|
En una piulada amb un cavaller medieval amb l’espasa desenfundada, amb el logo de Vox i la bandera rojigualda a l’esquena, l’engendre ultradretà liderat per Santiago Abascal va posar desenes de símbols de col·lectius, moviments i fins i tot mitjans de comunicació.
Una barreja que va des d’antifeixistes i comunistes, feministes i gais, anarquistes i independentistes, amb mitjans de premsa de l’establishment com El País, La Sexta o la Cadena Ser, en una típica operació mediàtica que recorda a les campanyes de Trump, el ‘Tea Party’ nord-americà i altres populismes de dreta i extrema dreta.
És la metàfora final d’una campanya en la qual l’ultra-dreta ha tirat de cavalls, armadures medievals i banderes espanyoles amb totes les forces.
El partit d’Abascal ha posat fi a l’“excepcionalitat” espanyola en el concert europeu de no tenir un partit de l’extrema dreta amb certa força en el sistema de partits. Almenys formalment, perquè Vox és fill del Règim i del PP, que durant dècades va contenir en les seves files a un fort nucli d’extrema dreta al qual li va garantir l’accés al Govern de l’Estat, els governs autonòmics i municipals. Amb la crisi capitalista i el declivi del PP, aquesta integració va derivar en ruptura.
Com dèiem en una declaració de CRT publicada després de les eleccions andaluses, “Vox representa el punt final del somni de Fraga, una ‘aliança’ (anti)popular que unifiqués a totes les dretes i que certament va aconseguir fer-ho durant diverses dècades. Si fins no fa molt hi havia els qui continuaven repetint que el PP contenia des dels liberals, a l’Opus Dei i els neonazis, aquesta situació ha acabat. La pròpia crisi del Règim del 78 i el descrèdit dels seus principals partits (PP i PSOE) per la corrupció i les seves mesures anti-populars, ha il·luminat un nou monstre. Un fenomen que lluny de ser domèstic, entronca amb la dinàmica internacional: Abascal té l’ambició de sumar-se al cor dels Trump, Le Pen, Salvini, Orban i Bolsonaro”.
L’emergència de Vox és l’expressió “sense complexos” d’una sortida d’extrema dreta a la crisi orgànica del règim espanyol. Una perspectiva incentivada, no ho oblidem, per l’“a por ellos” contra Catalunya, les lleis mordassa i la defensa rigorosament del Règim monàrquic, que ha estat un programa comú tant del PP, com del PSOE i Ciutadans.
El “malmenorisme” enfront del creixement de l’extrema dreta, és a dir, catalitzar tot el malestar social en suport parlamentari al PSOE i Unidas Podemos, per a optar per el “mal menor” d’un govern que en els últims 10 mesos va mantenir les reformes laborals, la precarietat laboral i governa per a l’IBEX35 i la banca, només pot portar a noves frustracions mentre l’extrema dreta continuarà creixent.
A l’extrema dreta i el seu programa reaccionari i anti-drets només la pot parar la lluita de classes. Per això fa falta una alternativa de lluita per a la classe treballadora, les dones i la joventut, que defensi un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes.
|
