No hi haurà govern fort, la crisi del règim continua viva

El PSOE va guanyar les eleccions del 10N, no obstant això aquella nit Pedro Sánchez va obtenir al mateix temps un important fracàs. La repetició electoral perseguia aconseguir l’enfortiment del bipartidisme i aconseguir un executiu “socialista” amb major estabilitat parlamentària, sense dependència de cap força independentista catalana. Cap de les dues hipòtesis semblen confirmar-se.

La important pujada de l’extrema dreta de Vox fins als 52 diputats – dels 24 aconseguits a l’abril – i l’enfonsament de Cs – dels 57 d’abril als 10 de novembre-, manté oberta la baralla per l’hegemonia en el camp de la dreta. Quelcom que dificultarà en gran manera, sinó impossibilitarà, algun tipus de compromís entre l’ “extrem centre” per a sostenir al següent executiu. La major part de l’establisment ha defensat que la sortida passava per aconseguir un acord del PSOE amb Cs o fins i tot el PP, encara que fora en forma d’abstenció en la investidura i pactes d’Estat per a garantir la governabilitat.

L’única sortida sembla passar per conformar l’anomenat “govern progressista”. Per això en menys de 48h Sánchez i Iglesias van presentar el seu preacord de govern de coalició. Aparentment el PSOE cediria a les “pretensions” de Podemos en acceptar aquesta fórmula i ,fins i tot, l’entrada d’Iglesias com a vicepresident. Però si anem a la lletra de l’acord les majors cessions les fa aquest últim en matèria de programa, i ho fa a les portes d’una crisi -com ell mateix plantejava en campanya- en la qual els social-liberals no ho faran gens diferent al que va fer Zapatero al 2008 d’ara endavant: aplicar l’ajust necessari sobre la classe treballadora i sectors populars.

Serà doncs aquest el govern fort i estable pel qual clamen les elits empresarials i els grans mitjans? Per baix és difícil que amb el programa de Calviño i amb un “a por ellos” que Vox sempre el cridarà més fort, generi una base social entusiasta. I per dalt està per veure’s, però d’entrada no ho semblaria. En primer lloc perquè per aconseguir la investidura l’aritmètica parlamentària resultant del 10N continua sent “tossuda”. No hi haurà govern sense l’abstenció, almenys, d’ERC. No és un “impossible” aconseguir-la, vist el curs de tornada a l’autonomisme dels republicans. Però després de sortir investit, el govern haurà de començar a governar, i això és un altre cantar.

Tirar endavant els Pressupostos o Lleis Orgàniques – necessàries per a les anomenades reformes estructurals - necessitarà del concurs de ni més ni menys que els dos partits de govern, cinc socis parlamentaris i l’abstenció de mínim ERC o Cs. Que el PP s’avingui a ser una “oposició lleial” o amb sentit d’Estat és fart difícil per la seva carrera de velocitat amb Vox, que a més, en haver superat els 50 diputats es guanya el dret d’impugnar davant el Constitucional tot el que consideri.

Aquí reapareix el “Partit Judicial”, la casta d’alts magistrats que vénen actuant com a cambra de cassació contra el Parlament català i que ara pot començar a fer-ho per a bloquejar la més mínima concessió que Sánchez es vegi obligat a fer al seu heterogeni ventall de socis i sostenidors, especialment si parlen català.

Malgrat la lluentor en els ulls d’Iglesias i la seva lliurada abraçada amb Sánchez, la crisi de governabilitat ha vingut per quedar-se. És l’expressió viva que la crisi de règim no està en absolut tancada. Podríem mirar altres exemples de crisis de règim espanyoles, com el de la Restauració Borbònica -la primera-. Només entre 1899 i 1922 el nombre de governs va ser ni més ni menys que de 22. Al desembre o gener pot ser que hi hagi govern, però quant durarà i quant podrà governar estarà molt limitat a aquestes baralles de “els de dalt” i, esperem, a les reaccions d’ “els de baix”.

Unidas Podemos s’integra definitivament al régimen

El preacord de govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos suposa la integració definitiva d’aquesta última força en un règim en crisi. És alhora un salt i la continuació d’una deriva que va arrencar, sinó des del seu naixement en el qual ni Iglesias ni Errejón no van ocultar mai que venien a reconstruir el consens del 78, des de la seva entrada en la gestió dels ajuntaments del canvi, en els cogoverns autonòmics amb el PSOE -avui ja estan en 6 dels 17 existents- i en la seva política respecte a Catalunya. És aquesta última rúbrica, en les recents setmanes els hem vist cridar a acatar la sentència, saludar la coordinació policial que va deixar 600 ferits, 200 detinguts i una trentena de presos polítics nous i assumir obertament que, en cas de governar, assumirien la política del PSOE.

El govern que es disposen a integrar mantindrà el full de ruta de tancament reaccionari de la crisi catalana. El preacord parla de “problema de conviviencia” i negociació “a” Catalunya. Ni tan sols s’obre a una cosa tan mínima com una taula de negociació Govern – Generalitat. Sobre la fi de l’escalada repressiva no hi ha ni una paraula, i les propostes de Pedro Sánchez d’intervenir l’educació i TV3 no queden descartades. Per descomptat, qualsevol forma d’exercici del dret a decidir queda anul·lada amb la fórmula del respecte al marc constitucional que el nega.

Però també serà un govern ortodox amb l’agenda de reformes estructurals neoliberals i l’ajust pressupostari que ordena la UE, i que un context de possible crisi les fa més urgents. Que la primera vicepresidència recaigui en la ministra d’economia, Nadia Calviño, és un missatge a l’IBEX35, la CEOE i la UE: l’article 135 de la Constitució, que prioritza el pagament del deute sobre qualsevol altra necessitat, i el control de despesa continuaran sent mantres inqüestionables.

En la mateixa línia està la no derogació de la reforma laboral de Rajoy -ni parlar de la de Zapatero que va instaurar un acomiadament gairebé gratuït-, o els pensionassos del PSOE -que va elevar l’edat de jubilació als 67- o el PP -que va acabar amb la vinculació per llei de les pensions a l’IPC-. Tampoc es descarta la “motxilla austríaca” que el PSOE va presentar davant Brussel·les. Ni una paraula sobre la intervenció del mercat del lloguer, la dació en pagament o la prohibició dels desnonaments sense alternativa habitacional, totes mesures amb les quals Podemos ha fet la seva campanya.

Sobre immigració no hi ha ni una paraula, es dóna així per bo que la clau serà la continuïtat de les polítiques d’estrangeria del PP i el PSOE. En el cas d’aquest últim ha estat la de mantenir les tanques de Ceuta i Melilla, continuar obrint nous CIEs i expulsar aquest any un 50% més d’immigrants, com Sánchez presumia en el debat per a competir amb Vox. I és que Iglesias serà el vicepresident de la cinquena potència imperialista de la UE. Per això assumeix una de les seves grans polítiques de consens, la de migració i control de fronteres. Però haurà d’empassar-se encara més gripaus. Defensar els interessos de les grans multinacionals a l’estranger, la qual cosa implica sostenir les amistats amb dictadures com l’Aràbia Saudita, les missions militars a l’estranger, donar suport als cops i moviments que vagin a favor de Repsol, Endesa o Agbar -com els que estem veient a Veneçuela o a Bolívia- i a governs enfrontats a mobilitzacions de masses, com el de Piñera a Xile o el del seu antic amic Lenin Moreno a l’Equador.

A un govern així és el que esperen integrar les forces del “canvi”. La carta d’Iglesias als inscrits de Podemos, advertint-los que seran necessàries encara més concessions, confirma que el lliurament no ha fet més que començar.

Una operació que les afeblirà com les mediacions que han estat des de la seva emergència. Si al 2014 Podemos va aconseguir actuar de desviament al cicle de mobilitzacions nascut amb el 15M, podrà tornar a jugar aquest mateix paper des del Consell de Ministres, sis governs autonòmics i desenes d’ajuntaments? Dificilment. Més aviat, si la crisi, la decepció amb les expectatives que pugui crear en un primer moment i la reacció contra les polítiques antipopulars que aplicarà, pot reobrir la crisi de representativitat. El salt en la integració al qual estem assistint deixa a Unidas Podemos més a prop del que era l’IU de Cayo Lara del 2011 – encara pitjor, Lara almenys feia oposició formal al Zapatero de les retallades- i de ser inclòs en un futur “no ens representen”.

La crisi catalana continuarà oberta, i la crisi del processisme també

L’altre gran element que dóna compte que la crisi de règim no es tancarà és la qüestió catalana. La sentència del Suprem va deslligar un aixecament que va deixar clar que, malgrat una repressió que no cessa, el moviment independentista i les aspiracions democràtiques del poble català, també han vingut per quedar-se. Malgrat la política de les direccions del processisme, aquest serà un element clau de desestabilització del nou govern.

ERC ha reeditat la seva victòria d’abril encara que baixant en vots i dos escons. És, ara com ara, la força política independentista que més obertament planteja que cal aparcar els objectius de “màxima”, per aconseguir la fi de la repressió i una normalització del diàleg entre el Govern i l’Estat. JxCat es manté en posicions de major exigència però sense passar del discurs. Totes dues formacions estan compromeses amb la gestió d’una autonomia intervinguda i que s’ha integrat totalment en l’engranatge repressiu del marc dictat per la sentència. Des de Palau es dirigeix la repressió a les protestes i es continua legislant en favor de les grans empreses, com a mostra la llei de privatització de serveis públics coneguda com a Llei Aragonés.

Malgrat això, la seva “reconciliació” amb l’Estat no és senzilla. En primer lloc per l’Estat mateix. El PSOE no està disposat a lliurar cap concessió que qüestioni el nou consens antiindependentista dictat des de la Zarzuela. Però a més, hi ha una competència feroç entre ERC i JxCat tant per l’hegemonia de l’independentisme – que estan guanyant els republicans – com per veure qui hereta la cadira de Torra quan aquest sigui previsiblement inhabilitat o es vagi a eleccions anticipades.

El més interessant en aquesta qüestió és que aquest processisme comença a ser qüestionat per un sector ampli de l’independentisme, i especialment en la joventut. Un qüestionament que es va expressar sobretot en l’acció, en la mena de protestes que vam veure especialment en la primera setmana després de la sentència. Però també en els 240 mil vots que va obtenir la CUP amb un discurs de denúncia al Govern i la seva repressió i contra la lògica del mal menor de l’esquerra reformista, plantejant obertament que no investirien a cap govern dels partits del règim.

Si el processisme, o la seva ala més important ara, acaba sent el suport necessari del govern Sánchez-Iglesias i, de conjunt, es mantenen a Catalunya gestionant una Generalitat intervinguda, és molt probable que aquesta experiència es continuï desenvolupant. La CUP té en aquest terreny una oportunitat i responsabilitat clau.

Per a això és fonamental definir el seu propi full de ruta. Que només confiï en el desenvolupament de la mobilització social, amb la classe treballadora en el centre, i la creació d’instàncies democràtiques d’autoorganització que defineixin tant els passos a seguir com els objectius. Que vinculi inseparablement la conquesta de drets democràtics amb la resolució dels grans problemes socials amb un programa anticapitalista, i que busqui la confluència amb la resta de sectors obrers i populars de la resta de l’Estat per a una lluita comuna que imposi processos constituents lliures i sobirans sobre les ruïnes del Règim del 78.

Un full de ruta així, només és possible aixecar-lo des de la total independència dels partits de la burgesia i petita burgesia catalana, fins i tot encara que algun d’ells vulgui reubicar-se en el discurs, com pot fer l’ala Puigdemont. Aquests no són “companys de viatge” per a conquistar el dret a decidir, l’amnistia i els drets socials. Són, com van demostrar palpablement al 2017, obstacles per a desenvolupar una mobilització independent i basada en l’autoorganització obrera i popular, i gestors dels interessos de les grans famílies i empreses del Principat.

Que en el moviment democràtic català comenci a sorgir un pol d’independència de classe i anticapitalista, seria una contribució enorme al fet que aquest es converteixi en un ariet i aliat de les mobilitzacions que es poden començar a donar a la resta de l’Estat.

L’auge de l’extrema dreta, tendències a la polarització i l’esquerra que necessitem

La gran novetat del 10N van ser els resultats de Vox. Aquest auge de l’extrema dreta és un dels principals arguments justificatius tant del pacte Sánchez-Iglesias com dels qui, sense compartir-lo, consideren que encara així caldria facilitar que hi hagi “govern progressista”. Una recepta que està totalment condemnada al fracàs. A l’extrema dreta no se la pot combatre enfortint un dels factors que l’ha fet emergir: la política dels social-liberals.

Abascal ha aconseguit guanyar-se un espai, arrabassant al PP i a Cs, gràcies a un clima reaccionari afavorit també per Pedro Sánchez i que, en els seus elements més fundacionals, l’acord PSOE-UP deixa intactes. Tres podríem dir que han estat els genets de l’Apocalipsi ultra. La seva política contra Catalunya i l’independentisme, que guanyava audiència conforme el PSOE enduria la mateixa arribant a assumir els tòpics de la ultradreta sobre l’ “educació catalana” i TV3. El seu discurs xenòfob que beu d’anys de polítiques d’estrangeria del PP i el PSOE, de les quals Marlaska ha estat un perfecte defensor. La seva demagògia populista que troba ressò en els efectes de la crisi social produïts per anys de polítiques neoliberals amb el segell del bipartidisme.

Tot això -repressió a l’independentisme, polítiques d’estrangeria i d’ajust- es manté en el preacord PSOE-UP. El “govern progressista” no serà doncs cap dic contra l’extrema dreta sinó que, com hem vist a Grècia, aplana el terreny a la tornada al poder de la dreta, amb el “plus” que aquesta pot arribar hegemonitzada pels ultres de Vox en les següents eleccions. El fenomen no és cap novetat històrica. Les decepcions del reformisme obren la porta a una dreta a l’ofensiva.

És l’expressió d’una polarització per dreta que veiem en altres països europeus i de la resta del món. Però el panorama mundial també ens dóna altres indicadors per esquerra, com és el retorn de la lluita de classes. Des de l’aparició de les armilles grogues a França ara fa un any, fins als processos que s’estan vivint en països àrabs com Algèria, Sudan, l’Iraq o Líban, o les rebel·lions de l’Equador, Xile o ara la resistència al cop d’estat a Bolívia.

En aquest marc, aguditzat amb les perspectives d’una nova crisi econòmica, és al qual ha de preparar-se l’esquerra a l’esquerra del PSOE i Unidas Podemos. Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) així ho venim plantejant, dirigint-nos en primer lloc a la CUP, que està en una posició en la qual podria emplaçar a un agrupament de l’esquerra anticapitalista de tot l’Estat. Però també a les companyes i companys d’Anticapitalistes, instant-los que surtin de Podemos i siguin part d’un procés així, que cal encendre des d’ara mateix.

L’única manera de poder enfrontar els atacs que vindran del següent “govern progressista” i alhora construir una alternativa que davant una extrema dreta que espera el seu torn, és posar en peus una esquerra diferent a la que ha representat el nou reformisme d’Unidas Podemos. Una esquerra que baralli per un programa anticapitalista, mantingui total independència dels partits del règim i de la burgesia catalana i posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització.