"Un fantasma recorre el món. Encara no és el del comunisme, però sí el de la lluita de classes amb majúscules", escrivia fa pocs dies Claudia Cinnati en Idees d’Esquerra, en un article que dóna compte dels enormes processos de lluita de classes que s’estan desenvolupant en diverses parts del món.

Un dels elements que tenen en comú tots aquests processos és la utilització de la repressió estatal a una escala major a la qual estàvem acostumats en els últims anys. Des de Xile a Hong Kong, passant per Catalunya i l’Equador, l’ús de la violència per part de l’Estat ha estat una constant. D’aquesta manera la policia i els militars han passat a la primera línia política, reflectint el seu veritable paper en la societat com a defensors dels interessos i l’ordre capitalista.

A Sud-amèrica els aixecaments populars xilè i equatorià han posat de manifest aquesta dinàmica. A Xile aquesta setmana la pesada herència del pinochetisme s’ha fet sentir amb tota la seva força. La repressió per part del Govern de Piñera ja s’ha cobrat desenes de vides i milers de detinguts i ferits. Les denúncies de tortures, desaparicions i violacions s’han tornat un clam a les xarxes socials.

A l’Equador l’anunci per part del Govern de Lenin Moreno d’un conjunt de mesures de marcat caràcter neoliberal va provocar una autèntica rebel·lió popular durant els dotze primers dies d’octubre. L’entrada en escena del moviment indígena amb els seus combatius mètodes de lluita va activar totes les alarmes del Règim equatorià. Les oligarquies van clamar perquè l’Estat fes ús de la violència per part de policies i militars a una escala no vista des de fa anys.

La ciutat de Quito es va transformar en un veritable escenari de guerra. El govern va treure als carrers ja no sols material antidisturbis sinó carros de combat militar, autèntiques armes de guerra.

La repressió durant aquests dies d’aixecament popular es va cobrar almenys deu víctimes mortals i centenars -o pot ser que fins i tot milers- de ferits i mutilats. Especialment virulenta va ser la violència estatal després del divendres 11 d’octubre, dia en què el Govern va decretar el toc de queda. Aquesta nit i durant la jornada del dissabte els militars van passar a tenir major protagonisme i al costat de la policia van fer ús d’armes de foc i franctiradors contra la població.

Davant la magnitud de l’embat popular, Moreno i el seu govern van haver de fer un pas enrere i retirar l’eliminació del subsidi al combustible. En un moment en què el govern estava molt feble i grans sectors de la població exigien la seva renúncia, les adreces de les organitzacions obreres i del moviment indígena van cridar a abandonar els carrers i les mobilitzacions van cessar. La política repressiva i de persecució política per part de Moreno als activistes no va cessar. La següent setmana es van produir nombroses detencions a líders del moviment polític lligat a l’expresident Rafael Correa. Aquesta setmana l’objectiu s’ha dirigit contra el moviment estudiantil i diverses organitzacions d’esquerra. Les acusacions van a encaminades a intentar desprestigiar les mobilitzacions intentant vincular-les amb l’acció de bandes del crim organitzat. Alhora comença a cobrar forma la insinuació per part de l’Estat del delicte de terrorisme. Aquesta acusació aplanaria l’acció judicial i imposaria durs càstigs als activistes que van estar protestant durant aquests dotze convulsos dies en contra dels plans neoliberals del Govern.

Malgrat el seu rol de contenció, tant els sindicats, com el FUT, com el moviment indígena, han estat durament amenaçats per Lenin Moreno i els seus ministres. La Fiscalia General de l’Equador ja ha anunciat la recerca a Jaime Vargas, líder de la CONAIE, pel suposat intent de crear un “exèrcit subversiu”.

Es tracta de tota una ofensiva en diversos fronts d’un Govern que se sent profundament afeblit, però que va ser apuntalat per aquestes pròpies direccions. Perquè davant el replegament de les direccions del moviment de masses pot permetre’s la persecució dels seus opositors polítics, recolzant-se en l’encara vigent Estat d’excepció. Per descomptat és una contradicció que, a pocs dies d’una enorme victòria del poble equatorià, la situació sigui d’una forta arremesa autoritària per part de l’Estat i que siguin els lluitadors socials els que es trobin arraconats per la repressió.

Per a entendre això és necessari tenir en compte que la crisi oberta dins del Règim equatorià és profunda. Les oligarquies estan intentant maniobrar per a donar-li una sortida reaccionària a la inestabilitat que han provocat els esdeveniments d’octubre. Però aquest intent de bonapartització del Règim, lluny de ser una expressió de fortalesa és més aviat el reflex del moment de feblesa i alta inestabilitat en la qual es troba el sistema de dominació capitalista equatorià.

D’altra banda, les direccions de les diferents organitzacions de masses, especialment les del moviment obrer i indígena, en asseure’s en la taula de negociació amb el Govern van permetre legitimar i donar oxigen a Lenin Moreno i els seus ministres. Això va suposar un autèntic desviament del sentir majoritari de les masses i dels sectors que estaven enfrontant als carrers a la policia i militars.

La caiguda del govern era una de les reivindicacions més sentides en les barricades de Quito, en el context d’un autèntic aixecament popular en la capital i la resta del país. El derrocament de Lenin Moreno per l’acció directa de les masses hauria suposat l’oportunitat de poder aprofundir en un procés que hagués posat damunt de la taula la necessitat d’obrir una Assemblea Constituent democràtica realment des de baix que permetés discutir sobre els principals problemes democràtics i socials que pateix el poble equatorià. A aquesta perspectiva s’hi van oposar les direccions obreres i del moviment indígena.

Aquest dimecres, la CONAIE es va aixecar de la taula de negociacions amb el Govern afavorida per l’ONU i l’Església, davant la intenció de continuar amb els plans neoliberals i la persecució política per part de Moreno. L’endemà la coordinadora indígena va anunciar la constitució d’un "Parlament Popular" que discutís un nou projecte econòmic antineoliberal pel país. Això, fins i tot sent auspiciós, corre el risc de convertir-se en una cosa purament simbòlica si no es recolza en la mobilització del conjunt dels explotats i oprimits de l’Equador.

En un context tan convuls com és l’escenari polític equatorià, es posa en relleu la necessitat de construir una organització revolucionària i anticapitalista que combati sense complex algun al Règim neocolonial i que intervingui en les moviments i organitzacions de masses amb la perspectiva de poder combatre també contra el conservadorisme burocràtic de les direccions tradicionals que condueix a la paràlisi i a la derrota de les iniciatives de la mobilització popular.

Els esdeveniments d’octubre demostren que va emergir una nova base social que planteja obertament la construcció d’una organització d’aquest tipus. L’avantguarda que va sostenir el pes dels combats a Quito i altres llocs té un fort component juvenil que no li deu cap disciplinament a les velles direccions de masses. Són precisament aquests sectors els que estan cridats a rescatar el millor de la tradició revolucionària equatoriana i emprendre la transformació radical d’un país sotmès per la bota neocolonial capitalista.