Si les PASO (eleccions de primera volta on els candidats han de passar el tall per a les presidencials, celebrades el passat 11 d’agost) van ser per a molts una sorpresa, les eleccions d’aquest diumenge van ser una confirmació.

Les expectatives d’acabar amb les penúries que deixa Cambiemos de Mauricio Macri van ser canalitzades pel Frente de Todos d’Alberto Fernández, encara que fos com “malmenor”. L’altra dada important va ser la gran polarització que van aconseguir el peronisme i el macrisme, amb ajuda dels grans mitjans de comunicació. Entre totes dues forces es van emportar gairebé el 90% dels vots.

Per part seva, amb una campanya militant i creativa que li va permetre arribar a milions de persones a tot el país, el Frente de Izquierda Unidad i el candidat Nicolás del Caño, va donar una forta baralla per a defensar el seu espai polític. El resultat, amb una lleu reculada en la fórmula presidencial i un lleu creixement en la categoria de diputats i diputades, mirat de conjunt confirma el suport polític d’un sector significatiu de la classe treballadora, les dones i la joventut a una alternativa política clarament anticapitalista.

Aquestes eleccions són importants no només pel grau de dificultat. És valuós, a més, perquè l’esquerra es mantingui com una veu inesborrable en la política nacional. I ho fa en un escenari econòmic i polític cada vegada més convulsiu i canviant.

D’una banda, perquè el nou govern peronista haurà d’administrar un país en crisi, on amplis sectors van votar a la fórmula Alberto Fernández- Cristina Fernández Kirchner amb l’expectativa de millorar la seva situació. Durant la campanya, Alberto Fernández va insistir que “vénen temps difícils” i prepara un pacte social amb empresaris i cúpules sindicals per a aplicar els seus plans de govern. Un pacte al qual se sumarà el macrisme com a “oposició constructiva”. Com analitzem en una altra nota, aquest camí està ple de tensions. El Frente de Izquierda seguirà als carrers, al costat de totes i tots els que tenen il·lusions de recuperar allò perdut.

Per un altre, perquè entre agost i octubre ha començat a canviar profundament la situació política en el nostre continent. Puerto Rico, Hondures, l’Equador i ara Xile mostren que a Amèrica Llatina són milions els que repudien els plans d’ajustament. Ja no hi ha “vent de cua” per a la regió i les rebel·lions populars contra les conseqüències més brutals del capitalisme es contagien. Aquestes rebel·lions, encara recents i sense el protagonisme de la classe treballadora amb els seus mètodes i programa, no van acabar d’expressar-se en un creixement del vot a l’esquerra, però marquen l’inici d’un nou cicle polític per al qual hem de preparar-nos.

Per això, aquests centenars de milers de vots al capdavant de Izquierda Unidad
tenen una gran importància per als temps que vénen.

Una valuosa votació en una elecció difícil

En un clima de polarització i de vot càstig al govern, la fórmula presidencial Del Caño-Del Plá s’acosta als 580 mil vots, situant-se com quarta força nacional. En aquest mateix marc cal destacar la campanya i votació que van fer Christian Castillo i Gabriel Solano, també amb el FIT-U, en les eleccions de la província i la ciutat de Buenos Aires, respectivament.

Myriam Bregman i el FIT-U van barallar contra la polarització que també vam veure a la Ciutat de Buenos Aires. En una gran elecció, el FIT-U va treure més de 120 mil vots a Diputades/ats i està molt prop de conquistar representació en el Congrés, quelcom que es verificarà o no en l’escrutini definitiu. Ja està confirmat que Alejandrina Barry, del PTS-FITU, va conquistar una posició com a legisladora de la ciutat. A la Província de Buenos Aires Néstor Pitrola també va estar, amb els resultats provisoris, molt prop de reforçar les banques que l’esquerra avui té en el Congrés.

En moltes províncies el FITU va aconseguir molt bones votacions en la categoria Diputats, acostant-se als resultats d’agost. Valen com a exemple la votació al dirigent ceramista Raúl Godoy a Neuquén, a l’obrer de recol·lecció Alejandro Vilca a Jujuy i a Gloria Sáez a Chubut. En aquesta província, on els seus treballadors i treballadores porten més de 3 mesos de lluita, l’esquerra va rebre una important votació en totes les categories. Nicolás del Caño havia denunciat en el debat presidencial al governador Arcioni (Frente de Todos) per no pagar als docents que lluiten pels seus salaris.

Enmig d’un fenomen que va buscar castigar a Macri en les urnes donant suport a la fórmula que podia guanyar, la simpatia per la campanya i els candidats i candidates del FITU va arribar moltíssim més lluny.

Una campanya militant, massiva i socialista

El FIT Unidad s’ha enfrontat als grans aparells polítics amb la campanya més massiva de la seva història. Amb creativitat i un missatge clar, va arribar a milions amb un programa clarament anticapitalista, de classe.

Va ser l’única campanya que va defensar l’agenda dels treballadors, les dones i la joventut. Que va rebutjar qualsevol pacte amb el FMI; que va dir que el deute és un saqueig i aquests diners han d’anar a les necessitats populars; que va insistir que cal anul·lar els tarifazos i fer fora als privatitzadors; que cal nacionalitzar la banca per a acabar amb la fugida de capitals; que les dones no han d’ “esperar” i cal conquistar el dret a l’avortament legal, segur i gratuït; que cal donar suport a les rebel·lions populars en el continent i barallar perquè governi la classe treballadora i la crisi la paguin els capitalistes.

Un dels moments centrals van ser els debats presidencials. Milions de persones els van veure per televisió i van continuar debatent després a tots els racons del país. Del Caño va aprofitar el seu temps per a explicar la posició de l’esquerra sobre els més diversos temes. No només va deixar en evidencia les politíques neoliberals de Macri i les complicitats del peronisme o va reivindicar les rebel·lions a l’Equador i Xile. Va utilitzar aquesta tribuna per a dir que el capitalisme no va més i deixar clara la perspectiva del FIT: "Nosaltres som socialistes, lluitem per un govern de les treballadores i els treballadors, una democràcia mil vegades superior a aquesta. Creiem que malgrat allò restringit d’aquesta democràcia cal plantejar una mesura perquè el poble ho decideixi tot, perquè la crisi és gravíssima. Per això proposem una assemblea constituent, lliure i sobirana", ha dit Nicolás del Caño durant la campanya.

Malgrat el temps limitat, mai l’esquerra va poder explicar tan massivament les seves idees com en aquests debats i aquesta campanya.

Va ser a més una campanya militant i combativa. Els nostres candidats i candidates van recórrer centenars de ciutats. Però a més la militància del FIT-U va continuar donant suport a cada lluita, d’agost a octubre. Com sempre. Mentre el peronisme va cridar a “sortir dels carrers”, l’esquerra va estar al costat dels qui resisteixen l’ajustament a Chubut, als qui ocupen les seves fàbriques per a defensar els seus llocs de treball, als moviments de desocupats que enfronten la fam. Per això va tancar la seva campanya en el Consolat de Xile.

La simpatia que van despertar les propostes del FIT-U, van ajudar a posar comitès de suport en províncies i ciutats de tot el país. La participació de milers de lluitadors classistes, dones i joves ha estat una de les grans conquestes d’aquests mesos de campanya. Aquesta joventut, la mateixa que s’aixeca en molts països del món, són una energia fonamental per a les lluites que vénen contra els ajustos i el capitalisme.

L’esquerra classista i tot el que està per venir

Estem orgullosos i orgulloses de la campanya que vam fer i dels centenars de milers de vots que van resistir la polarització. D’haver donat una baralla duríssima contra la dreta i contra un front replet de governadors còmplices de Macri, dinosaures anti-drets i buròcrates sindicals.

És part d’una baralla molt més gran. La de continuar construint una força política dels treballadors, les dones i la joventut. Que tingui una forta militància en els llocs de treball, d’estudi, en els barris. Que pugui mobilitzar a milers als carrers. Que busqui cada dia com arribar amb les seves idees socialistes a milions. Però sobretot, que es prepari per al que ve. l’Equador, Xile i les rebel·lions en altres països marquen la crisi del capitalisme i el retorn de la lluita de classes. La tasca de construir un partit de la classe treballadora perquè la crisi la paguin els que la van generar es fa més vigent que mai.