http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ANALISI
Eleccions i crisis de Règim, tot el que deixa el 28A per dreta i per esquerra
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Les eleccions del 28A deixen una relativa recuperació del braç esquerre del bipartidisme, una dreta fragmentada amb el seu extrem a l’ofensiva, l’independentisme reforçat i el neo-reformisme cada vegada més integrat. La crisi del Règim del 78 segueix sense tancar. Quina esquerra necessitem?

Ver online

El resultat de les eleccions generals celebrades el 28A a l’Estat espanyol va ser saludat, per primera vegada en la història de la democràcia del 78, amb una pujada borsària el dilluns següent. L’IBEX35 va tancar en verd, amb un modest 0,12%. No és gran cosa, però contrasta amb les baixades entorn del 2,5% -i fins al 5,26 en 1996 després de la primera victòria del PP- que marcaven fins ara el dia després.

Dels escenaris possibles que dibuixaven les enquestes es va imposar un dels quals les grans empreses consideraven menys dolent per als seus negocis. El PSOE, un dels dos partits de l’extrem centre en crisi, surt enfortit i amb altes probabilitats de formar govern. La possibilitat d’un govern de les tres dretes, que pogués animar la polarització per esquerra, queda descartada. Podemos i IU s’han convertit en sengles partits de l’statu quo constitucional. I pel que fa a la qüestió territorial, si bé no desapareix -de fet, l’independentisme basc i català milloren els seus resultats-, s’espera poder contenir-la amb una combinació de “pal i pastanaga” no exempta de riscos. Són doncs totes bones notícies per al Règim del 78? Anem més enllà de la conjuntura per a respondre a aquesta qüestió.

Una nova “hegemonia socialista”?

La jornada electoral va collir una participació elevada del 75,75%, sense arribar a ser “històrica” com han venut la major part dels grans mitjans. La mitjana de fet se situa en el 73,79% i en 2015 es va situar ja en un 73,2%. Si que va suposar un increment significatiu des de les últimes, en 2016, on es van fregar mínims -69,84%- fruit de tractar-se d’una repetició després de més de mig any sense formar-se govern.

L’increment de vot ha beneficiat especialment a l’arc esquerre del mapa de partits. Mentre la dreta espanyola no ha pujat més que 150.000 vots -si comptem els 50.000 que va rebre UPyD en 2016-, entre el PSOE, Unidas Podemos i Compromís s’emporten més de 900.000. Això sí, en el repartiment no han sortit tots igual de ben parats. Mentre Unidas Podemos i Compromís perden 1.14 milions de vots -2.3 milions si comparem amb les de 2015-, el PSOE és el gran guanyador amb gairebé dos milions més i passant de 85 a 123 diputats.

No obstant això, el principal motor d’aquesta recuperació del PSOE no ha estat la “il·lusió” amb el projecte que encarnava Pedro Sánchez, sinó el vot de rebuig al que significava l’ascens de Vox -que aconsegueix entrar amb el 10,26% dels vots, 2.67 milions i 24 diputats- i la possibilitat de reeditar un govern de les tres dretes com l’andalús. Segons el CIS, el 78% de les i els espanyols qualificaven la gestió del govern de Pedro Sánchez entre regular (40%), dolenta (25%) i molt dolenta (13,8%). Solament un 13,3 la considerava bona i un 0,8% molt bona.

El 28A ha estat doncs una expressió distorsionada d’un fort rebuig al projecte misogin, racista i d’un nacionalisme espanyol exacerbat que encarnava la restauració reaccionària que han aixecat Casado, Rivera i Abascal en aquesta campanya. Que aquest rebuig hagi tingut com a resultat immediat la relativa recuperació de la pota esquerra del vell bipartidisme és una conseqüència que es repeteix en altres latituds on l’emergència de fenòmens reaccionaris, com el que encarna Vox, afavoreix un relatiu i conjuntural represtigi d’alguns dels partits de l’extrem centre, sigui el Partit Laborista de Corbin a Regne Unit o el mateix Partit Demòcrata als EUA.

En el cas de l’Estat espanyol hi ha a més una contribució especial a aquesta recuperació que li ve per esquerra. Ens referim a la política desplegada per Podemos i IU des de les eleccions de 2015, centrada en buscar -i gairebé pregar- un govern de “progrés” o d’“esquerres” amb els neoliberals “progres” del PSOE, que va acabar culminant amb el seu suport a la moció de censura primer i després en el breu govern de 10 mesos de Pedro Sánchez. Si algú ha fet una campanya de blanqueig d’aquest partit del 155, l’IBEX35 i la monarquia ha estat la formació que lidera Pablo Iglesias.

No obstant això, donar a aquests resultats el caràcter de recuperació d’una nova “hegemonia socialista”, com han assenyalat algunes plomes de la premsa de l’establishment, és confondre els desitjos amb la realitat. Si atenem les fredes dades, el PSOE aconsegueix un 28,68% de vot, que és recuperar la posició de partida del 2011 quan va obtenir el seu pitjor resultat des de 1978 (28,76%) i s’obria la crisi de representació. Però més enllà de les xifres, aquests analistes es concentren mirant l’arbre desatenent l’erm en què s’ha convertit el bosc.

Perquè el PSOE pogués tornar a jugar el paper de gestor estable del Règim del 78 hauria de poder tancar la seva crisi institucional i recrear d’alguna manera les bases materials que va prendre l’estret “consens neoliberal” post Transició.

El primer és un objectiu més que dubtós. El sistema de partits, reconfigurat en una sort de bipartidisme de blocs, manté oberta una gran crisi de representació. En el seu flanc dret és més que evident, amb l’enfonsament del PP i l’emergència de Vox. En el seu flanc esquerre el PSOE remunta sense entusiasmar, i els qui havien emergit amb la intenció de ser el seu recanvi, Podemos, són cada vegada més percebuts com a nous integrants de la “casta politica”. El CIS continua situant com a principal problema per als espanyols, només per darrere de l’atur, als polítics i els partits, i només un 3,1% qualifica la situació política de bona o molt bona, enfront d’un aclaparador 70,1% que la considera dolenta o molt dolenta.

El segon continua sent avui dia una quimera. Més enllà de la conjuntura econòmica favorable, que pot veure’s amenaçada per l’aire de desacceleració de l’economia mundial, els problemes estructurals derivats de la crisi capitalista que es va obrir en 2008, i que va tenir al capitalisme hispà com un dels epicentres a la UE, continuen vigents. En primer lloc, el dèficit crònic i un deute que ja supera el 100% del PIB anual, i que determinen un sostre -blindat per l’article 135 de la Constitució i la vigilant labor de la Comissió Europea- a tota política de, encara que sigui, recuperació de tot allò perdut després d’una dècada d’ajustaments. El mateix succeeix amb les bases de la recuperació, és a dir, les contrareformes laborals i la deflació salarial acumulada dels últims anys. El mateix govern del PSOE reconeixia aquesta setmana davant la Comissió Europea la seva intenció de no derogar a reforma laboral del 2012 -que va avançar en liquidar els convenis col·lectius- i presentar la seva aplicació com l’explicació de la creació d’ocupació i d’una baixada del salari real que aspira a sostenir en els pròxims anys.

Per tant Sánchez podrà arribar a governar, fins i tot aconseguir una certa estabilitat parlamentària si avança en un acord amb Unidas Podemos -ja que amb Ciudadanos sembla complicat malgrat els precs de la CEOE i el Santander- i els independentistes catalans deixen de ser-li imprescindibles -amb l’ajuda dels jutges del Suprem que poden rebaixar la majoria absoluta a 174 si neguen el dret a la delegació de vot als quatre diputats que romanen a la banqueta del judici a l’1-O-. Tindrem molta política de gestos, “batalles culturals” i fins i tot alguns “decrets socials”, d’aquests que consumeixen més recursos en el seu anunci que en la seva aplicació, però a aquesta emulació de Zapatero li continuaran faltant elements fonamentals perquè el PSOE tanqui per esquerra la profunda crisi de representació que assota al Règim del 78 des del 15M.

A la recerca de la dreta del Règim

On no hi ha dubte que la crisi de representació ha pegat un salt és en el flanc dret. El partit històric de la dreta, el PP, ha entrat en barrina amb el seu pitjor resultat des que el seu pare polític -l’ex ministre franquista Manuel Fraga Iribarne- aconseguís a la fi dels 80 consolidar-lo com el partit hegemònic de la dreta. Amb 4.35 milions de vots es queda a només 220 mil vots de que la nova dreta de Ciudadanos arribi al “sorpasso” -encara que la llei electoral amplia sensiblement el seu avantatge en diputats, 66 enfront de 57-. Aquesta caiguda és l’últim capítol d’una crisi que va pegar un salt amb la sentència del cas Bárcenas, que va portar a la moció de censura, la sortida de Rajoy i la “renovació” de Casado amb la seva tornada a l’aznarisme, i que situa a la formació a una nova crisi interna que la pot portar a la implosió.

Però la gran novetat ha estat en l’emergència de Vox. Un projecte que té punts de contacte amb altres fenòmens internacionals d’extrema dreta com els encapçalats per Salvini, Le Pen o Bolsonaro, però que es conté en un 10%. I el que és més important, no ha transcendit del vot de sectors de la dreta tradicional radicalitzats i amb poc èxit en els districtes obrers i populars. Els millors resultats de la formació d’Abascal els obté en districtes alts de la capital com Salamanca, Chamartín o La Zarzuela -on és primera força- o els barris rics de poblacions amb una important immigració com El Ejido o Níjar.

Més enllà de no aconseguir ampliar la base del vot conservador, sí que Abascal ha aconseguit radicalitzar de conjunt tot aquest espai. Ha estat així en campanya i previsiblement continuarà sent-ho durant el Govern de Sánchez, per més que ara tant Cs com el mateix PP vulguin marcar distàncies amb l’extrema dreta.

La legislatura que s’obre promet ser una primària permanent per a veure qui hereta l’hegemonia de la dreta espanyola, i això passa per demostrar-se com la millor i més ferma oposició al govern dels “socialistes”. Una competició que fa molt difícil que les demandes de la patronal i els grans mitjans de comunicació d’una política de “gran coalició”, sigui amb l’entrada de Cs al govern o amb una ubicació col·laborativa perquè el PSOE pugui governar amb tranquil·litat. Encara que pogués ser la millor per als negocis, no ho és per als interessos del partit de Rivera.

Així doncs, les tendències més reaccionàries del búnquer seguiran a l’ofensiva, encarnades no només en Vox sinó també en el PP, Cs i amb el previsible suport de la Judicatura. Serà així molt especialment en la política territorial, però també se sostindrà en la reacció contra el moviment de dones i contra les diverses “guerres culturals” que plantegi el govern, com la de la memòria històrica.

Quedarà per veure’s quina postura adopta en les ombres Felipe VI, compromès des del 3-O de 2017 amb el projecte de restauració reaccionària, i que davant tan incert escenari i una monarquia cada vegada més qüestionada és probable que opti per un perfil baix fins que amaini.

Guanya el bloc del 155, però l’independentisme surt reforçat

Dels 350 diputats i diputades electes, 275 són part dels partits que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 i la repressió contra l’independentisme català. Malgrat això, les sortides més ultres contra Catalunya no han sortit ben parades. El PP ha quedat amb una sola diputada per Barcelona, el mateix resultat que Vox. Ciudadanos manté els seus 5 escons, però perd la meitat dels vots respecte a les autonòmiques de 2017. La proposta d’un 155 permanent i més dur ha rebut doncs un profund rebuig justament en el territori al qual es proposava castigar el bloc de la dreta.

Les forces independentistes catalanes per la seva part milloren sensiblement. ERC es posiciona per primera vegada com a primera força en unes generals, pujant de 9 a 15 escons, i JxCat es manté amb un escó menys. El Front Republicà, encara que no va obtenir representació, va treure 113 mil vots.

En el cas del País Basc, la desfeta de la dreta espanyola és encara major. Ni PP, ni Cs, ni Vox obtenen cap diputat. El PNB puja un i recupera la primera posició i EH-Bildu doblega els seus resultats, gràcies al diputat electe també per Navarra.

Per tant, si alguna cosa ens diuen els resultats del 28A és que les aspiracions democràtiques del poble català i basc no només no han retrocedit amb la repressió i les amenaces d’intervenció permanent de l’autonomia, sinó que surten reforçades.

En el cas català, la direcció procesista està disposada a passar pàgina a canvi d’alguna negociació que inclogui la situació dels presos polítics. ERC és la força que més obertament ho ve plantejant, encara que JxCat ho assumeix igualment com l’únic full de ruta realista.

Ara bé, que aquest pla de desviament i desactivació del moviment democràtic català tiri endavant depèn fonamentalment no només del govern del PSOE, sinó del mateix Règim del 78. El compromís de la Corona i la Judicatura amb la versió més ultra per a acabar amb el procés, i la previsible continuïtat de la galvanització de la dreta en aquest tema, continuaran actuant com a obstacles importants a tot intent de política de distensió i tornada a la normalitat autonòmica.

Es pot reeditar així la situació que va viure el govern Zapatero, que va ser incapacitat per la campanya de la dreta per a capitalitzar la rendició d’ETA. La demonització de l’independentisme català s’inspira en la que sofrís l’esquerra abertzale -malgrat les enormes i òbvies diferències entre una i altra- i hi ha tota una part de l’arc polític i el propi Règim que volen imposar una derrota sense condicions.

Continua havent-hi mines imprevisibles en els pròxims mesos, la primera i més important la sentència del judici del procés. La previsible condemna als dirigents independentistes pot dinamitar els ponts i reobrir la crisi catalana encara malgrat les intencions en sentit oposat de les seves direccions i el mateix Sánchez.

Es confirma la fi de cicle del nou reformisme

El resultat obtingut per Unidas Podemos ve a ser la culminació d’una desfeta que va més enllà d’allò electoral. Com dèiem més amunt es deixa més de 2 milions de vots, si prenem el resultat de 2015, i 30 diputats menys. Però és que a més aquesta baixada es produeix després de mesos de girades a la dreta, fins a arribar a la campanya electoral en la qual Iglesias i Garzón van voler presentar-se com la garantia d’un “govern d’esquerres” amb el PSOE que desplegaria una política social inspirada ni més ni menys que en la Constitució del 78.

La integració de Podemos en el Règim ha tingut diferents fites en els últims anys: des de la seva irrupció en 2014 va passar per la negativa a qüestionar la monarquia i tot i que es va produir l’abdicació de Juan Carlos I i el PP i el PSOE van pactar en unes setmanes un nou blindatge per al rei emèrit. La seva arribada al govern dels anomenats “ajuntaments del canvi” i la gestió amable del capitalisme municipal de les grans urbs, la seva política davant la qüestió catalana negant-se en tot moment a prendre cap iniciativa en favor del poble català i contra la repressió i la seva definitiva aposta a defensar l’statu quo institucional i el govern de coalició amb el PSOE com a meta última de la “nova política”.

A poc a poc ha anat desemmascarant el seu projecte com el d’una de les variants, en aquest cas la més “progre”, de restauració del Règim després d’un discurs de regeneració democràtica i algunes polítiques socials compatibles amb el pagament del deute i el compliment dels compromisos amb la Troica -tal com van evidenciar els Pressupostos Generals de l’Estat pactats amb Sánchez que no van arribar a ser aprovats-.

Ara es prepara per a fer un nou salt integrant el Consell de Ministres al costat del PSOE. El model que presenten és el “govern d’esquerres” portuguès, atès que l’altre referent internacional, el de la Grècia de Tsipras, és més difícil de vendre per haver-se convertit en un dels governs aplicadors dels memoràndums de la Troica. No obstant això, l’exemple lusità no representa tampoc una alternativa molt falaguera per a la classe treballadora i els sectors populars. Només en les últimes setmanes coneixíem com l’Executiu d’António Costas està reprimint amb lleis d’excepció l’onada de vagues que viu el país o l’amenaça de dimitir si el Parlament aprova definitivament la recuperació del salari dels professors que porta una dècada congelat.

No és segur que aquesta aposta li surti a Iglesias per les intencions de Sánchez de governar en solitari. De no ser així és molt possible que acabin jugant el mateix paper de ministres sense cartera que en aquests últims 10 mesos. Però el que sembla definitiu és que el temps de Podemos com una mediació capaç de desviar després de la il·lusió d’un canvi per a dalt el rebuig que es pugui continuar expressant per a baix va quedant enrere.

Si en els següents mesos hi ha una nova eclosió de moviments juvenils com va ser el 15M o un procés de lluites obreres com el que viu Portugal per a recuperar el perdut en la dècada de l’ajust, i si això es combina amb les altres demandes democràtiques latents com la del dret a decidir o el qüestionament a la Corona, Unidas Podemos sembla estar destinada a jugar un paper més pròxim al de la IU de Cayo Lara -que va veure el 15M per televisió- que al del Podemos que va jugar un paper determinant, al costat de la burocràcia sindical, a clausurar el cicle de mobilitzacions del 2011-2014.

La possibilitat i necessitat de posar dempeus una esquerra anticapitalista i de classe

La crisi orgànica oberta des del 15M segueix per tant oberta, més enllà que en l’immediat el Règim pugui gaudir d’una conjuntura de relativa estabilització si s’aconsegueix formar govern. Cap de les grans falles tanca, ni la crisi de representació, ni la territorial, ni la que subjeu a ambdues, les greus conseqüències socials i econòmiques sobre la gran majoria de la classe treballadora i els sectors populars.

El pròxim període continuarà inscripte amb la possibilitat de nous fenòmens socials i polítics, tant per esquerra com per dreta, i fins i tot que aquests emergeixin amb un major grau de descontrol donat el desgast de les mediacions polítiques de l’un o l’altre signe -des de les direccions processistes, fins a la dreta tradicional o el nou reformisme-.

El moviment de dones continua tenint en l’Estat espanyol el seu epicentre mundial i continuarà enfrontant la dreta misògina a l’ofensiva. La joventut, que és part del moviment feminista com ho és del moviment pel clima o del de les consultes universitàries sobre la monarquia, també pot continuar donant mostres del fastig contra un Règim i un sistema que no té res que oferir-li. El moviment català segueix amb les aspiracions democràtiques intactes i el manteniment de la repressió pot reactivar-lo i fins i tot portar a una radicalització d’algun sector. I,el que ve més enrere en els últims anys, la classe treballadora, pot veure’s animada per la tan esbombada recuperació -que no arriba ni als salaris ni a les condicions laborals- i la presència d’un govern que va prometre molt quan feia oposició, per a intentar recuperar part de tot allò perdut.

Aquests han de ser els vímets des dels quals plantejar-se construir una alternativa política de classe amb un programa obertament anti règim i anticapitalista. Una alternativa que ho sigui tant a les direccions burgeses i petit burgeses de l’independentisme català, que van conduir la lluita pel dret a decidir a una claudicació que avui volen reafirmar, com al nou reformisme que treballa, al costat de la burocràcia sindical, perquè el malestar segueixi sense prendre per a baix i buscar una sortida “malmenorista” sent crossa del PSOE i metge de capçalera del Règim del 78.

Des del CRT plantegavem una crida abans de les eleccions a la CUP i a Anticapitalistas per a “impulsar una candidatura en tot l’Estat que es proposi donar una expressió política de classe i anticapitalista als qui han fet una amarga experiència amb el neo-reformisme o la direcció procesista catalana. Una candidatura que marqués una clara independència d’Unidas Podemos i el seu programa de reeditar un acord amb el PSOE, com també amb la direcció del procés que vol subordinar el dret a decidir a una negociació amb l’Estat espanyol”.

No obstant això, Anticapitalistas va mantenir una crida al vot per Unidas Podemos i es prepara per a concórrer en les seves llistes en les europees i no poques candidatures municipals o autonòmiques. La principal excepció és Madrid, on a la calor de la crisi oberta pel projecte de Carmena i Errejón -que en última instància representen fins al final la política de co-goviern amb el PSOE per a “desallotjar a la dreta”- han decidit concórrer al costat d’IU i La Bancada per a l’Ajuntament de Madrid. Se situen com el “mal menor” del “mal menor”, i si bé s’oposen a una entrada en el Govern, continuen sostenint com a nord recolzar al PSOE en la investidura i jugar el paper de soci exigent per a pressionar per algunes polítiques socials, alhora que es nega a revisar com ells mateixos han reproduït la política de gestió “progre” a l’ajuntament de Cadis.

La CUP per la seva part continua immersa en un debat intern sobre el balanç de la “tardor catalana” i la seva política durant l’anomenat “procés”, encaminant-se a un congrés al juliol que podria tenir un caràcter refundacional. Els sectors més d’esquerra vénen proposant la necessitat d’una tornada a allò social, posant més eix en la lluita i l’autoorganització dels sectors populars i la classe obrera, i revisant críticament el no haver arribat millor preparats a l’1-O per a plantejar una alternativa anticapitalista i de classe viable a la direcció convergent i d’ERC. Sens dubte un punt de partida que saludem i que, en la nostra opinió, hauria de portar-se fins al final qüestionant la política de “mà estesa” amb aquesta direcció burgesa i l’aposta per una estratègia d’independència de classe, que lligui la baralla pel dret a decidir amb un programa anticapitalista i amb l’aliança entre la classe obrera i els sectors populars de Catalunya i la resta de l’Estat contra el Règim del 78.

En els pròxims mesos aquests corrents, com la resta de l’esquerra que es reivindica anticapitalista i de classe, tindrem per davant el repte d’avançar en construir una extrema esquerra que sigui capaç d’enfrontar al mateix temps l’auge de l’extrema dreta, al nou govern del PSOE i ser alternativa a un Podemos cada vegada més part del Règim.

Necessitem una extrema esquerra sense complexos, que lluiti per un programa radical contra aquest Règim i els capitalistes. Que defensi el dret d’autodeterminació, la fi de la Corona, de la impunitat, de les lleis lliberticides, la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar, la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva... i que combati per un programa que resolgui els grans problemes socials a costa dels beneficis i privilegis dels grans capitalistes. Que lluiti per demandes com el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, la nacionalització sota control obrer de les grans empreses i la banca, l’expropiació de tot el parc d’habitatges en mans de la bancs i especuladors, el no pagament del deute o els impostos a les grans fortunes per a garantir el finançament suficient als serveis públics i pensions dignes, entre altres mesures urgents.

Una esquerra que, lluny de l’escepticisme que el nou i el vell reformisme vénen encoratjant en la capacitat de lluita i organització de la classe treballadora, entengui que un programa així només es podrà imposar per mitjà del desenvolupament d’una gran mobilització social, amb la classe obrera i els seus mètodes de lluita en el centre, i aliada a la joventut, les dones i la resta de sectors populars. Que assumeixi per tant la lluita contra la burocràcia sindical que avui divideix i paralitza el moviment obrer, com una tasca fonamental. Així com la vinculació i confluència amb la resta de sectors i moviments, com el de dones, la joventut antimonàrquica o el democràtic català.

Per aquesta perspectiva lluitem les i els militants del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT). Enfront de la crisi del Règim del 78 i les variants que per dreta o esquerra volen apuntalar-lo, apostem decididament per la construcció d’una organització revolucionària, anticapitalista i de classe. Que es prepari perquè les convulsions i oportunitats que es tornin a obrir permetin que la classe obrera entri en escena i pugui disputar tot el pastís, obrint la perspectiva de conquistar un govern per a la classe treballadora.

Contra els que volen condemnar-nos a una lluita de conservar allò existent o, al màxim, ampliar els estrets marges del consens post-crisi -encara més estret que el neoliberal-, diem que continua sent possible i necessària la lluita per superar un sistema d’explotació i opressió que res ha d’oferir-nos i conquistar un futur que valgui la pena ser viscut.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic