitat de sobreviure. Les mesures d’auto-precarització són, en molts casos, no el mecanisme de subsistència sinó més aviat el pas previ a la seva desaparició.

És per això que l’estratègia del cooperativisme de barallar per ser un "espai autogestionat fora del capitalisme" no se sosté en la realitat. A més li arrabassa a la classe treballadora la perspectiva de portar endavant una organització més completa i avançada de la producció. El cooperativisme el defineix Ivan Miró en múltiples dels seus articles com a "eina de rereguarda", però en realitat fins i tot aquest aspecte “defensiu” és difícil de complir-se en el marc de la feroç competència capitalista. No hi ha més que veure la gran quantitat de cooperatives que actuen en el tercer sector i que acumulen taxes de precarietat i explotació dels seus treballadors (cooperativistes i més encara assalariats) elevadíssimes.

Enfront d’aquesta visió, lluitar per la nacionalització (o municipalització en aquest cas) sota el control i la gestió obrera de la producció planteja una alternativa molt més expansiva i progressiva per a la classe treballadora. Aixecar aquesta alternativa és barallar per l’expropiació dels mitjans de producció al capitalista, sense pagament, sense fer-se càrrec del deute. Mesures que impedeixin des de l’inici que el treballador es vegi en la pressió de l’ "auto-explotació".

Institucions, lluita de classes i parlamentarisme revolucionari

La dialèctica plantejada en aquesta jornada de debat del Procés Vector Barcelona entre la participació en les institucions i la relació amb la lluita de classes, és un debat que ha recorregut el marxisme revolucionari des de finals del segle XIX. Des que Lenin i Rosa Luxemburg critiquessin a Alexandre Millerand, dirigent del Partit Socialista francès, la seva integració en el govern de René Waldeck-Rousseau com a ministre de Comerç, Indústria i Treball.

Enfront d’aquesta qüestió central els marxistes revolucionaris han participat i participem dels parlaments burgesos però no dels governs de cap mena i sota cap responsabilitat, establint una diferència fonamental entre el poder legislatiu i l’executiu.

El parlament és triat per sufragi universal (sense entrar en aquest punt del debat en les limitacions de tota mena que imposa la democràcia formal burgesa) i és per tant relativament representatiu de la voluntat de la classe treballadora, encara que la pròpia democràcia burgesa impedeix per totes les vies que aquesta voluntat es faci efectiva. Per contra el Govern, el poder executiu, és l’encarregat d’imposar les lleis i gestionar les polítiques capitalistes, les mateixes que perpetuen la desigualtat i precaritzen cada vegada més la vida de milions de treballadors i treballadores.

L’activitat parlamentària per als revolucionaris ha d’estar subordinada a l’acció extraparlamentària de sectors de masses, mantenint el centre de gravetat en la lluita de classes i no en l’activitat parlamentària, on els mecanismes de dominació de classe impedeixen qualsevol tipus de transformació profunda i real.

Només sota aquesta perspectiva la intervenció en les institucions pot complir un veritable paper transformador, complint el rol d’agitador i propagandista del programa revolucionari, anticapitalista i socialista amb la perspectiva d’un govern obrer i popular, en ruptura total amb l’Estat dels capitalistes.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic