http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ANÀLISI ENQUESTA CIS
Arrenca la campanya del 26M, alguna novetat?
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El PSOE revalidaria la seva victòria. El neo-reformisme demanarà més governs de coalició, revalidaria alguns ajuntaments, uns altres passarien al PSOE. La guerra en la dreta continuarà oberta. Puigdemont arribaria a l’Eurocambra.

Ver online

Aquesta nit arrenca oficialment la campanya electoral de les europees, municipals i autonòmiques -en 13 de les 17 comunitats-. El diumenge 26 de maig serà tot un super diumenge no només perquè coincideixen aquests tres comicis, sinó perquè a més els resultats seran llegits com una sort de segona volta de les passades eleccions del 28A.

Unes hores abans de l’ “enganxada de cartells” de mitjanit, el CIS feia pública la seva última enquesta que, en termes generals, no diu res molt diferent a les tendències que van marcar els resultats de les generals. El gran límit de l’estudi és que es va realitzar abans del 28A, amb el que no mesura el possible impacte d’aquells resultats.

L’estudi del CIS ha aixecat el titular gairebé unànime dels grans mitjans que es repetirà la victòria socialista. Com en les generals el partit de Pedro Sánchez obtindria 3 de cada 10 vots, la qual cosa, si compta amb el suport dels diputats de Podemos i IU, una cosa farta probable, li permetria governar en 11 de les 13 comunitats en disputa. Entre elles hi hauria alguns feus tradicionals dels socialistes, com Extremadura o Castella la Manxa -on s’ha vingut assajant en els últims mesos un govern de coalició amb Podemos, però també uns altres que porten dècades en mans del PP com Castella i Lleó, Murcia o, la més important de totes, la Comunitat de Madrid.

En aquesta última el PP ve governant res menys que des de 1995, incloent el capítol de la “compra” de diputats i repetició d’eleccions de 2003, el famós “Tamayazo”. En aquesta ocasió el PSOE, que repetiria diputats, sumaria amb els vots de Més Madrid i Unidas Podemos, que junts arribarien a 8 diputats més que els de Podemos en 2015. Paradoxes de la vida, la divisió entre Errejón i Iglesias, ajudats per tractar-se d’una elecció uniprovincial, facilitaria aquesta pujada d’escons en comparació amb les anteriors, quan la llista en solitari d’IU va quedar fora de la Cambra madrilenya per no arribar al percentatge mínim.

De confirmar-se aquests resultats les tendències a la crisi i gairebé descomposició del PP es veuran agreujades. Fins i tot encara que pugui beneficiar-se d’una possible concentració del vot -a vistes que la divisió a tres va acabar perjudicant les dretes en el 28A-, la pèrdua d’alguns bastions de poder territorial augmentaran la sensació de vaixell que fa aigües. I les rates ja se sap... busquen sempre una via de sortida, que en aquest cas té dues direccions, o a Cs o a Vox.

De la mateixa manera que Casado està tractant de virar la seva campanya per a millorar la catàstrofe -no tant moderant el seu discurs com atacant més als seus competidors- Rivera sembla que tindrà complicat aconseguir el sorpasso del qual tan a prop es va quedar, en vots, en les generals. Segons el CIS, encara que Cs avança, es queda en general a una desena de punts dels populars. I a Vox per part seva, el CIS, el retorna a una forqueta baixa entorn del 5%. No obstant això el repartiment de vots entre aquestes tres formacions continuarà sent una de les incògnites fins al final, atès que la guerra per veure qui hereta la dreta del règim és una guerra que només acaba de començar.

El PSOE té per davant dues setmanes claus per a re-conformar la seva victòria, guanyar poder territorial i d’aquesta manera una millor posició de forces per a imposar el seu pla d’un govern en solitari amb el suport dòcil d’Unidas Podemos. Aquests últims per la seva part tenen el repte oposat, aconseguir ser el més decisius possible perquè el PSOE pugui governar i que les negociacions “discretes” que va anunciar Iglesias el dimarts en Moncloa siguin el més globals possibles. Podemos i IU estan decidits a fer valer els seus resultats en el segon round per a aconseguir un govern de coalició amb els social-liberals, un salt qualitatiu en la seva integració en el règim polític.

L’altre important camp de batalla seran les municipals de les grans ciutats. Els anomenats “ajuntaments del canvi”, la principal experiència de gestió “amable” del capitalisme metropolità de l’esquerra del canvi, tindran a veure si revaliden o no els seus mandats.

Segons el CIS Manuela Carmena -que realitza una campanya cada vegada més a la dreta, amb picades d’ullet als empresaris o els grans propietaris d’habitatge- governaria amb el suport dels socialistes, pujant a més entre 1 i 3 regidors. No inclou l’estudi la llista que presentaran IU, La Bancada i Anticapitalistes, encapçalada per l’ex regidor d’Hisenda Sánchez Matos, però en principi no afectaria el resultat global. Malgrat les crítiques als aspectes més brutals del llegats de Carmena, com l’Operació Chamartín o la seva guerra contra els manteros, aquesta candidatura no oposa un programa anticapitalista, reivindica part del llegat carmenista i, sobretot, no neguen que donaran suport a un altre govern de l’alcaldessa.

Més renyida sembla la cosa a Barcelona, on Colau segons el CIS guanyaria per la mínima al candidat d’ERC, Ernest Maragall, que dupliquen els seus resultats. La CUP per part seva, que en el consistori s’ha mantingut com una oposició per esquerra a l’ajuntament del canvi -alguna cosa que d’altra banda contrastava amb la política de mà estesa a la direcció processista- es quedaria amb 2 dels 3 regidors que té actualment.

Però és Saragossa la plaça amb pitjors perspectives per al neo-reformisme. La divisió entre Saragossa en comú i IU d’una banda, i Podemos per l’altre, fa que encara que mantenen o fins i tot puguin millorar el nombre de vots d’aquest espai polític respecte a 2015, la millora del PSOE -que passa de 6 a 8 o 9 regidors- deixaria a les seves mans la formació de govern. Una cosa similar ocorreria a l’ajuntament de Santiago de Compostel·la, on el PSOE superaria a la candidatura del canvi “Compostela Aberta”.

Més enllà de les diferències entre un consistori i un altre, el comú denominador és que molt probablement el gruix del poder municipal queda en mans dels social-liberals i les candidatures del neo-reformisme, tots dos com a socis mutus dels següents governs. Es preparen per a donar-li continuïtat a unes polítiques -les del “canvi”- que han estat sostingudes pels grups municipals socialistes -fins i tot sent part del govern municipal com durant una bona part de la legislatura a Barcelona-, entre altres coses, perquè si s’han caracteritzat per alguna cosa ha estat per l’extrem respecte als negocis i interessos de les grans empreses, forquilles de sòl, la banca... a canvi d’una mica de política de gestos i les petites mesures socials que el pagament del deute, del qual han estat campions orgullosos, permetia.

Aquestes perspectives municipals de “governs progressistes” aplicant les tradicionals polítiques dels social-liberals -les del vell torn quan tocava l’hora de governar al PSOE-, i que tindran el seu correlat en molts governs autonòmics i pot ser que fins i tot en l’estatal, fan més urgent i necessari encara la necessitat de construir una esquerra que lluiti per un clar programa anticapitalista i anti-règim, que aposti pel desenvolupament de la mobilització social com a eix i per la més absoluta independència política d’aquests governs i els partits que els sostinguin. Només així podrem construir una alternativa per a resoldre els grans problemes socials, les demandes democràtiques pendents i preparar-nos per a enfrontar a les tendències més reaccionàries, de les que Vox solament és la punta de l’iceberg.

L’últim element rellevant de l’enquesta del CIS el trobem en el baròmetre de les europees. Com apuntaven els resultats del 28A, i molt malgrat la inquisitorial Junta Electoral, ERC i el PDeCAT obtindrien acta de parlamentari. En el cas dels republicans seria Junqueras, un dels presos polítics jutjats en el Suprem que també ha sortit electe diputat a les Corts Generals. En el cas dels exconvergents es tractaria res menys que de Puigdemont, que tornarà a jugar aquesta basa per a, acollint-se a la immunitat parlamentària que només l’Eurocambra podria retirar-li, intentar posar en qüestió la causa política oberta contra l’independentisme des de la Judicatura.

Serà interessant veure quines conseqüències pot tenir aquesta nova jugada – això de “mestra” ja no s’ho creu ni el més fidel del processisme. Però, lluny de totes les il·lusions que la direcció independentistes ha posat i continua posant en la “comunitat internacional”, “Europa” o “internacionalitzar el conflicte”, la solució a la qüestió catalana seguirà pendent que el moviment democràtic es reprengui amb un full de ruta independent d’aquestes direccions, amb eix en la mobilització social -amb la classe treballadora al capdavant i al costat dels sectors populars de tot l’Estat- i lligant les demandes democràtiques a la resolució dels grans problemes socials.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic