http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
Feminisme per al 99%: estratègies en debat
Andrea D’Atri
@andreadatri
Celeste Murillo
@rompe_teclas

Al començament de 2018, intel·lectuals de Nova York van fer un crida a construir un “feminisme per al 99%”. Sota aquesta idea, inspirada en el moviment Occupy Wall Street de 2011, va prendre cos el manifest signat per Nancy Fraser, Cinzia Arruzza i Tithi Bhattacharya que va aparèixer el passat 8 de març. A propòsit de la seva publicació, algunes reflexions sobre la nova onada feminista i la perspectiva anticapitalista que proposen les seves autores [1].

Ver online

El lloc d’origen del Manifest d’un Feminisme per al 99% [d’ara endavant, el Manifest] [2] no és casual: els Estats Units, en 2017, va ser un dels epicentres del ressorgiment del feminisme, amb la Women’s March [Marxa de les Dones] que va convocar a milions de persones per a repudiar al president Donald Trump en el primer dia del seu mandat [3]. Tampoc ho és que surti a la llum quan es multipliquen els debats sobre perspectives i estratègies en el feminisme perquè, com també assenyalen les seves autores, el moviment es troba en una “cruïlla”.

La seva aparició s’emmarca en l’incipient qüestionament a l’hegemonia del feminisme liberal que, durant dècades, va monopolitzar el discurs de la igualtat de gènere, sense qüestionar l’explotació del treball assalariat ni les múltiples opressions que travessen l’existència de la majoria de les dones.

En les pàgines del Manifest es troben les marques d’aquesta època signada per la revitalització del feminisme i les protestes globals del moviment de dones, les quals funcionen, alhora, com a canal d’expressió del creixent descontentament social que es viu en les societats capitalistes.

Des del nostre punt de vista, l’arrel d’aquest malestar –particularment entre les dones– s’enfonsa en la contradicció que existeix entre els relatius graus d’igualtat davant la llei aconseguits per certs sectors i les aspiracions que, alhora, això genera en àmplies masses i, d’altra banda, la persistent desigualtat davant la vida que s’aprofundeix i combina amb una multitud condemnada a noves “il·legalitats”. Quelcom que és especialment irritant, en les grans metròpolis, per a la generació que va créixer amb l’ampliació de drets i les polítiques tendents a aconseguir, suposadament, la igualtat de gènere i el respecte a la diversitat.

Es tracta d’una contradicció que es va anar incubant durant les dècades neoliberals, però que la nova crisi econòmica que va fer eclosió en 2008 –que no va arribar a ser tan aguda com el crack del ‘29, però es manté des de fa més d’una dècada– va posar en evidència en desenvolupar elements de crisi social, com també de creixent il·legitimitat dels propis règims polítics. Aquesta situació va motoritzar la nova onada feminista, expressant un malestar que va més enllà del que revelen els reclams conjunturals.

Anti-neolliberals som (gairebé) tots, però qui són anticapitalistes?

Aquesta crisi orgànica va posar en qüestió l’hegemonia del relat neoliberal, deixant en clar que una minoria viu en la més obscena riquesa, a costa d’empènyer a la misèria a cada vegada més milions d’éssers humans. En 2011, el 15M espanyol, amb la seva consigna “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” i després el moviment Occupy Wall Street que va plantejar “Som el 99%, vostès són l’1%”, van ser les primeres manifestacions polítiques d’una generació que s’enfrontava al fet que viuria pitjor que la dels seus progenitors.

Des de 2015 van irrompre les mobilitzacions massives de dones, en les quals una minoria –cada vegada més activa– comença a reconèixer que la desigualtat de gènere no pot interpretar-se escindida de la desigualtat global generada pel capitalisme. Aquesta idea va cobrant certa força, encara que sense una definició unívoca. Les majoria de les vegades, aquests feminismes que s’autodenominen “anticapitalistes”, a penes apunten contra les pitjors conseqüències de les polítiques neoliberals, però no es proposen acabar amb el sistema. El que sí que queda cada vegada més evident és la impotència d’aquell feminisme liberal per a donar resposta als problemes i els reclams de les majories i, molt més encara, la seva complicitat en la legitimació que les dones ocupin espais de poder en les democràcies capitalistes i siguin gerents de l’explotació [4].

Per això, recolzant-se en això, el Manifest expressa que “Avui podem pensar en un feminisme anticapitalista, en part, perquè la credibilitat de les elits polítiques col·lapsa a tot el món” [5]. I proposen desafiar per esquerra a aquell feminisme encarnat en Hillary Clinton: “En el buit produït pel declivi del liberalisme, tenim l’oportunitat de construir un altre feminisme...” [6] [el destacat és nostre, més endavant tornarem sobre aquesta paraula]. Es plantegen “assenyalar el camí que cal caminar per a arribar a una societat justa” i “per què el nostre moviment ha de convertir-se en un feminisme per al 99%” [7].

Acords, dissidències i allò que no es nomena

El Manifest avança, en els seus diferents capítols ordenats com a tesis, en definicions que compartim sobre la crisi capitalista; sobre les arrels de la violència de gènere i contra les solucions punitivistes; sobre la normalització i regulació de la sexualitat sota el capitalisme i la necessitat d’alliberar-la. També compartim la seva denúncia de la violència racista i colonial que es troben en l’origen del capitalisme i la perspectiva de destrucció del planeta a la qual aquest condueix, contra el que el Manifest proposa un feminisme antiimperialista, eco-socialista i internacionalista.

La seva repercussió a nivell internacional és significativa per als qui venim construint un corrent feminista anticapitalista, socialista i revolucionària des de fa dècades, contra la posició hegemònica del feminisme tecnòcrata liberal que resignificar les lluites emancipatòries com un camí progressiu cap a la igualtat jurídica, és a dir, solament com la cerca d’ampliació de drets en les democràcies capitalistes que faciliten el desenvolupament meritocràtic (individual) d’algunes. I per als qui també, en una posició minoritària, vam saber confrontar amb la resposta impotent del post-feminisme que va prioritzar la deconstrucció, és a dir, la revisió dels propis privilegis, com si l’opressió estructural i sistèmica de determinats col·lectius pogués combatre’s, fonamentalment, amb un exercici (individual) d’autoconsciència.
És esperançador que, posant en el centre del debat que l’opressió de les dones és estructural en el sistema capitalista i que, per tant, la sortida només pot ser una transformació radical i col·lectiva, el Manifest hagi tingut gran recepció a escala global.

Però les seves autores, com proposen posar en marxa aquesta transformació? Per a canviar aquesta situació d’arrel, el Manifest diu que “el feminisme per al 99% té com a objectiu unir moviments existents i futurs en una insurrecció global d’àmplia base” [8].

Això és tot, no diu molt més sobre aquest tema; el que ens fa pensar que, en les seves autores, existeix una confiança il·limitada en el poder dels moviments socials. Com si no fos necessari preparar l’enfrontament amb l’Estat (capitalista) –que és un gran absent en el Manifest– que no només té el monopoli de la força, sinó que a més posseeix múltiples mecanismes de cooptació i assimilació d’aquells moviments contestataris.

No és quelcom menor: mentre alguns només conceben els canvis socials com a resultat de l’administració dels recursos de l’Estat o de la labor parlamentària, és a dir, com a reformes; uns altres, idealitzant allò social, menyspreen la lluita política. Però lamentablement, sempre que els moviments socials radicals i transformadors van menysprear la lluita en la sorra política, van acabar deixant que els sectors reaccionaris i reformistes monopolitzessin el seu exercici.

Quines són les tasques preparatòries del feminisme per al 99% per a complir el seu objectiu? Les autores anticipen una resposta en la Tesi 11: “Hem d’aliar-nos, sobretot, amb els corrents anticapitalistes d’esquerra de tots els moviments que també defensen el 99%. Aquest camí ens enfronta directament a les dues opcions polítiques principals que el capital ofereix ara. Rebutgem no només el populisme reaccionari, sinó també el neoliberalisme progressista” [9] [el destacat és nostre].

A diferència de les autores, no considerem que en política existeixin buits, com assenyalen en les primeres pàgines. La realitat indica que, a la crisi d’hegemonia neoliberal no se li presenta únicament l’alternativa del populisme reaccionari, sinó també altres opcions polítiques que també són sostingues de les democràcies capitalistes i que, curiosament, no són esmentades en el Manifest. Ens referim als populismes d’esquerra o neo-reformismes com el de Syriza a Grècia que, una vegada en el poder, va aplicar els plans d’ajustament de la troica de la Unió Europea contra el poble grec, o el de Podemos, a l’Estat Espanyol, que va passar de ser l’esperança d’“els indignats” a convertir-se en una sustentació del règim de la Transició, suplicant al socialisme imperialista del PSOE conformar un govern de coalició.

No són exemples aïllats: enfront del populisme de dreta trumpista i el rearmament del neoliberalisme “progressista”, s’assaja una tercera opció que, amb les seves diferències, es presenta com malmenorisme o populisme d’esquerra, en gairebé totes les latituds.

Les autores del Manifest es pregunten en la Tesi 4: “Aconseguiran els qui s’apropien del benefici convertir les contradiccions socials del capitalisme en noves oportunitats per a acumular riquesa privada? Assumiran línies importants de la rebel·lió feminista, fins i tot quan reorganitzin la jerarquia de gènere? O serà l’alçament massiu contra el capital finalment, el ‘acte pel qual la raça humana que viatja al tren [fora de control] tira del fre d’emergència’? (W. Benjamin)” [10].

Les respostes no poden anticipar-se, perquè res d’això es donarà pel simple desenvolupament dels esdeveniments, sinó per la lluita de forces vives. Es tracta de la lluita dels moviments, de la lluita de classes; però també de la lluita política que donarem avui desemmascarant a aquells que es presenten com a alternativa malmenorista i representen el rostre més afable de les democràcies capitalistes davant la deslegitimació de les seves variants tradicionals. Per això, alertar que es preparen “assumint línies importants de la rebel·lió feminista”, per a evitar que sigui veritablement una rebel·lió i, molt menys, un “alçament massiu contra el capital”, és una tasca del moment.

Encara que el Manifest ometi un posicionament explícit sobre aquest sector polític, ja en declaracions públiques, dues de les seves autores van assenyalar que –amb major o menor desgrat– votaran a Bernie Sanders qui, amb un discurs redistributiu i parlant de “socialisme”, participa de les eleccions nord-americanes com a candidat del sanguinari Partit Demòcrata. Com si es pogués canviar el caràcter de l’imperialisme nord-americà “des de dins”, quan en realitat, el que succeeix és el contrari: ja està comprovat que el sistema acaba integrant a les i els líders més carismàtics, assimilant als moviments que troben en ells als seus representants.

A més, com bé saben les autores del Manifest, aquest 99% que els populismes d’esquerra pretenen arrabassar-li a la dreta en el terreny electoral, no és un “poble” homogeni, sinó una construcció abstracta que inclou a posseïdors de capitals mitjans i als expropiats històricament pels grans, mitjans i petits capitalistes; a empleats d’elit, dels quals el ingressos són tan quantiosos que els permeten acumular propietats i tenir altíssims nivells de consum, mentre exploten el treball mal pagat de mainaderes, xofers i cuineres sense papers.

Els interessos de les dones treballadores i els interessos dels burgesos petits o les burgesies nacionals –sòcies menors i a vegades, afectades, per les grans concentracions del capital financer, però que viuen de l’explotació del treball d’unes i altres– no poden consensuar-se en una mateixa perspectiva política contra l’“1%”.

Perquè, a diferència de les matemàtiques, en la política hi ha sumes que resten. I això s’observa no només en la campanya de Sanders sinó també a l’Argentina on, sota l’auspici del Vaticà, es va unir a gran part dels opositors progressistes, de centre i dreta en un “Frente de Todos” contra el govern de Macri. En tots dos casos, com en altres països, s’intenta subordinar el moviment feminista a partits polítics petit-burgesos o burgesos (fins i tot imperialistes o amb gran ingerència eclesiàstica!), que bregaran per sostenir el sistema capitalista, en contra i malgrat les dones [11].

Per contra, considerem que, en l’immediat, la tasca d’un feminisme anticapitalista hauria de ser diferenciar clarament qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics.

Vaga feminista: un pont entre la política de la identitat i la política de classe?

La metàfora del 99% es fonamenta en l’atomització i fragmentació de les classes explotades i els sectors oprimits, durant les dècades de l’ofensiva neoliberal. Tanmateix, encara que això és un fet, també és lícit esmentar que la restauració capitalista no només va canviar la fisonomia de la classe assalariada, sinó que va estendre inusitadament el treball assalariat a nivell mundial.

Per primera vegada en la història del capitalisme, les dones constitueixen, aproximadament, el 47% d’aquesta nombrosa classe, sense que hagin deixat de ser les principals responsables del treball gratuït de reproducció que es realitza en les llars individuals. No obstant això, allò veritablement nou i desafiador és que, actualment, 1.300 milions de dones (el 54% de les quals es troben en edat econòmicament activa) participen en el mercat laboral [12], canviant dràsticament l’aparença d’aquest “proletariat masculí blanc” que només perviu en la nostàlgia de les traïdores burocràcies sindicals.

Ens sembla que aquests canvis en la composició de la classe socialment (però no absolutament) majoritària, s’expressen en l’adopció, per part del moviment feminista, del terme “vaga”, un mètode de lluita tradicional del moviment obrer. Perquè, tot i que la majoria de les organitzacions feministes no ho proposa [13], la consigna de la vaga és una eina perquè el feminisme –com a moviment poli-classista encara majoritàriament urbà, on els sectors il·lustrats de la petita burgesia exerceixen la seva hegemonia política i ideològica– entauli un diàleg nou amb sectors cada vegada més amplis de treballadores assalariades.

També és una arma perquè aquestes puguin desafiar a les direccions sindicals burocratitzades, exigint compromisos concrets amb demandes d’una part cada vegada més majoritària de les seves bases, que han de mobilitzar-se per fora dels sindicats per a fer sentir aquests reclams i, moltes vegades, ni tan sols tenen dret a participar d’aquestes organitzacions.

Considerem que la “reinvenció” de la vaga que assenyala el Manifest no passa per batejar amb aquest nom a totes les accions feministes, qualssevol siguin, ni tampoc per reivindicar el retraïment de tasques en “aquesta visió àmplia del que s’entén per qüestió laboral”, on les autores barregen confusament la vaga del treball domèstic, amb la “del sexe i dels somriures” [14]. Com assenyala Lorna Finlayson sobre les limitacions d’aquest tipus de vagues, “l’abandonament del treball remunerat copeja al capitalista amb la pèrdua permanent de guanys. L’abandonament del treball reproductiu no remunerat és menys directe. Si el treball adquireix la forma de cura d’altres persones vulnerables, com a nens o ancians, l’abandonament pot no ser una opció acceptable. En el cas en què el treball no és una qüestió de vida o mort, com rentar la roba o passar l’aspiradora, la dona ho farà més tard o ho farà una altra persona. O ningú ho farà i la casa estarà una mica més desordenada. En el millor dels casos, un marit o un nuvi podran sentir vergonya per fer quelcom que normalment fa la dona. El capitalista no sofreix, ni tan sols s’adona” [15].

Per contra, aquesta nova reivindicació del mètode de la vaga hauríem de posar-lo al servei d’enfortir a les treballadores assalariades en el seu enfrontament a la patronal, a l’Estat i a la burocràcia sindical quan, com descriu el Manifest, “lluny de centrar-se només en els salaris i les hores, també apunten a l’assetjament i a l’agressió sexual, a les barreres cap a la justícia reproductiva i a les restriccions al dret a vaga” [16].

La tasca actual d’un feminisme anticapitalista hauria de ser combatre en els sindicats, especialment en aquells sectors de la producció i els serveis altament feminitzats, per a aconseguir unir el que la burocràcia divideix. Però en el Manifest, que parla de classe treballadora, de vaga, d’anticapitalisme i lluita de classes, la burocràcia sindical no està si més no esmentada i, perillosament, s’adjudica als sindicats en general la política corporativa, economicista i corrosiva de les seves direccions.

Recuperar les organitzacions de la classe assalariada de mans d’aquesta burocràcia, perquè siguin veritables organismes democràtics del conjunt de la classe, que no enforteixin sinó que combatin les divisions entre nadius i migrants, homes i dones, permanents i contractats, amb dret a sindicalització o no, és també una tasca preparatòria. Aquestes institucions de llarga història del moviment obrer, des d’aquesta perspectiva, permetrien fer molt més efectiva la vaga i recompondre un pont entre la classe assalariada i el moviment feminista que, efectivament, porta trencat gairebé un segle. Però per més que el Manifest es proposa brindar algunes eines en aquest sentit, part d’una matriu de la qual, per contra, es va embastant la negació d’una estratègia que ho faci possible.

Per una estratègia de classe, anticapitalista, revolucionària i socialista

Encara que es desplegui més àmpliament en l’epíleg, des de les primeres tesis pot advertir-se que les autores conceben aquest Manifest en el marc conceptual de la teoria de la reproducció social. Elles assenyalen que l’afirmació que el capitalisme funciona per l’extracció de plusvàlua és incompleta; que existeix “una veritat que el capitalisme es conjura per a ocultar: el treball remunerat per a l’obtenció de beneficis no podria existir sense el treball (usualment) no remunerat de la creació de vida. Per això, la institució capitalista del treball assalariat amaga una mica més que la plusvàlua. Amaga també les seves marques de naixement: el treball de la reproducció social que és la condició de la seva possibilitat” [17].

Per a les autores, la crisi capitalista actual és, fonamentalment, una crisi de la reproducció social, incloent en aquest concepte no només el treball domèstic no remunerat ja esmentat, sinó també les branques de serveis que garanteixen la reproducció social amb l’explotació del treball assalariat, majoritàriament, de dones (salut, educació, etc.). Un tercer aspecte d’aquesta crisi de la reproducció social és el que concerneix la relació que crea l’imperialisme entre dones amb millors salaris o professions liberals que viuen en les metròpolis i que es veuen “alliberades” del treball domèstic, mitjançant la contractació (precaritzada) de dones migrants, racialitzades, etc. Dones que, alhora, delegaran en altres –el lloc de les quals és encara més vulnerable en aquesta cadena– el treball de reproducció de les seves pròpies llars: nenes o ancianes que cuidaran de germans o néts, netejaran i cuinaran, sense cap remuneració.

Contra tota versió reduccionista bastament economicista (sindicalista) del marxisme, aquesta enunciació no ens resulta menyspreable. Juntament amb les autores del Manifest, també considerem que la classe obrera no està constituïda només per aquells que treballen “en fàbriques o en mines”. Que també són part de la classe treballadora els qui s’exerceixen “en el camp i en cases particulars; en oficines, hotels i restaurants; en hospitals, guarderies i escoles; en el sector públic i en la societat civil; el precariat, els aturats i aquells i aquelles que no reben remuneració a canvi del seu treball” [18].

Però si en la descripció sociològica de la classe treballadora no trobem grans diferències, en les definicions polítiques que d’això es deriven trobem les controvèrsies principals.

En primer lloc perquè, la seva matriu teòrica les porta a sostenir que, tots aquests sectors que integren la classe treballadora tenen “igual importància” [19] a l’hora d’enfrontar –amb possibilitat d’afectar profundament– el sistema capitalista. I d’aquí deriven que “la lluita de classes inclou les lluites per la reproducció social” [20], posant com a exemples les lluites per l’educació gratuïta, l’habitatge o el transport públic, entre altres. Més encara, sostenen que aquestes lluites “constitueixen ara l’avantguarda de projectes capaços de canviar la societat de dalt a a baix” [21].

Per contra, considerem que la classe treballadora participa en aquests moviments diluïda en una “massa ciutadana”, per la negativa de les seves direccions sindicals perquè aquesta força condueixi els justos reclams d’amplis sectors en una lluita anticapitalista. I per a això, les burocràcies sindicals actuen també d’acord amb les direccions polítiques d’altres classes i sectors que també participen dels moviments socials, intentant canalitzar les seves demandes a través dels partits polítics del règim, per a evitar qualsevol radicalització.

Les autores del Manifest, per contra, sostenen en la Tesi 11, sobre el treball assalariat industrial que “insistir en la seva primacia no és fomentar, sinó més aviat afeblir, la solidaritat de classe” [22].

No obstant això, ferir de mort al capitalisme requereix del poder de foc que tenen aquells sectors que manegen els principals ressorts de la producció i també dels serveis que possibiliten la realització dels guanys capitalistes. I, per descomptat, requereix també que aquests sectors (on ara la participació de les dones és moltíssim més alta que fa unes dècades enrere) estableixin una aliança amb tots els altres sectors de classes oprimits en el capitalisme.

Per això, considerem que és una tasca del feminisme que es reivindica anticapitalista combatre contra les direccions corporatives del moviment obrer que mantenen una separació arbitrària i funcional al capitalisme, entre les demandes econòmiques de les i els assalariats i les demandes democràtiques que afecten a més àmplies masses. Però, així mateix, és necessari batallar contra les direccions (també corporatives) dels moviments socials que, negant aquest poder de foc dels sectors concentrats de la classe treballadora contra el capital, intenten subordinar aquestes lluites democràtiques a una perspectiva limitadament reformista, cada vegada més utòpica en el marc de la crisi.

Dit en altres paraules, el feminisme anticapitalista és un feminisme de i des de la classe treballadora, és a dir, del subjecte social al qual el capitalisme estructura en una posició estratègica per al seu funcionament (i des d’aquí estableix les seves aliances) o s’acabarà dissolent en un moviment impotent per a transcendir l’horitzó de les reformes. És clar que, per a fer-se efectiu aquest potencial objectivament revolucionari dels sectors més concentrats de la classe assalariada, ha de transformar-se en disposició efectiva i conscient a liderar fins i tot a sectors d’altres classes oprimides també pel capital.

Aconseguir-ho, també és una tasca preparatòria. Perquè a diferència de quan va emergir l’onada feminista dels anys ‘70, que va ser part dels processos de radicalització social i política de llarg a llarg del planeta, en aquest moment encara predomina una perspectiva reformista. No obstant això, no som pessimistes, perquè nous fenòmens de la lluita de classes i fenòmens polítics de caràcter internacional (com aquesta nova onada feminista) poden ser el pre-anunci d’una nova etapa.

Si el feminisme anticapitalista aspira a no ser un mer espectador dels esdeveniments, sinó a intervenir decisivament en la realitat per a transformar-la, avui té la tasca de lliurar aquesta batalla política i ideològica perquè gran part del moviment adopti aquesta perspectiva revolucionària, preparant-se per als futurs esdeveniments.

Un marxisme estratègic –oposat teòrica i políticament als corrents economicistes que l’han convertit en una brutal caricatura totalitària– té el desafiament no només d’elaborar eloqüents anàlisis sobre el capitalisme patriarcal, com els publicats en el Manifest, sinó també d’aventurar hipòtesis estratègiques i construir una organització, perquè oprimides i explotades, al costat d’altres oprimits i explotats, puguin passar –quan les circumstàncies ho permetin–, de l’esforçada i pacient resistència a conquistar la victòria.

NOTES

[1] Agraïm les lectures crítiques de companyes del nostre corrent internacional, comentaris que van ser fonamentals per a l’elaboració d’aquest article.

[2] C. Arruzza, T. Bhattacharya i N. Fraser, Manifest d’un feminisme per al 99%, Barcelona, Herder, 2019.

[3] La creixent visibilització de la violència masclista –femicidis, abusos sexuals, impunitat per als acusats i culpabilització de les víctimes– va ser el motor de la majoria de les protestes multitudinàries protagonitzades per dones en altres països com l’Argentina (Ni Una Menos, 2015), Itàlia (Non una di meno, 2016) o l’Estat espanyol (Yo si te creo, 2018); però també de campanyes en xarxes socials als Estats Units (#MeToo, 2017) o a França (#BalanceTonPorc, 2017). Al mateix temps, altres mobilitzacions van sorgir de l’intent d’evitar la restricció del dret a l’avortament (Polònia, 2016), per a denunciar la bretxa salarial (Islàndia, 2018) o exigint l’avortament legal (l’Argentina, 2018), motivant multitudinàries accions organitzades de dones.

[4] Per a una lectura sobre el feminisme en les dècades del neo-liberalisme veure D’Atri, A. i Liff, L., “La emancipación de las mujeres en tiempos de crisis mundial”, Part I i II, a la revista Ideas de Izquierda N. 1 i 2, agosto septembre de 2013.

[5] Arruzza, Bhattacharya i Fraser, ob. cit., p. 18.

[6] Ibíd., p. 19.

[7] Ídem.

[8] Ibíd., p. 78.

[9] Ibíd., p. 75.

[10] Ibíd., pp.37-38.

[11] Mencionem l’exemple d’Argentina perque es un dels llocs on més es van desenvolupar les mobilitzacions de done en els últims anys (Ni una menos, Marea verde) i per això és citat per les autores del Manifest con un exemple inspirador.

[12] Tassa de participació en la força laboral, dones (percentatge de la població femenina entre 15-64 anys), estimació modelat OIT. Tassa de la força de treball total, modelat dades Bano Mundial, disponibles a https://data.worldbank.org/.

[13] Tret de l’Estat espanyol on la vaga feminista del passat 8 de març, es va aconseguir l’acatament d’una gran part dels sindicats.

[14] Arruzza, Bhattacharya i Fraser, ob. cit., p. 25.

[15] Finlayson, L., “Travelling in the Wrong Direction”, a London Review of Books, Vol. 41 N. 13, 4 de juliol de 2019.

[16] Arruzza, Bhattacharya i Fraser, ob. cit., p. 25.

[17] Ibíd., p. 92.

[18] Ibíd., pp. 42-43.

[19] Ibíd., p. 42.

[20] Ibíd., p. 43.

[21] Ibíd., p. 44.

[22] Ibíd., p. 77.

 
Izquierda Diario
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic