http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CAP A NOVES ELECCIONS GENERALS
#10N Què més fa falta per a dir que el PSOE és un partit de la Corona i l’IBEX35?
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

És possible una alternativa política a aquesta espècie de "Dia de la Marmota" en la qual ens conviden a “participar” per a tornar a la posició de “convidats de pedra” a partir del 11N? La independència de classe com la tasca pendent de l’esquerra en tot l’Estat.

Ver online

El fastig i desafecció davant el fracàs de la investidura, especialment entre l’electorat progressista, pot expressar-se com a rebuig a la “incapacitat de posar-se d’acord”, com vénen picant els mitjans en aquestes setmanes. Però això és només la manifestació epidèrmica del que pot ser un capítol més de la crisi de representació política que va obrir el 15M. Del que realment centenars de milers o milions estan farts és que els qui demagògicament s’han omplert la boca de “canvi” es mostrin sens dubte contraris a prendre ni una sola mesura de calat per a resoldre els grans problemes socials o les demandes democràtiques negades pel Règim del 78.

El PSOE va aconseguir en els últims dos anys una sostinguda recuperació recolzat en dues crosses oposades. D’una banda, l’emergència de Vox, que va animar un vot de la por el passat 28A. Com succeeix en altres latituds, l’emergència de fenòmens de dreta populista i extrema dreta animen un “malmenorismo” que acaba convertint en desitjables als vells partits del “extrem centre”. Els mateixos que van aplicar les agendes neoliberals de les últimes dècades i van descarregar sense embuts l’agenda de retallades i ajustos des de la crisi del 2008.

Però aquest crèdit de confiança ajudat per dreta va comptar amb un aval fonamental per l’esquerra. Unidas Podemos ha estat el millor reparador de la imatge del PSOE que Pedro Sánchez pogués desitjar. La “política del canvi” va néixer impugnant la casta bipartidista per ser els administradors dels interessos de l’IBEX35. No obstant això, ha acabat buscant als social liberals com a socis de govern per a l’aplicació d’un programa que no nega en absolut el llegat de l’ofensiva neoliberal, ni posa en mínima qüestió la bastimentada i els cadenats constitucionals.

El fracàs de les negociacions ha posat en evidència que no hi ha cap
“sanchismo” diferent al “rubalcabismo”, “zapaterismo” o “gonzalismo”. El PSOE és un partit fidel a la CEOE i l’IBEX35. Com a tal, és conscient que té per davant una agenda de retallades i ajusts que l’escenari recessiu internacional converteix en urgent. És també un partit de Sarsuela, és a dir d’Estat. I consegüentment mantindrà el blindatge constitucional al pagament del deute, a la negació del dret a decidir i a la resta del “lligat i ben lligat”. Tan és tot això que ha estat disposat a repetir eleccions per a veure si en el segon "round" podia obtenir un resultat capaç de donar-li més estabilitat al següent govern que haurà de gestionar, una vegada més, l’agenda del “extrem centre”.

En aquest trànsit, la política d’Unidas Podemos apareix com una rotunda frustració política a ulls de molts dels qui havien dipositat en ells la seva confiança i fins a il·lusió. El que ha fracassat no és la formació d’un “govern progressista” ni molt menys “d’esquerra”. El que ha fracassat és la formació d’un govern social-liberal del qual volien ser part, bé amb seient en el Consell de Ministres -com demanava Iglesias-, bé des de fora per mitjà d’un acord programàtic -com, fidel a la tradició d’IU, demanava Garzón- o bé com a suport-pressió des del Parlament -com demanaven des d’Anticapitalistes.

Previsiblement l’autodenominada esquerra del canvi tornarà a parlar-nos en campanya contra l’IBEX35, la gran banca, els especuladors... i tornarà a explicar-nos que volen derogar la reforma laboral del PP i Zapatero, intervenir el mercat del lloguer o que a Catalunya hi hagi un referèndum i s’alliberin als presos polítics. Però totes i cadascuna d’aquestes mesures van ser part de les renúncies des del minut zero de les negociacions amb el PSOE. Unidas Podemos va assumir que el programa possible era el que havia proposat el PSOE i fins i tot en qüestions com la política cap a Catalunya ja al juliol van reconèixer que assumirien la línia del president del Govern, el mateix que va aprovar el 155 en 2017 i va tornar a amenaçar amb fer-ho ahir mateix en el Congrés.

Després de la ronda de contactes amb Felip VI, Pablo Iglesias va recordar totes aquestes renúncies: “acceptem els vetos als ministeris d’Estat, acceptem presentar un programa que en cap cas suposés un problema per a determinats agents que podien estar temorosos de la nostra presència en el govern i finalment acceptem un veto personal perquè jo no estigués en el Consell de Ministres”. Aquests “agents” als quals no se’ls volia causar cap problema no són uns altres que els que ens hi causen diàriament a milions per mitjà de la precarietat laboral, els desnonaments, l’especulació urbanística o l’espoli del públic per mitjà del frau fiscal i les privatitzacions. El cridaner és que davant totes i cadascuna d’aquestes renúncies cap dels seus socis, ni les direccions d’IU ni d’Anticapitalistes, hagin sortit a desmarcar-se oberta i públicament.

L’enèsima “decepció” amb el PSOE i l’assimilació a aquest d’Unidas Podemos com a part de la seva integració en el règim polític espanyol, deixen a franges significatives de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars en un nou marasme d’indignació i desafecció que és possible s’expressi en forma d’abstenció el pròxim 10N. Contra aquesta possibilitat veiem en la xarxes i mitjans “progres” ressorgir la campanya de “vota” dirigida als decebuts d’esquerra. El “malmenorismo” tornarà a ser la campanya del social-liberalisme, al costat del nou i vell reformisme.

El que cap pregunta és si és possible una alternativa política a aquesta espècie de "Dia de la Marmota" en la qual ens conviden a “participar” per a tornar a la posició de “convidats de pedra” a partir de l’11N, quan les promeses i discursos tornaran a esvair-se perquè les polítiques de l’extrem centre trobin un llit estable per a continuar aplicant-se.

A l’Estat espanyol fa falta una esquerra que digui obertament que el PSOE és un partit de la Corona i l’IBEX35, i que tota política d’aliança amb aquesta acaba lligant de peus i mans a qui la integri darrere d’un programa al servei dels grans capitalistes. Aquests agents als quals Iglesias no volia molestar amb el programa de govern. Entrar en el joc del “mal menor” és renunciar a una cosa tan elemental com la independència política de la classe treballadora i els sectors populars, és a dir a barallar pel nostre propi programa i no haver d’estar condemnats a triar entre dues opcions que són oposades pel vèrtex a resoldre els grans problemes socials.

L’exemple del Frente d’Izquierda y los Trabajadores a l’Argentina -del qual forma part el grup germà del CRT, el Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS)- hauria de ser una experiència a considerar per l’esquerra ibèrica. Mentre la tendència predominant han estat els projectes polítics tipus Syriza o Podemos a Europa, a l’Argentina s’ha anat consolidant un espai polític basat un programa anticapitalista i en la total independència respecte a la dreta de Macri i el Kirchnerismo abans i ara el peronisme unificat. Mentre el full de ruta del neo-reformisme ha portat a la recuperació del “extrem centre” en els seus respectius països -Nova Democràcia a Grècia i el PSOE a Espanya- o a no ser cap alternativa davant l’emergència del populisme de dretes com ha passat a França, Alemanya o Regne Unit, a l’Argentina hi ha una esquerra que posa la seva força militant i posicions institucionals al servei de l’organització de la classe treballadora, les dones i la joventut per a preparar les millors condicions que permetin enfrontar l’agenda d’ajust que tots dos candidats patronals estan acordant al costat del FMI.

A l’Estat espanyol una esquerra així també seria possible. Hi ha forces socials per a fer-la realitat i corrents amb la responsabilitat de donar un gir radical i posar-se al capdavant. Les primeres es poden trobar entre els milers de joves que han qüestionat a la monarquia, lluitat pel dret a decidir, sent part del moviment feminista i ara de la lluita contra el canvi climàtic; en les i els treballadors que enfronten la precarietat laboral i els acomiadaments, especialment en els sectors més precaris; en els milers que comencen a engrossir per esquerra les files d’un nou “no ens representen”. Cap de les seves demandes cap dins dels acords de progrés.

Entre les segones, els corrents polítics, pel seu pes específic destaquen els sectors d’IU que estan en contra del lliurament al PSOE, les i els militants del corrent Anticapitalistes i de la CUP a Catalunya. En el cas dels dos primers, no es tracta solament de trencar organitzativament amb Podemos, alguna cosa al que de moment no es plantegen, sinó també de renunciar a una política de la qual també han estat i són part avui dia en molts ajuntaments i comunitats autònomes. En el cas de la CUP, té l’oportunitat de trencar definitivament amb l’estratègia d’“esperar” que els partits catalanistes tornin a la senda de la “desobediència” i proposar-se ser part d’un agrupament en tot l’Estat amb un programa anticapitalista i d’independència de classe.

El “drama” del 10N no és la “inestabilitat institucional”. No ho és per a “els de baix”. El drama és que una vegada més quan s’obrin els col·legis no hi haurà una candidatura que proposi obertament aquesta perspectiva, i això és expressió que estem molt enrere de preparar-nos per al govern, els ajustos i la crisi que vénen.

L’esquerra que comença a qüestionar la deriva d’Unidas Podemos, no hauria almenys obrir el debat i espais de confluència sobre quina alternativa construir, sumant a milers d’activistes i militants socials, així com diversos grups de l’esquerra que es reivindiquen anticapitalistes i revolucionaris com el CRT i els qui fem Esquerra Diari? No és el moment de plantar en l’escenari polític una esquerra que parli realment de com resoldre “els problemes de la gent”? Que es proposi barallar per la derogació de totes les contra-reformes laborals i de pensions del PP i el PSOE, l’expropiació sense indemnització dels habitatges en mans dels especuladors, la nacionalització de la banca, imposats als grans patrimonis i el no pagament del deute per a revertir les retallades i garantir serveis públics dignes.

Que no sigui una esquerra que no molesti les grans empreses i els seus interessos, ni aquí ni fora, sinó que baralli per la nacionalització de totes les empreses estratègiques i multinacionals, per a abordar l’emergència climàtica o la pobresa energètica, i per a acabar amb el rol d’usurers que continuen jugant els gegants de la banca, el maó o les energies en països germans. Que sigui una esquerra per tant anti-imperialista i que assumeixi en la seva agenda la fi de les polítiques d’estrangeria, les tanques i els CIEs.

Que sigui una esquerra impugnadora del Règim del 78. Que no cedeixi en la defensa del dret d’autodeterminació, la llibertat de tots els presos polítics i la fi de la repressió, i que no rendeixi homenatge a La seva Majestat, sinó que lluiti per acabar amb aquesta institució caduca i prengui la reivindicació d’un referèndum sobre la monarquia.

Aquests no són els únics eixos programàtics possibles, però sí que podrien ser els mínims per a construir una esquerra que l’actual situació mereix; que sigui un agent directe per a intentar canviar la correlació de forces i, en perspectiva, poder passar de la defensiva a l’ofensiva.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic