Foto: EFE

A escasses setmanes que es dicti la sentència del Tribunal Suprem contra l’independentisme català tindrà lloc la manifestació de la Diada. El moviment democràtic català afronta aquesta tradicional data de mobilització en el mateix marc repressiu instal·lat per l’Estat des de la tardor de 2017. Però arriba també travessat per la crisi i divisió en el si de la direcció processista i una important desmobilització.

Malgrat això, el Règim del 78 manté oberta la seva crisi més enllà dels esforços i avanços parcials cap a alguna estabilització. El millor botó de mostra són les dificultats per a formar govern de Pedro Sánchez i la possibilitat d’una nova repetició electoral. Fins i tot encara que finalment el PSOE conjuri aquest escenari, tot apunta al fet que el nou govern continuarà sent un Executiu amb alta feblesa parlamentària i una agenda molt poc popular; res menys que gestionar un nou escenari de recessió econòmica internacional i crisi de la UE.

També la qüestió catalana continuarà sent una altra “patata calenta”. La repressió i la política de la direcció processista d’obstaculitzar que el moviment viscut entre setembre i octubre de 2017 arribés a un enfrontament obert amb l’Estat, poden haver-hi imprès una primera derrota i certa desmoralització. No obstant això, el Règim no ha recuperat des de llavors ni un gram del consens perdut a Catalunya, ni el poble català ha renunciat a les seves aspiracions democràtiques de poder exercir el dret a l’autodeterminació.

Aquest últim element és el que permet pensar una hipòtesi per a recuperar la lluita democràtica del poble català des d’una altra “pantalla”, el “pos-processisme”. Les propostes que fan des dels qui van pilotar l’anterior, el “processisme”, oscil·len entre dues posicions amb idèntic final.

D’una banda ERC i sectors del PDeCAT enyoren recuperar una certa normalitat autonomista, tornar a jugar el rol de partit frontissa a Madrid com van fer històricament els convergents -encara que aquesta vegada només en el “torn” progressista-, i intentar així una treva en la repressió i algun indult en el futur. Diversos líders d’ERC justifiquen així donar suport amb la seva abstenció al PSOE, enfront de la possibilitat d’un govern de la dreta que aplicaria novament el 155, com si els socialistes no haguessin estat part de la repressió al poble català.

Per l’altre, tenim al sector liderat per Puigdemont i Torra, més en sintonia amb les entitats sobiranistes, especialment la ANC, que sostenen un “full de ruta” tan performatiu en l’enfrontament com innòcua per a l’Estat. Com ja van demostrar en 2017, la mobilització social és concebuda com a mera gesticulació i suport a les diferents guerres de símbols i desobediències simbòliques.

Tots dos “fulls de ruta” contribueixen així als intents de desactivar la qüestió catalana. A la seva esquerra sectors agrupats en els CDR (Comitès de Defensa de la República) o la mateixa CUP realitzen crítiques correctes tant al gir autonomista d’ERC com a la gesticulació sense contingut de Torra, que d’altra banda presideix un Govern que continua aplicant lleis neoliberals -com l’actual Llei Aragonés que promou l’externalització massiva dels serveis públics- i una política de mà dura des dels Mossos d’Esquadra contra l’independentisme d’esquerra i moviments socials com el de l’habitatge.

No obstant això l’última assemblea nacional de la CUP va aprovar una “refundació estratègica” que manté l’essencial de la política sostinguda per l’esquerra independentista des de l’any 2012. Si bé es marquen les distàncies amb les velles direccions processistes, sobretot en la mesura que aquestes demostren la seva negativa a reprendre la lluita per la república catalana, es manté la “mà estesa” a aquestes mateixes perquè reprenguin un “full de ruta” basat en la desobediència institucional i la mobilització social com a acompanyant de la primera; qüestió que ja està més que demostrat que no volen ni duran a terme. Fins i tot aquesta política fa un pas més, obrint la porta a ser part d’un govern de coalició que assumissin aquesta desobediència i una agenda de reformes socials, dirigint-se també a l’espai dels Comuns.

Lamentablement es pretén reeditar així la política assajada el 2017 i que es va demostrar impotent per a posar en marxa les forces socials capaces de doblegar el braç a l’Estat, una mobilització independent, encapçalada per la classe treballadora i els sectors socials, que unifiqui les demandes democràtiques amb un ambiciós programa anticapitalista per a resoldre els grans problemes socials.

Aquest és el repte i l’oportunitat que tindria per davant la CUP i tota l’esquerra independentista al costat dels sectors socials que es proposen reprendre la lluita i el llegat d’octubre de 2017. És necessari trencar amb tota política i il·lusió en l’aliança amb els representants històrics de la burgesia i petita burgesia catalana, que han demostrat àmpliament que temen més a una mobilització independent la dinàmica de la qual pogués posar en qüestió els seus privilegis que a la repressió mateixa de l’Estat.

És urgent proposar-se el desenvolupament d’una mobilització social independent posant al servei d’aquesta totes les posicions institucionals de l’esquerra independentista i avançar a constituir un pol que agrupi a tots els sectors que volen combatre pel dret a decidir, però també contra la precarietat, els acomiadaments, el problema de l’habitatge o la lluita pels serveis públics.

Una cosa així només serà possible des de la més absoluta independència, no només del bloc sobiranista sinó també de l’espai dels Comuns, convertits definitivament en els lleials socis del social-liberalisme. Es tracta que la “volta” als carrers, la lluita en els centres d’estudi i de treball que es plantegen amplis sectors del moviment democràtic català, es faci sobre la base de les grans lliçons polítiques i estratègiques de set anys de “processisme”. I sigui així la base per a la constitució d’un agrupament polític d’independència de classe i amb un programa anticapitalista que es prepari per a disputar la direcció del moviment democràtic català.