http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DES DE BARCELONA
Quinze dies que van commoure Catalunya
Andrea D’Atri
@andreadatri
Ver online

EFE/Toni Albir

Novament els mitjans catalans i els organitzadors celebren la multitudinària mobilització que va recórrer el carrer de la Marina, a Barcelona, allunyada del centre on es concentren els edificis de les institucions polítiques i policials. Es parla de més de 350.000 durant la mobilització d’ahir, i que juntament amb desenes de milers més des del bloqueig de l’aeroport de El Prat, el dilluns 14 d’octubre, ja porten dues setmanes mobilitzant-se en forma gairebé permanent.

Periodistes, membres del govern català i dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium –les organitzacions de la societat civil que van encapçalar aquesta marxa- repetien fins al cansament que era un exemple de manifestació pacífica i unitària. A l’escenari, una de les oradores, fins i tot, va dir que “a nosaltres, la violència no ens representa”, deixant a la lliure interpretació si el que més els molestava als organitzadors era la violència de la Policia Nacional, la dels Mossos d’Esquadra o si estaven responsabilitzant als milers de joves que, en els últims dies, van enfrontar i van suportar les càrregues de la repressió conjunta de l’Estat espanyol i del govern català, van ser colpejats, ferits amb bales de goma, detinguts i processats.

L’única consigna que encapçalava la manifestació era la de “Llibertat” i els organitzadors s’encarregaven d’arengar el crit d’ “Unitat” contra els sectors que volien fer sentir la seva veu contra el govern català, exigint la renúncia del Conseller d’Interior Miquel Buch. Mentrestant, la CUP –que és el sector de l’esquerra independentista que té representació parlamentària a Catalunya- marxava en un bloc amb altres organitzacions sindicals d’esquerra, socials i polítiques, on també va participar el Corrent Revolucionari de Treballadors (el grup germà del PTS a l’Estat espanyol). La capçalera portava una pancarta que hi posava: “A baix el règim.” Els crits de “Buch, dimissió!” i contra la policia es feien sentir més fortes en aquest bloc que també havia impulsat la vaga general que va paralitzar Catalunya el passat divendres 18.

En finalitzar la marxa, el president de Catalunya, Quim Torra, tuitava: “Moltes gràcies a tots els que us heu manifestat per la llibertat, pels drets polítics i socials i, sobretot, per la independència de Catalunya. Arribarem tan lluny com la gent vulgui arribar. Sense por.” Però, de seguida, van sorgir respostes indignades: “quina vergonya de manifestació... per si vostè no se’n recorda tenim uns quants dels nostres joves empresonats”; “Catalunya no és lliure per la merda de classe política que representa l’independentisme que, en els moments clau, no ha fet el que s’esperava que havia de fer i s’ha encarregat de desactivar la força de la gent, deixant-la sola davant la brutalitat de l’Estat i sent còmplice.”; “He estat i m’ha avergonyit la gresca festiva. Només al final s’han referit als nostres joves, la resta del temps han parlat dels polítics empresonats. Hauria d’haver estat un dia de recriminació per les càrregues policials i l’actitud del Buch”.

L’alcaldessa de Barcelona, brilla per la seva absència. La “progressista” Ada Colau no va convocar a mobilitzar-se en tots aquests dies des que es va conèixer la sentència condemnatòria, alineada amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos que fa pocs anys es presentava com l’emergent polític del procés d’ “els indignats” i que ara indigna amb el seu infame suport al PSOE i el seu crit a acatar la sentència del Tribunal Suprem que va enfervorir al poble català.

El dia abans a aquesta convocatòria massiva, polítics independentistes van signar la Declaració de la Llotja de Mar, impulsada pels partits sobiranistes catalans, bascos, gallecs, valencians i balears que reclamen la mediació internacional en el conflicte que mantenen amb l’Estat espanyol. A més d’exigir la llibertat dels presos polítics, la declaració constata “el caràcter democràtic i pacífic” de les seves accions polítiques. La mateixa va ser signada –entre altres- pel vicepresident català, Pere Aragonès, el qual està insistint en un diàleg amb el president espanyol Pedro Sánchez Castejón, el mateix que va ordenar la violenta repressió a Catalunya i va tenir l’atreviment de venir a Barcelona –enmig d’un gegantesc operatiu militar- per a felicitar els policies per la seva brutal actuació. Des dels co-responsables de la repressió fins a la CUP van acabar signant una declaració buida que no respon als veritables problemes urgents que aclaparen a la classe treballadora, la joventut i a tot el poble català en la seva lluita per l’autodeterminació.

Informant per a La Izquierda Diario des del Passeig de Gràcia, durant la vaga general del 18 d’octubre

L’altra manifestació

Mentre ràpidament dissolien la convocatòria, amb una violoncel·lista tocant una peça musical a l’escenari, més de deu mil joves es concentraven a Via Laietana, la que va ser el centre de les barricades durant aquestes dues setmanes passades. Algú li escrivia al president Torra al Twitter: “La mani de debò és la que hi ha ara a Via Laietana. L’altre és un insult als companys que tenim a la presó.”

I veritablement, la “revolució dels somriures” que havien proposat els líders sobiranistes va acabar amb 31 nous presos polítics, més els 7 integrants dels Comitès de Defensa de la República (els organismes territorials que van defensar el referèndum de 2017) detinguts el passat 23 de setembre en un feroç operatiu i encausats amb un procés ple d’irregularitats i atropellaments als drets de defensa més elementals. Per això, hi ha una joventut que ja no prepara flors per a regalar-li a “la nostra policia” (com anomenaven als Mossos al 2017) i que van cridar-li “traïdors” i va esbroncar als diputats d’Esquerra Republicana quan van aparèixer en una mobilització que reclamava la llibertat dels detinguts, per a demanar-los als manifestants que marxessin.

A Via Laietana, novament va haver-hi càrregues policials i encara, mentre escric aquestes línies, hi ha corregudes, cops de porra i detencions. És una nova generació traient conclusions, als carrers, sobre les seves pròpies direccions polítiques: aquells líders i partits sobiranistes que van prometre la república catalana en la qual ells esperaven viure millor, poder accedir a la universitat, deixar de tenir treballs precaris, que s’acabessin els lloguers impossibles i els desallotjaments… Joves que veuen a aquests mateixos líders demanar-li al govern espanyol “asseure’s i dialogar”, de manera vergonyosa, mentre ells reben els trets de goma i els gasos lacrimògens de l’Estat repressor, però també dels propis líders sobiranistes que estan al govern català.

Malgrat tot, va haver-hi una vaga general sense precedents el passat 18 d’octubre. Malgrat tot, la joventut –en la seva majoria estudiants universitaris- van bloquejar un dels aeroports internacionals més importants d’Europa. Malgrat tot, van tornar a sortir una vegada i una altra a totes les manifestacions als quals van ser convocats. Malgrat tot, van tornar a recordar-li al món que Barcelona és la “Rosa de Foc” (Rosa de Foc) per la qual Federico Engels va escriure, alguna vegada: “Barcelona, la ciutat industrial més gran d’Espanya, ciutat la història de la qual registra més lluites de barricades que cap altra vila del món”.

La seva normalitat són les nostres cadenes

Les declaracions i les taules de diàleg, els crits a desmobilitzar-se i la persecució a la joventut que es manifesta no semblen ser el camí per a aconseguir “decidir-lo tot”. Sánchez Castejón a Espanya, però també Torra i els altres polítics del règim volen “normalitzar” la situació per a encaminar-se a les eleccions del pròxim 10 de novembre. Per a aconseguir aquesta “normalització”, la qüestió catalana continua sent una pedra en la sabata del règim espanyol i la monarquia.

Els partits històrics catalans van forçar una renegociació del pacte autonòmic i es van posar al capdavant del procés per evitar, amb algun que altre “acte simbòlic”, que les masses catalanes prenguessin un curs independent. El brutal règim espanyol ni tan sols els va agrair tal favor i els va aplicar condemnes de 9 i 13 anys per haver gosat fer un referèndum. La majoria aclaparadora de les organitzacions que es reclamen d’esquerra aposten a una regeneració “democràtica” d’aquest règim, sense treure els peus del plat. Però no es tracta de seguir a cegues a les direccions catalanes d’aquest procés, sinó de desenvolupar un ampli moviment democràtic, obrer i popular, independent de totes les fraccions de la burgesia catalana. I a la resta de l’Estat espanyol, desenvolupar un moviment de lluita antimonàrquic i contra el règim, independent de tots els partits que avui volen recompondre’l, com el PSOE, i els qui se subordinen a aquesta perspectiva buscant un govern de coalició amb ells, com Podemos.

[VIDEO] Madrid: la CUP, Anticapitalistes i CRT debaten sobre els reptes de l’esquerra (en castellà)

Cap de les legítimes demandes de les masses catalanes ni de cap regió de l’Estat espanyol pot conquistar-se amb la “democràcia” imperialista espanyola. És necessari avançar en la lluita per processos constituents lliures i sobirans a l’Estat espanyol i totes les nacionalitats que històricament reclamen el seu dret a l’autodeterminació, per a decidir-lo tot. No podrem imposar-ho sinó és mitjançant la lluita obrera i popular que obrirà el camí per a desenvolupar una veritable democràcia del poble treballador, com a part de la lluita per una lliure federació de repúbliques obreres en el territori que avui aixafen la corona i el règim imperialista espanyol comandat pel PSOE.

[Versió original]: Quince días que conmovieron a Cataluña

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic