http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CATALUNYA
La caça de l’octubre vermell (2017-2019)
Isabel Benítez

Compartim amb els nostres lectors la nota "La caça de l’octubre vermell (2017-2019)", publicat a ’El Salt’ i escrit per Isabel Benítez, coautora de "Panrico: la vaga més llarga" i militant del sindicat Coordinadora Obrera Sindical.

Ver online

Crida l’atenció la insistència amb la qual s’interroga al moviment de masses a Catalunya respecte als seus interessos de classe i els perills xovinistes en què podria incórrer o incorre.

El cicle de mobilitzacions a Catalunya no neix l’1 d’octubre ni en la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional (2010). Al principi de tot van ser els trens. Al 2007, entre 200 i 700 mil persones van sortir al carrer per a denunciar el mal estat de les rodalies, de competència estatal, i mitjà de transport de, en aquells dies, més de cent mil persones diàries.

La pancarta resava: “Som una nació i diem prou. Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures” i després d’ella es reunia una variada “transversalitat” que conjuminava als caps visibles d’ERC, ICV-EUiA i fins i tot a l’oposició: Artur Mas i Duren i Lleida (CiU). El PSC s’abstindria de participar per a evitar-li el lleig a la ministra socialista, Magdalena Álvarez, que clamava: “Abans partida que doblegada”. Dotze anys després, ICV-EUiA s’ha dissolt i qui s’absté és Barcelona en Comú, sense enlletgir a Albert Batlle (PSC), el tinent alcalde que demana que ningú assisteixi a la manifestació contra la repressió policial i la llibertat dels presos, sota pena d’actuació policial.

Crida l’atenció la insistència amb la qual s’interroga al moviment de masses a Catalunya respecte als seus interessos de classe i els perills xovinistes en què podria incórrer o incorre. Amb enorme facilitat es titllen aquestes protestes de càncer nacionalista i petit burgès, de confrontar amb la classe treballadora de la resta dels pobles del Regne d’Espanya i, fins i tot, de “despertar el feixisme”. Al cap i a la fi, com subratllava a Ana Rosa la senyora Paula (pròxima a la cúpula del PP): “L’esquerra és obrerista, no coneix les fronteres, és internacionalista”. “Així es parla”, comentaven feixistes, rojipardos i neofalangistas a l’uníson a les xarxes socials.

No dista aquest cínic argument de les declaracions de Caps visibles de la “reinvenció” de l’esquerra: Iglesias, Garzón i Errejón: “Tothom haurà de respectar la llei i assumir la sentència”, “Fa falta diàleg, negociació i un projecte d’Espanya que sedueixi també a Catalunya”, “el govern està sent responsable”, respectivament. Una amalgama narrativa que cohesiona l’aposta d’Unides Podem i Més País per la “resignificació” de la bandera del Regne d’Espanya com a estratègia electoral i, amb ella, de la defensa de les Forces i Cossos de Seguretat, en termes molt semblants als dels mitjans de comunicació d’ultradreta.

Potser no és un mal moment per a preguntar-nos sobre els perills xovinistes de l’esquerra que reivindica la “pàtria espanyola”. Així discorria, no fa molt, el sociòleg César Rendueles: “pot reforçar el marc discursiu que ha aconseguit imposar reeixidament la dreta espanyolista, legitimant els termes sobre els quals està plantejant el debat territorial i el seu ús frentista dels símbols nacionals”, una opció que preferia davant el risc de “sobrevalorar, com crec que fan els partidaris de les hipòtesis populistes, el paper del patriotisme com a catalitzador d’un procés de transformació política emancipadora: posats a jugar a la ciència (política) ficció, gairebé em quedo amb l’obrerisme de tota la vida”.

Les coordenades de “classe” de la mobilització a Catalunya tenen masses paral·lelismes amb les controvèrsies que travessa el tauler polític espanyol de les autodenominades esquerres. Per això reprodueix contradiccions semblants a les quals produeix l’interclassisme de les protestes a favor del dret d’autodeterminació. Si l’escenari polític català es complica al estar travessat per la qüestió nacional, el panorama espanyol no es queda enrere.

A tot el conjunt de l’Estat espanyol s’ha aguditzat la disjuntiva de la reforma o la ruptura. Respectivament: apostar per “regenerar” el Règim del 78, apuntalant la integritat territorial d’Espanya i la monarquia com a garants de la seguretat jurídica de l’Íbex35; o bé reforçar el front de ruptura, realment existent, a l’esquerda oberta entorn del dret d’autodeterminació, la república i un model econòmic i social al servei de les necessitats de la població.

Entre octubre de 2017 i octubre de 2019 hem assistit a una agudització del conflicte de classes i crisis de condicions de vida, treball, habitatge a l’Estat espanyol i a Catalunya, les protestes del qual han rebut la Llei Mordassa i el dret penal de l’enemic com a resposta, siguin bascos, catalans, feministes, ecologistes, pensionistes, desnonaments o conflictes laborals. En un escenari de deudocràcia, crisi de legitimitat política i judicial sense fre, la contradicció entre sostenir el R78 i l’exercici de les llibertats polítiques i drets fonamentals ha aconseguit dues cotes paroxismals, especialment sensibles per a la joventut catalana que va viure l’1 d’octubre: les condemnes de Altsasua i la dels Jordis. Això no és ciència (política) ficció.

És innegable, el conflicte reforma/ruptura també s’expressa amb múltiples contradiccions dins de l’independentisme: la tensió entre “parada de país” o “vaga general” del tres d’octubre i el 18 d’octubre, o la competència complementària entre el Tsunami Democràtic, els CDR i la “Rosa de Foc”.

La dreta catalana (JxC) i els seus socis de govern (ERC) van jugar la carta de la transversalitat del malestar polític, econòmic i social en clau nacional per pur instint de supervivència en un escenari que es desplaçava més a l’esquerra que en la resta de l’Estat. Abans del sorpasso de Ciutadans, el PP a Catalunya es reduïa a la seva mínima expressió i CiU iniciava una carrera desbocada cap a la fusió amb “la ciutadania”, la senyera i personalitats públiques per a diluir el Cas Palau i companyia. Ningú té més por de la interrupció de la “normalitat” a Catalunya que l’Íbex 35 ,on està pacífica i estretament integrada, l’oligarquia catalana. La Caixa i Foment del Treball mai s’han amagat. Tampoc ara, Sánchez Llibre, president de la gran patronal, respecte a la convocatòria del 18O: “la patronal treballa per a la defensa dels interessos empresarials”.

En aquests dos últims anys el Govern català ha prorrogat pressupostos antisocials i ha iniciat amb la “Llei Aragonés” un ambiciós projecte de privatització de serveis públics, accentuant també la repressió contra els sectors més castigats per la crisi: la joventut, la població migrant i les dones de classe treballadora. O cosa que és el mateix: contra les protestes universitàries, els manteros i la lluita contra els desnonaments. El descrèdit del Govern és notori en matèria social i nacional: proliferen les peticions de dimissió del Conseller d’Interior, Miquel Buch (JxC) i al seu costat, encara que en menor mesura, contra el vicepresident Pere Aragonés (ERC) i el mateix Torra.

Des de l’1 d’octubre fins aquí no sols ha passat el temps. La defensa popular i horitzontal de les escoles, va tenir continuïtat com a experiència d’autoorganització des de la base, primer en empar del referèndum, després del seu resultat. El descrèdit del sistema judicial espanyol és patent al front feminista, juvenil, de classe i també nacional. La deslegitimació de la vessant institucional del procés es resumeix en la constatació durant el judici que milers de persones van sofrir la brutalitat policial defensant un cimbell instrumental que “tibés la corda sense trencar-la”, Santi Vila dixit.

Les detencions realitzades a tota Catalunya durant les últimes setmanes, pel seu procediment i irregularitats, podrien considerar-se un sondeig sociodemogràfic dels qui afirmen “s’ha acabat la revolució dels somriures”: joves de 18 i 24 anys, moltes dones, de nuclis urbans i rurals, una activista del CSO L’Obrera (Sabadell) i quatre migrants internats en un CIE (per a la seva deportació il·legal), entre altres.

Cap força política institucional espanyola (ni entre les autodenominades esquerres) planteja una ruptura amb el Règim del 78. El Govern, PP, PSOE, Unides Podem i Més País comparteixen també una altra melodia: cal expurgar als sectors que se surten del llit constitucional, especialment, els que més coixegen d’anticapitalisme, siguin CDR, sigui l’organització juvenil independentista Arran, siguin les pròpies joventuts d’ERC. Als qui no els convenç limitar-se a ser “un Estat més dins de la Unió Europea” i que, políticament, miren més cap a les armilles grogues, l’Equador, Xile i Rojava que a Hong Kong (malgrat la insistència del Tsunami Democràtic).

El caràcter de classe d’aquestes protestes (i la seva repressió) s’expressa a les places de Madrid, Extremadura, Euskadi, País València, Illes Balears i Canàries i assenyala una cosa molt incòmoda: qui ha despertat al feixisme als carrers i li ha donat perfecte encaix a les institucions constitucionals ha estat l’Íbex35.

L’esquerra anticapitalista de l’Estat espanyol es divideix entre els qui han decidit que les estelades no els impedeixin veure el bosc i els que es refugien en el camp minat de ’rojipardismo’ i neofalangisme de l’espanyolisme banal. Entre els qui entonen la consigna internacionalista del “No passaran” enfront de la criminalització de la protesta i els que feliciten les labors policials d’extinció d’un conflicte de classe que, malgrat que els pesi, va néixer de les brases dels trens rodalies i s’està expressant a través de la reivindicació del dret de l’autodeterminació i en la solidaritat internacionalista. (Per cert, #TrenDigneJa)

* Publicat originalment a El Salto.

** Traducció Esquerra Diari.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic