|
Diumenge passat es van celebrar a l’Argentina les Primarias Simultaneas Abiertas y Obligatorias (PASO) en les quals va resultar guanyador el Frente de Todos, encapçalat per Albero Fernandez i l’expresidenta Cristina Fernandez de Kirchner. L’ensulsiada de l’actual president Mauricio Macri va deslligar una crisi econòmica de la qual encara no es veu la fi.
En dos dies Macri va passar de tirar-li la culpa de l’escalada del dòlar, dels preus i de la incertesa sobre l’economia als qui no van votar per ell en les PASO, a afirmar que els únics responsables d’aquesta situació són ell i el seu "equip" de funcionaris.
El dilluns, davant la devaluació del pes un 25% en poques hores i a prop de l’alienació, el president va donar una conferència de premsa en la qual va dir que "davant el resultat advers al Govern i favorable al kirchnerisme, hem tingut un dia molt dolent, el dòlar tornarà a pujar i estem més pobres els argentins". El rebuig a aquesta explicació li va arribar fins dels seus propis aduladors mediàtics i intel·lectuals.
Aquest dimecres al matí el discurs de Macri va canviar bastant. Tant que va acompanyar l’anunci d’un paquet de mesures econòmiques d’emergència (en si, pal·liatius miserables per a la butxaca popular) amb una "autocrítica" sobre les seves definicions del dilluns. I al mateix temps li va enviar un missatge de WhatsApp a Alberto Fernández, convidant-lo a xerrar.
A la tarda, tant Macri com Fernández van confirmar que finalment van parlar per telèfon i que és voluntat de tots dos mantenir un "diàleg" que ajudi a preservar la "governabilitat" i la "institucionalitat" en aquest moment complex.
El President va destacar per Twitter "la vocació" de Fernández "d’intentar portar tranquil·litat als mercats respecte als riscos d’una eventual alternança en el poder". Hores després el seu interlocutor va atendre periodistes en la seva oficina i va confirmar que van tenir "una bona xerrada" i que els dos estan "preocupats perquè aquesta realitat no continuï copejant als argentins". "Vull portar tranquil·litat al país i als mercats", va agregar el candidat del Frente de Todos gairebé copiant les paraules de Macri.
Mesures "arriscades"
Des de les primeres hores del dilluns cada paraula d’Alberto Fernández adquireix un valor molt major del qual tenia abans de guanyar les PASO. En aquest marc, a molts i moltes va cridar l’atenció una definició seva respecte a les mesures que va prendre el president Macri.
"Promouen el consum, però en el context en què es prenen poden ser molt arriscades", va dir el candidat kirchnerista. Es referia a la bonificació de $ 5.000 per a treballadors estatals, de $ 2.000 per a privats, de dos pagaments extres de la "Asignación Universal por Hijo", de l’augment del mínim no imposable del "Impuesto a las Ganancias", de l’augment de les beques "Progresar" (per a estudiants de baixos recursos), entre altres mesures.
Per a Fernández les mesures de Macri serien alguna cosa així com un perill per a les finances estatals. Però val a dir que l’aplicació de les mateixes tindria un cost de $ 40.000 milions, una cosa així com U$S 635 milions (amb la cotització d’aquest dimecres). El pal·liatiu que proposa Macri i que a Fernández li sembla arriscat no és més car que el que perd el Banc Central cada setmana per pagament d’interessos de les "Letras de Liquidez" (Leliq), amb les quals el govern intenta mantenir controlada la inflació i que constitueixen un enorme negoci per als bancs privats.
Almenys fins al moment, no obstant això, el candidat del Frente de Todos no va esmentar una sola mesura que consideri urgent perquè el saqueig a la butxaca popular en curs es freni d’una vegada i les majories populars deixin de perdre poder adquisitiu.
Per contra, en la línia de "tranquil·litzar als mercats" i respectar la "institucionalitat" i la "governabilitat", el probable futur president va deixar clar que no farà res per a intentar interferir en les decisions de Macri durant els llargs mesos que queden d’aquí al 10 de desembre. I mentrestant?
Tot fa pensar que des del Frente de Todos, malgrat la massiva votació que va obtenir amb un clar missatge contra les polítiques oficials, no estarien massa preocupats per parar la sagnia dels salaris, de les assignacions per fill, de les jubilacions i dels diversos plans socials.
No hi ha analista que deixi d’afirmar que la inflació creixerà molt més de l’esperat amb la devaluació d’aquesta setmana. I cap d’aquests analistes pot afirmar que l’escalada del dòlar es detindrà en els $ 63 en els quals va acabar aquest dimecres.
No és moment de plantejar un fre contundent al procés en curs, que provoca incertesa i aprofundeix les penúries en l’economia de les famílies treballadores?
Un debat obert per a mesures de fons
Consultat sobre què proposaria per a frenar aquest (nou) atac als ingressos de populars, Fernández es va negar a declarar. No va esmentar una sola idea sobre què hauria de fer el Govern en funció dels interessos de les majories treballadores. Fins i tot va plantejar que el seu silenci és necessari per a no intranquil·litzar encara més als "mercats".
Contràriament a aquesta visió, des de l’esquerra es planteja una necessitat i un pla d’acció que busqui de debò posar-li un vedat al saqueig que han estat protagonitzant els bancs, les empreses energètiques, els grans exportadors agraris i altres capitalistes que fan enormes guanys des de fa estona i que amb aquesta pugi del dòlar redoblen els seus ingressos.
Davant la crida de Mauricio Macri per a obrir un suposat "diàleg" amb la resta dels candidats presidencials, Nicolás del Caño va respondre que "no té sentit". El candidat del Frente de Izquierda Unidad va afirmar que, per contra, el que cal fer és "debatre de cara al poble en el Congrés, amb transmissió televisada del debat. El nostre plantejament és que celebri una sessió el Congrés, l’oposició té els números per a celebrar sessions. Cal prendre mesures d’emergència", va sentenciar.
Entre altres mesures, del Caño planteja "que el salari augmenti amb la inflació, que per cada punt que pugin els preus hi hagi un punt que pugi en els sous. Cap treballador, jubilat o pensionista ha de cobrar menys del que costa la cistella familiar actualitzada".
També planteja que "les tarifes han de tornar als seus valors de 2016, acabant amb el robatori a la butxaca popular amb el qual es beneficien els grans empresaris amics del poder, com Mindlin o Caputo".
"Prohibir els acomiadaments per 24 mesos", proposa del Caño, i agrega que "no es pot perdre cap lloc de treball, que els treballadors i treballadores han de prendre tota empresa que tanqui o acomiadi".
Al que suma la necessària "nacionalització del sistema bancari i la creació d’un banc estatal únic per a evitar que els especuladors s’escapoleixin les reserves i protegir als petits estalviadors que sempre són estafats".
Contràriament al que planteja l’oposició kirchnerista i els seus aliats de les principals centrals sindicals (que no pensen de moment mobilitzar als grans batallons del moviment obrer en aliança amb els sectors populars, els moviments de desocupats, el moviment estudiantil i el moviment de dones), l’esquerra exigeix a aquestes mateixes les centrals sindicals un "atur nacional de 36 hores i un pla de lluita perquè aquesta crisi no la continuïn pagant les majories populars".
Un Congrés obert, debatent i resolent com sortir de la crisi produïda per les polítiques de Macri (i avalades per gran part de l’oposició durant aquests gairebé quatre anys), amb una gran mobilització obrera i popular als carrers que plantegi les demandes urgents de milions de treballadores i treballadors, a aquesta altura dels esdeveniments resulta més que imperiós.
Malgrat la voluntat d’un electorat que es va manifestar obertament el diumenge per acabar al més aviat possible amb les polítiques de gana de Macri, no sembla estar en la perspectiva del Frente de Todos un plantejament com el de l’esquerra. La gran pregunta és quin país acabarà rebent aquesta força política el 10 de desembre si no s’implementen mesures urgents que frenin l’avançada dels "mercats". Hauran de fer-se’n càrrec.
|
